Avui, sortint de la feina, he tingut la mala idea d'anar a la llibreria. Avui era un mal dia. Demà comença el curs escolar, mai no he entès perquè no comença el dilluns i sempre ho fa a mitja setmana o a finals de setmana, i la llibreria semblava el mercat de Calaf. Tot això m'ha fet caure unamica més en el pessimisme que fa dies que em regira respecte al nivell cultural del nostre país. Les llibreries s'omplen quan s'obliga a la gent a anar-hi. El començament de curs obliga les famílies a visitar les llibreries per a fer les compres obligades de llibres de text, material escolar i papereria. La resta de l'any no hi ha pas cues per a comprar llibres. Això s'ha esdevingut després d'un estiu en què el país mostra encara més clarament la pobresa cultural que ens aclapara. La gent que llegeix no és gaire al nostre país, i a la nostra comarca sembla que encara estem pitjor que el conjunt del país.

Durant l'estiu, com durant la resta de l'any, he llegit uns quants llibres. Ningú té la clau de com animar la gent a adquirir l'hàbit de lectura. Segurament caldria que ens fixéssim en altres països amb un nivell de lectura més elevat que el nostre per veure quines estratègies segueixen per tal que la població lectora augmenti progressivament. Una de les coses que es diuen que genera lectors i lectores és l'hàbit familiar, l'hàbit dels pares i avis. Sens dubte, més val que els fills tastin a casa el plaer dels pares en llegir, però no és suficient. Em considero un lector empedernit, però les meves filles no agafen com qui agafa una grip l'hàbit de la lectura. Encara són jovenetes, és veritat. També és veritat que tenen èpoques. Quan llegeixen s'ho passen bé, però en les seves prioritats no hi ha el gest d'agafar un llibre durant d'una estona. Per tant, cal alguna altra cosa. Altres eines, altres incentius.

El pessimisme al que he fet referència ja em venia de comprovar els gustos televisius que observo en el meu entorn laboral. Contínuament sento parlar de programes que no conec de res, però que identifico fàcilment  per les converses que sento. No faré cap menció d'aquests programes perquè ni en recordo els títols, però tothom sap de què parlo. Amb la televisió digital l'oferta d'aquest tipus de programes ha tingut una progressió geomètrica bestial. A casa, com que això de la TDT va com va, ja no pateixo gens per recuperar canals de televisió que de cop i volta desapereixen de la pantalla. La programació que ofereixen no m'estimula gens a ressintonitzar-los. Em sento una rara avis. Un desplaçat televisiu. De fet, sempre m'han dit que sóc una mica rar, això ja ho tinc assimilat, però cada vegada me'n sento més en determinats àmbits, per exemple en el laboral, on les converses versen sobre els continguts d'aquests programes. 

Si a això hi afegim que els pocs canals que em miro rebaixen la qualitat dels seus continguts durant l'estiu, la tele s'està convertint un mitjà prescindible per a mi cada dia més. Segurament algú em podria dir que si vull veure algun canal que m'ofereixi alguna cosa interessant m'hauria d'apuntar a alguna de les nombroses plataformes de pagament que hi ha. És possible, no ho sé. Però el temps que dedico a veure la tele no té gaire relació amb els preus que hauria de pagar per poder veure alguna cosa que m'agradés. De tota manera, ja és ben trist que per veure alguna cosa de qualitat s'hagi de pagar i per a empassar-nos merda ens la donin gratuïtament. El bo costa, sí, però potser costa massa. 

En fi, es parla de si els avenços teconològics provocaran una fractura social important entre els que utilitzen les noves tecnologies digitals de  la informació i la comunicació, però potser hi haurà un altra fractura dins els que utilitzem aquestes noves tecnologies, els que s'ho empassen tot i s'amotllen al que els mitjans volen i els insubmissos que abandonarem aquests invents tant interessants tecnològicament, però que no ens interessa gens ni mica els continguts que ens ofereixen.

La cultura i l'esforç que requereix el creixement personal i col·lectiu en aquest àmbit no han estat mai una cosa majoritària, ho sé, però ens veig molt malament, massa malament. A veure si demà ho veig diferent.