TINET ha llençat un ou espai per als nostres blocs. Després d'uns moments de dubte m'he decidit a llençar-me al nou espai. Per tant, aquest bloc quedarà a partir d'avui en stand by, però actiu, com un arxiu. Provaré de veure si sóc capaç de desenvolupar-me en la nova eina de WordPress. M'hi hauré d'habituar, però espero sortir-me'n. De moment ja he afegit el primer apunt al nou bloc. Estic encara en procés de configurar-lo, però el bloc ja és actiu. Li he canviat el nom. He volgut quedar una mica més ocult per tal que hom pugui valorar el que s'hi escriu, sense prejudicis per qui ho escriu, sense amagar-me, però. Així, doncs, el nou bloc el trobareu a http://blocs.tinet.cat/desdelsenyilarauxa/
No puc més que agrair als que m'heu anat seguint al llarg d'aquest temps, des del maig del 2007 que vaig llençar-me a aquesta aventura. Espero que ningú s'hagi vist ofès per cap dels meus apunts o referències. Mai no ha estat en la meva intenció d'ofendre ningú o de faltar al respecte. Penso que la claredat, el parlar d'acord amb el que hom pensa, és una manera de respectar les persones, encara que el que es digui pugui no agradar. Ni en les formes, ni en la intenció, doncs, hi ha hagut mai aquesta intenció. Aquest mateix esperit serà el que podreu trobar, si voleu, en el nou bloc. Gràcies de nou i a reveure.
Em fa la impressió que torna allò del pensament únic que es va posar de moda fa uns pocs anys. Generalment, el pensament únic acostuma a presentar-se com allò més sensat, com a allò que no té alternativa. I generalment, també, acostuma a tenir un fons ideològic o de pensament que s'orienta cap a posicions conservadores. És habitual que aquest pensament es presenti com el més assenyat i, com a tal, indiscutible. Ara podem veure un exemple en la formació del nostre govern nacional. Després de la victòria de Convergència i Unió a les passades eleccions al Parlament de Catalunya, hem assistit a la formació del "govern dels millors", és l'epítet que s'ha fet servir. I els millors són presentats com a persones sense ideologia. La majoria provenen dels partits que han guanyat les eleccions, aquests imagino que sí que tenen ideologia, encara que són presentats com a persones sense color, com si fossin apolítics. Un altre grup és presentat com a independent. Tots ells provenen de l'empresa privada, o de l'ensenyament privat. ESADE o altres escoles de negoci de prestigi en el món de l'ensenyament acadèmic i econòmic. Sembla que aquests tampoc tinguin ideologia. Un altre grup prové d'altres partits, algun dels socialistes, alguna altra d'Esquerra Republicana, i així anar fent. (Segueix)
El dia 1 de gener vaig rebre la notícia que la meva cosina Carme havia mort a Barcelona de forma sobtada. Rebre una notícia com aquesta mai no et deixa indiferent. La mort d'algú estimat sempre ens impacta i si es presenta de forma inesperada, sempre ens deixa en un estat de xoc que ens trasbalsa i que requereix un temps per a païr la notícia. Acostumem a recordar els moments de la nostra vida que hem compartit amb amb la persona estimada i intentem recordar els darrers instants que vam compartir amb ella. No tothom està preparat per a afrontar aquests moments amb serenitat. No tenim estàndars de com hem d'afrontar aquests esdeveniments. Són vivències molt personals i intransferibles. No hi ha una forma correcta i una d'incorrecta per a viure aquestes sotregades. En el meu cas, jo no sóc una persona molt donada a fer grans exclamacions o a tenir mostres exteriors de com visc aquests moments. A voltes em pregunto si altres persones poden pensar que sóc una persona freda, insensible. Puc assegurar que no ho sóc. Però els moments més intensos de pena o sofriment per la pèrdua d'un ésser estimat els passo en privat. D'una forma molt interioritzada. De forma exterior, en públic, el més que em surt és una llàgrima que se m'escola tímidament per la galta. La mort sempre l'he afrontat i l'he viscut com una cosa natural. Mai no m'ha fet por. Evidentment m'entristeix el fet de no poder compartir més els moments d'alegria i de tristesa amb la persona estimada que he perdut, els moments agradables, les converses, els sentiments, els jocs. Sempre he patit més pels vius, pels que es queden. Entenc, però, com deia al començament, que no hi ha estereotips universals. Cadascú viu aquests moments de forma diversa. (Segueix)
No sé gaire els motius, però avui m'ha vingut a la memòria aquell conte tan impactant del plat de fusta. Ja sabeu, aquell d'quella família que té arraconat l'avi perquè xarrupa massa quan menja i el fan menjar apartat de la família a la cuina i amb un plat de fusta perquè no faci massa soroll i no destorbi. Potser la situació de crisi, potser comprovar que l'atur s'ha tornat a disparar avui i moltes famílies se sumaran als milers o milions de persones que s'ho passaran malament i que veuran la seva dignitat atropellada. No sé el motiu pel qual he pensat en el conte que les meves filles saben tan bé. A elles també els impressiona el conte. Quan la nena petita es posa a treballar amb un tros de fusta i el seu pare li pregunta què està fent. Ella li respon que està treballant en el plat de fusta que ell farà servir al cap d'uns anys quan faci una mica de nosa. Avui que molts pares són maltractats pels seus fills, també caldria recordar que en moments de crisi com aquests els nostres pares tornarien a donar la vida per nosaltres, per poder subsistir amb dignitat, per sostenir la dignitat dels seus fills.
