El bloc d'en Climent

TINET ha llençat un ou espai per als nostres blocs. Després d'uns moments de dubte m'he decidit a llençar-me al nou espai. Per tant, aquest bloc quedarà a partir d'avui en stand by, però actiu, com un arxiu. Provaré de veure si sóc capaç de desenvolupar-me en la nova eina de WordPress. M'hi hauré d'habituar, però espero sortir-me'n. De moment ja he afegit el primer apunt al nou bloc. Estic encara en procés de configurar-lo, però el bloc ja és actiu. Li he canviat el nom. He volgut quedar una mica més ocult per tal que hom pugui valorar el que s'hi escriu, sense prejudicis per qui ho escriu, sense amagar-me, però. Així, doncs, el nou bloc el trobareu a http://blocs.tinet.cat/desdelsenyilarauxa/ 

No puc més que agrair als que m'heu anat seguint al llarg d'aquest temps, des del maig del 2007 que vaig llençar-me a aquesta aventura. Espero que ningú s'hagi vist ofès per cap dels meus apunts o referències. Mai no ha estat en la meva intenció d'ofendre ningú o de faltar al respecte. Penso que la claredat, el parlar d'acord amb el que hom pensa, és una manera de respectar les persones, encara que el que es digui pugui no agradar. Ni en les formes, ni en la intenció, doncs, hi ha hagut mai aquesta intenció. Aquest mateix esperit serà el que podreu trobar, si voleu, en el nou bloc. Gràcies de nou i a reveure.

Josep Ma Climent i Ferré   

S'acosten les eleccions municipals i voldria reemprendre un tema que vaig tractar fa uns quants mesos en aquest mateix bloc. La possibilitat de bastir una candidatura unitària forta de les diferents opcions independentistes de la ciutat. Llavors reclamava que la ciutadania reclama un gest en aquest sentit, poder comptar amb una única candidatura d'aquest signe a la ciutat és l'única via de situar un veritable contrapoder a l'actual govern municipal. Crec sincerament que una opció com aquesta treuria uns resultats gens menyspreables. Sé que diverses persones han manifestat als diversos partits aquesta necessitat, però coneixent alguns dels dirigents d'algunes d'aquestes formacions polítiques sóc més aviat escèptic sobre la possibilitat real de poder oferir a la ciutadania una oferta com aquesta. Malgrat aquesta dificultat, jo sóc tossut i segueixo reclamant, a qui correspongui, que treballin per aquesta possibilitat.

Des del meu punt de vista hi ha més punts compartits entre ERC, la CUP, Reagrupament, SI i fins i tot gent d'altres sectors. N'estic convençut. El que em fa ser pessimista és l'eterna disgregació dels que podrien protagonitzar aquesta opció. És que prefereixen ocupar cadascú la seva petita parcel·la abans que ocupar un espai més gran de representació política a l'ajuntament? En aquests moments tenim a l'ajuntament representació d'ERC i de la CUP. Podrien dir-me quines són les grans divergències que hi ha hagut entre aquests dos grups en la legislatura que ara acaba? No hi ha hagut més coincidències que no pas divergències? Si això és així, què impedeix fer un acte de generositat que vagi més enllà de mirar-se el propi melic? Penso que és una cosa que ens haurien de respondre. És possible que Solidaritat Catalana i Reagrupament es vulguin presentar. És legítim. Podrien també explicar-nos què impedeix unificar esforços amb els altres? Podrien pensar tots plegats una mica més en nosaltres i una mica menys en ells?

Haurem après alguna cosa de les passades eleccions nacionals? Penso que el panorama polític vallenc només es pot sotragar amb una opció política com la que proposo. Si no existeix una candidatura com aquesta, m'atreviria a predir els resultats electorals vallencs amb un marge d'error d'un regidor. S'acontentaran CUP i ERC a vigilar-se entre ells a veure qui treu millor resultat, un resultat petit i limitat, és clar, incapaç d'influir en res? O seran capaços de tenir una visió d'altura que preocupi les altres formacions actuals?

