Aquests dies de revolta a la plaça Tahrir d'El Caire m'han fet pensar en les similituds i les diferències entre els egipcis i els catalans. No em refereixo a l'aspecte cultural, sinó a la disponibilitat d'uns i altres per a lluitar per a la seva plena llibertat, pels seus objectius polítics. L'aspecte característic de la mobilització cairota és que està protagonitzada pels ciutadans. Un aspecte que podem comparar per analogia a la presa del Passeig de Gràcia el 10 de juliol de 2010 per part de centenars de milers de catalans. En un cas i l'altre, el protagonisme va correspondre a la ciutadania. Hi ha, però, una diferència clara. Els ciutadans egipcis mantenen la lluita, els ciutadans catalans vam ser una bufarada enmig del mes de juliol de l'any passat. Aquesta és una diferència clau. I aquesta diferència farà que els resultats d'una movilització i altra siguin ben diferents. La catalana no va tenir cap mena de repercussió, simplement va servir per sortir a tots els mitjans del món, però allà es va acabar. La revolta egípcia sí que tindrà una repercussió per al seu país i per a la seva ciutadania. Els ciutadans catalans vam claudicar a partir del vespre del mateix dia 10, els egipcis porten dies mantenint la revolta. És una diferència clau que farà variar el resultat final.

Els catalans ens acontentem en sortir un dia als diaris, els egipcis surten al diari perquè volen aconseguir alguna cosa, i hi surten durant dies i setmanes. Els catalans seguim pertanyent a un estat en què els seus ciutadans diuen que no volen ser menys que nosaltres, però no pas en tots els aspectes. Ells només volen rebre els nostres diners sense aportar-ne gaires. Nosaltres volem recuperar els nostres i que ells s'espavilin més. Nosaltres seguim pagant autopistes, mentre ells segueixen gaudint d'autovies gratuïtes. Nosaltres seguim mancats de recursos per a les nostres escoles, per als nostres hospitals, mentre ells tenen les necessitats bàsiques cobertes amb els nostres recursos. Els espanyols només tenen un esperit federal quan es tracta d'aconsellar-nos que si no tenim prou recursos apugem els nostres impostos. En això no volen ser iguals a nosaltres. Mentre aquí mantenim impostos que altres fa temps que van deixar de pagar, s'atreveixen a aconsellar-nos que elevem la nostra càrrega fiscal perquè així podran xupar més.

A més els catalans vam elegir un govern que anunciava supressió d'impostos quan el que necessitem són més recursos. Per poder complir la seva promesa electoral retallen i retallaran inversió pública que ens deixarà, encara més, en una clara posició de desavantatge. Perdem pistonada a marxes forçades i els ciutadans només som capaços de mirar-nos ho com simples espectadors. Recordo haver vist a la televisió pública catalana un senyor, crec que argentí, que deia que es meravellava de la immensa paciència dels ciutadans del nostre país davant el caos en el transport públic que patim cada dos per tres. Aquelll senyor tenia més raó que un sant. Més que pacients crec que som mesells. Un cas digne d'estudi, digne de tesi doctoral.

Sí, els egipcis ens donaran una lliçó de ciutadania. Ens mostraran que la llibertat, la reparació de les injustícies, no s'aconsagueix sense sacrificis, sense esforç. Ens seguiran ofegant econòmicament i política i nosaltres seguirem fent com si la cosa no anés amb nosaltres.Em trec el barret davant la tossuderia egípcia. Sovint tendim a menyprear els països àrabs amb aire de suficiència. Els egipcis, però, ens donen i ens donaran una lliçó de com es guanya la llibertat. No es guanya res si no s'aposta per res i per a apostar cal jugar. 

Els espanyols, ho hem sentit aquests dies per boca de presidents de comunitats autònomes, no volen ser menys que els catalans. Jo vull ser com els espanyols, rebre, rebre i rebre. Calers, no pas garrotades. 

Definitaivament el passeig de Gràcia no és la plaça Tahrir, els catalans no som com els egipcis. Ells tenen clar el que volen, nosaltres en tenim prou en sobreviure un any més. Ells anhelen el demà, nosaltres en tenim prou amb l'avui. El futur és d'ells, el passat ens el deixen a nosaltres. Ells protesten i es mantenen, nosaltres protestem i tornem cap a casa. Amb ciutadans com nosaltres, Espanya pot estar molt i molt tranquil·la.