El bloc d'en Climent

Ni que sigui a cuitacorrent vull fer un recordatori de l'il·lustre vallenc Pere Català i Roca, mort a Barcelona ahir dia 10 de febrer. Espero no fer cap errada important, ni que la memòria em traeixi, en aquest flash d'urgència que vull fer aquest matí. Nascut l'any 1923 a Valls, l'Alt Camp, fill d'en Pere Català i Pic, insigne fotògraf que tenia el seu laboratori al carrer de la Cort de Valls. El seu pare, Pere Català i Pic té fotografies prou famoses com aquella que mostra el peu d'un pagès en acció de trepitjar una creu gamada esberlada sobre unes llambordes. Aquesta és una fotografia que sempre m'ha impactat. Pere Català i Roca era germà d'en Francesc Català i Roca, fotògraf com el seu pare i reconegut internacionalment. (Segueix)

Em meravella la gran sensibilitat que socialistes i peperos han mostrat per les paraules de la diputada del PP Montserrat Nebrera quan s'ha referit a la ministra Magdalena Álvarez. No tinc ganes de comentar les paraules de la Nebrera, però no em puc estar de pensar en la pell tan fina que socialistes i peperos han mostrat quan es feia alguna referència a la parla andalusa. Com a català no puc deixar de banda les múltiples vegades que ni uns ni altres han mostrat la mateixa sensibilitat referida a Catalunya. No us penseu que em sorprenc, eh, de cap manera. Però, malgrat no sorprendre'm, no vull estar-me de deixar constància de la diferència amb la qual els espanyols reaccionen quan algú ridiculitza o menysprea tot allò que tingui a veure amb Catalunya, del que tingui a veure amb qualsevol altre lloc. S'han dit coses gruixudíssimes, xenòfobes, contra Catalunya i els catalans per part de polítcs espanyols, tant del PP com del PSOE, i mai no he sentit cap veu espanyola clamant contra aquest fet. Això de la Nebrera fa riure en comparació amb el que nosaltres ens hem hagut de sentir. Però com ja he dit, no em sorprèn. Només en vull deixar constància.    

M'ha sobtat la decisió d'en Ramon Tremosa d'encapçalar la candidatura de CiU a les eleccions europees. Respecto la seva decisió, només faltaria, m'agrada la gent que es compromet, sigui en l'àmbit que sigui. Malgrat que jo no el votaré, li desitjo molta sort. De tota manera vull exposar la meva opinió, totalment criticable, sobre el compromís de persones com en Tremosa. (Segueix)

(fotos de Sala capitular de Stes Creus, Salmella i Sant Climent) 

Aquesta darrera setmana s'ha signat un acord entre la Generalitat de Catalunya i la Caixa per a invertir uns quants milions d'euros per a la restauració d'uns quants monuments del romànic català. El pla abarca tota una sèria d'anys, concretament fins el 2013. És una col·laboració entre la iniciativa pública i la iniciativa privada per a preservar el patrimoni nacional del nostre país. S'han citat actuacions en diversos indrets, però no hi he vist cap partida per a Santes Creus i Vallbona de les Monges, les dues germanes pobres de la ruta del Cister. És una llàstima perquè he vist que Poblet sí que rebrà una injecció de diners important, uns 800 mil euros. No és que em dolguin, però penso que Poblet és el monument dels tres que ja rep més diners per a la seva restauració. M'hagués agradat que els altres dos grans monestirs també haguessin entrat dins el pla. Bé, espero que, si més no, puguin gaudir d'altres inversions a part de les que contempla aquest pla. (Segueix)

Avui vigília de reis milers de criatures a Catalunya estan esperant el pas de la nit més màgica de l'any. Per les meves filles aquesta ha estat sempre una nit amb una barreja de sensacions. Il·lusió, nerviosisme, mal de panxa, són estats pels quals passen al llarg de tot el nadal. També una mica de por. Esperen els reis amb delit, però també desitgen que no s'acostin a la seva habitació. Així, avui, dormiran les dues juntetes dins el mateix llit tot esperant que els reis passin per casa, però que no entrin a la seva habitació. La festa de reis és una festa amb data de caducitat. Aquest any, penso, serà la data de caducitat per a elles. La petita ja es fa moltes preguntes, però la seva il·lusió fa que encara es resisteixi a creure el que ja intueix pels comentaris dels seus companys d'escola. Però ella resisteix amb sincera innocència. (Segueix)