Encara hi ha temps. Només falta voluntat. Vull imaginar que algun contacte hi deu haver hagut en aquest sentit, de fet ho vaig demanar en una tertúlia radiofònica no fa massa setmanes. Caurà en el buit aquesta demanda d'una part de la ciutadania vallenca? Temps al temps. No vull perdre l'esperança, però, d'entrada, com que ens coneixem, penso que no serà fàcil. Fins i tot, m'atreviria a dir d'on vindran les dificultats, però me les guardaré, no sigui que algú encara digués que jo sóc qui ha fet fracassar l'intent.

El dictador ha marxat. Avui és un dia de joia per a la humanitat, si més no, per als que creiem en la democràcia, malgrat els seus dèficits. Els egipcis han fet un primer pas important, importantíssim. Estic content per ells i pel món àrab en general. Tenen ara una oportunitat de desenvolupament democràtic com mai no han tingut.

Vull dir, però una cosa. Va dirigida al món occidental, un món occidental que es creu el rei del mambú i que ha conviscut amigablement amb el dictador caigut perquè els interessava. Els interessava més el profit propi que no pas el benestar del poble egipci. El que ara no pot fer occident, sigui qui sigui, és voler tutelar el desenvolupament polític egipci. El nostre món hipòcrata no ha de voler treure profit del nou escenari que s'obre a Egipte. Deixem-los en pau i si ens necessiten, ja ens ho diran, ja ens ho demanaran. Estic content. Una nova generació d'egipcis han estat capaços d'encomanar tot un país dels seus anhels. M'hi sento unit. Tant de bo que el camí que enceten avui culmini amb èxit per a ells. Jo ho celebro i ho celebraré. El procés serà llarg, no els empenyem, la revolució és seva i de ningú més. Molta sort per a ells.

Aquests dies de revolta a la plaça Tahrir d'El Caire m'han fet pensar en les similituds i les diferències entre els egipcis i els catalans. No em refereixo a l'aspecte cultural, sinó a la disponibilitat d'uns i altres per a lluitar per a la seva plena llibertat, pels seus objectius polítics. L'aspecte característic de la mobilització cairota és que està protagonitzada pels ciutadans. Un aspecte que podem comparar per analogia a la presa del Passeig de Gràcia el 10 de juliol de 2010 per part de centenars de milers de catalans. En un cas i l'altre, el protagonisme va correspondre a la ciutadania. Hi ha, però, una diferència clara. Els ciutadans egipcis mantenen la lluita, els ciutadans catalans vam ser una bufarada enmig del mes de juliol de l'any passat. Aquesta és una diferència clau. I aquesta diferència farà que els resultats d'una movilització i altra siguin ben diferents. La catalana no va tenir cap mena de repercussió, simplement va servir per sortir a tots els mitjans del món, però allà es va acabar. La revolta egípcia sí que tindrà una repercussió per al seu país i per a la seva ciutadania. Els ciutadans catalans vam claudicar a partir del vespre del mateix dia 10, els egipcis porten dies mantenint la revolta. És una diferència clau que farà variar el resultat final. (Segueix)

No, no estic parlant de ser pare per primera vegada, no, em refereixo a la dificultat d'exercir com a pare i fer-ho com un bon pare. Quan hom exerceix la paternitat no pot dimitir d'aquesta funció ja mai més. Hi ha dies que tot surt rodat i hi ha dies en què hom no troba la justa mesura. Correm el risc de passar-nos de frenada o de quedar-nos curts. (Segueix)

M'ha fet molta gràcia poder llegir les declaracions d'aquest alemany amb cognom aristocràtic i que representa la Cambra de Comerç alemanya a Espanya. Aquest senyor ens diu que els directius que podrien venir a Catalunya s'espanten davant la possibilitat que els seus fills hagin d'estudiar en català. Clar, clar, és que els catalans tenim el mal costum de voler usar el nostre idioma a casa nostra i això aquest senyor no ho entén. Si un directiu s'espanta, no deu ser massa bon directiu, per mi són dos conceptes contraposats. Un bon directiu no s'hauria d'espantar de res. I si parlem de qüestions lingüístiques, encara menys. Se suposa que un bon directiu acostuma a ser políglota, o sigui que valora el fet de poder conèixer i usar diverses llengües. Llavors, no entenc què coi pot espantar a un directiu si els seus fills aprenen una llengua més que poden sumar al seu bagatge personal i al seu futur professional. (Segueix)

En una de les meves darreres participacions a la tertúlia de Ràdio Valls, crec que  va ser en l'última, vaig tornar a tractar el tema de l'escola Enxaneta. Feia temps que no ho feia, però l'actualitat m'hi va obligar. En els darrers temps aquest és un tema del qual podria dir que me n'he desentès. No pas de l'educació de la meva filla petita, sinó del tema relatiu a les obres de reforma de l'antic convent del Carme i del manteniment i acondicionament de l'actual emplaçament provisional, si se'n pot dir així d'un edifici on ja hi portem 6 anys. És un tema sobre el qual he escrit mantes vegades al bloc i a la premsa local, així com, també, n'he parlat sovint a la ràdio al llarg d'aquests anys. Ara, però, sembla que hi ha un cert moviment entre alguns pares actuals de l'escola descontents amb la situació actual i als quals la paciència se'ls està acabant. Ho celebro. Per mi que he estat titllat de catastrofista i visionari, d'incrèdul i alarmista, és una satisfacció que, finalment, alguns pares i mares s'hagin decidit a dir el que pensen, més enllà dels estaments oficials de l'escola, o sigui, direcció i AMPA. Penso que no escriuré gaire vegades més sobre aquest tema, ja que em queda un curs i mig de formar part de la comunitat educativa de l'Enxaneta. Llavors, la meva filla petita podrà saber el què és anar a un centre escolar amb les condicions adequades per a treure el suc a totes les seves potencialitats educatives. Una vegada, algú va deixar un comentari a un apunt meu sobre aquest tema dient que una escola era molt més que un edifici o les pedres d'una instal·lació. Només faltaria, però voler minimitzar la importància d'unes instal·lacions adequades per a aconseguir el ple desenvolupament integral dels nostres fills és, des del meu punt de vista, un argument que intenta justificar l'injustificable. (Segueix)

Tunísia, Egipte, el Iemen, ... Aquests dies aquests països són a les portades de tots els diaris, als sumaris de totes les notícies de la ràdio i la televisió. Molts ciutadans d'aquests països s'han mobilitzat per enderrocar els règims polítics que els han estat governant durant dècades. Règims tirànics, dictadures, algunes d'elles disfressades de democràcies orgàniques, com aquella que aquí vam viure durant anys de fèrria dicatadura. On van tots aquests països? Fem una lectura correcta de tot el que està passant en el món islàmic durant aquests dies? Som davant una espontània demanda de llibertat? Quin ha estat el detonant? Com s'ha escampat com una taca d'oli la revolta tunisiana? Aquestes són algunes de les qüestions que ens haurien d'assaltar davant dels fets que s'estan produint. Perquè seguim veient en les imtages que ens envien els mitjans de comunicació una absència total de la dona en tot aquest moviment? (Segueix)

Les decennals de la candela estan arribant, ja, a la seva recta final. Penso que no és gaire atreviment dir que les festes han estat un èxit. De fet, m'atreveixo a dir que com ho acostumen a ser sempre. Hi ha hagut festa per a tothom i per a tots els gustos. Fins i tot en la decoració vial. Als carrers cèntrics de la ciutat l'estructura lluminosa del sud d'Itàlia ha estat un reclam més per a molta gent de les comarques veïnes i de més lluny per a acostar-se fins a Valls. Per damunt dels gustos particulars aquest ha estat un element més de controvèrsia positiva. (Segueix)

Valls està a punt d'encetar unes noves festes decennals de la mare de Déu de la Candela. No dubto que les festes seran un èxit. Sempre ho han estat. Malgrat els que després s'abonen a la crítica destructiva sobre els seus costos. No dic pas que s'hagi de ser acrític respecte a l'organització i gestió social, festiva i econòmica de les decennals, però sempre hi ha qui té més interès a fer sang que no pas a veure les virtuts i les ganes que els vallencs i vallenques tenen de participar en una festa tan nostra. Per tant, benvingudes siguin aquestes noves festes amb les quals acostumem a comptar de forma alternativa la nostra edat. (Segueix)