Avui dia 3 de gener se celebra a El Pont d'Armentera la festa major d'hivern. És la festa del Sant Crist. Enguany és festa grossa ja que se celebren els dos-cents anys de la festa del Sant Crist. Una festa que, segons la tradició, el poble va instaurar per agrair al Sant Crist la seva protecció contra els francesos. Recordem que era l'any 1809, any d'ocupació napoleònica, i de la batalla de Valls o també anomenada del Pont de Goi. Una batalla que no fou gens de broma i que amb la participació de milers d'homes avui commemora l'Arc de Triomf de París amb la inscripció de Valls. Com deia, sembla que el Pont d'Armentera es va salvar de les malifetes dels francesos. Una altra tradició apunta que la festa del Sant Crist es deu més aviat al fet que el poble es va lliurar de les pestes típiques que assotaven les nostres viles i ciutats en aquells temps. (Segueix)

El jutge degà de Barcelona acusa els Mossos d'Esquadra d'assetjar-los. Carai, carai! Es veu que els jutges són humans i no els agrada ser notícia en clau negativa. El gremialisme és una tendència que massa sovint apareix en alguns estaments públics quan algun dels seus membres és condemnat o enxampat en alguna conducta democràticament reprovable. Ho podem veure en molts exemples, els jutges, els Mossos, els mestres, etc. (Segueix)

Aquesta setmana s'ha presentat Edi.cat, una iniciativa de tres editorials independents al voltant de l'edició digital del llibre. Modestament, penso que és una molt bona iniciativa i que demostra la gran vitalitat que el món editorial en llengua catalana, al Principat i al País Valencià, està vivint. El món editorial digital a la xarxa és una realitat avui dia i ho serà en el futur en una més gran dimensió. La iniciativa correspon en el seu origen a tres editorials, Angle editorial, amb seu a la capital del Bages, Manresa, i Barcelona, Bromera Edicions, amb seu a la capital de la Ribera Alta del Xúquer, Alzira, i a Cossetània Edicions, amb seu a Valls, capital de l'Alt Camp. (Segueix)

Ahir divendres es va celebrar la darrera conferència nacional de la Federació Minerometal·lúrgica de CCOO de Catalunya. Feia mesos que hi treballàvem i com que hi he tingut alguna cosa a veure en el fet que la conferència es celebrés a la nostra ciutat tenia ganes que arribés ja el dia i que tot funcionés correctament. Penso que en general puc dir que les coses van funcionar força bé. Gràcies als professionals del Centre Cultural Municipal, gràcies a les facilitats que l'Ajuntament de Valls va donar per tal que la conferència se celebrés a Valls i pel suport que ens han donat en tot moment. (Segueix)

L'óssa Hvala ja dorm al seu cau al Pirineu. M'agradaria que hagués triat un cau ben lluny de la Vall d'Aran, a recer de caçadors que són els únics que sempre coincideixen amb els óssos. Lliure d'ocupar la primera pàgina dels diaris i els telenotícies.

L'óssa Hvala no té cap interès pels homes, no li fan ni fu ni fa. Segur que l'únic que desitja és que quan es desperti la pròxima primavera els homes se n'hagin oblidat d'ella. L'óssa Hvala es deu preguntar perquè la van treure de la seva Eslovènia natal per portar-la a un país on no la volen. L'óssa Hvala deu preguntar-se perquè no la deixen en pau.

Si jo li pogués explicar que som molts els que estem contents que passegi pel nostre Pirineu. Si jo li pogués explicar que els avantpassats d'aquells que la persegueixen ja van acabar amb els seus cosins germans pirinencs. Si li pogués dir com d'agraïts li estem per la seva contribució a fer que el nostre Pirineu torni a ser més natural, més autèntic.

Li diria, també, que com fa gairebé sempre, s'allunyi de tot animal de dues potes i amb una arma a la mà, que no s'espanti dels lladrucs dels gossos que l'empaiten. Li diria que no se'n vagi, que som molts els que estem al seu costat. Li diria que resisteixi, que en unes altres muntanyes ibèriques, uns altres parents seus viuen sense ensurts, sense ser perseguits. Que ens doni una mica de temps, potser amb el temps alguns animals de dues potes comprendran que el Pirineu era dels óssos abans que dels homes.

De moment, el que li desitjo és que tingui un bon son, a recer del fred, arraulida sobre si mateixa. Amb el desgel, potser els aranesos hauran reflexionat i podran emmirallar-se en les aigües cristal·lines i podran veure que la presència dels óssos al Pirineu repara una injustícia històrica que alguns d'ells van cometre fa molt, molt de temps.