Us deixo un petit curt que a mi també m'ha tocat el voraviu i, com el conte, ha ocasionat que una llàgrima s'escolés avall per la meva galta.
Mireu primer el vídeo i per si algú té dificultat per entendre el grec o l'anglès dels subtítols us faig cinc cèntims del què diuen a continuació.
El fill assegut amb indiferència al costat del seu pare llegeix el diari al jardí. El pare es fixa en un petit pardal que voleia pels arbustos i pregunta al seu fill: "Què és això"? El fill, sense prestar massa atenció al pare, li contesta: "Un pardalet".
L'ocellet segueix aletejant per davant de pare i fill i el pare li torna a preguntar al fill "què és això". La contesta és la mateixa d'abans amb un to més sec. I així unes quantes vegades fins que el fill perd la paciència i escridassa el pare. Aquest s'aixeca i va a buscar un diari que va escriure anys enrere i li diu al fill que llegeixi en veu alta. El pare, anys enrere, havia escrit que en fer el seu fill petit tres anys eren al parc i el seu fillet li va preguntar 21 vegades "què és això" mentre mirava un pardalet. El pare havia contestat 21 vegades al seu petit "és un pardalet" i a cada resposta havia fet una abraçada amorosa al seu petitó tot estimant-lo.
Acabo de llegir un llibre que m'ha apassionat. L'autor és en Philippe Claudel i el seu títol "L'informe de Brodeck". Estigueu tranquils i tranquil·les que no l'explicaré pas, per si alguna persona el té pendent de llegir en un moment o altre. M'ha fet rumiar una mica, la novel·la. La memòria dels fets, dels pobles, de les persones. La culpabilitat o la innocència de l'actor de la història o del que ha restat passiu davant dels fets. Qüestions que se'm plantegen en els moments actuals del nostre país. (Segueix)
L'estiu és un temps en què les persones anem més aviat lleugeres de roba. D'uns anys ençà, fins i tot, ens ha arribat la moda del Japó on als alts executius se'ls permet treure's la corbata i l'americana per a estalviar en aire acondicionat i de pas llençar una mica menys de merda al nostre medi ambient i fer-lo una mica més sostenible. A l'hivern hem de protegir una mica més el nostre cos de les inclemències del temps i com que cada vegada fem més vida amagada, el nostre cos es vesteix amb roba més formal. L'estiu ens convida a la informalitat. (Segueix)
Avui faré un apunt que va contracorrent. Els poders mediàtics, d'una forma àmplia, des de tertulians fins a mitjans sencers, estan duent a terme una campanya de desprestigi en tota regla contra els sindicats. No és una cosa gratuïta, sinó que froma part d'una estratègia ben planificada i amb uns objectius molt clars. És difícil enfrontar-se o contrarrestar la força d'aquesta estratègia, però des de la modèstia d'aquest bloc intentaré desmuntar alguns dels arguments fàcils que proliferen i que d'una forma dmagògica estan calant en algunes capes de la població. En general, som gent que acostumem a combregar amb una sèrie de tòpics que ràpidament acostumem a comprar sense cap mena de valoració crítica d'aquestes afirmacions. Ho faig des del respecte més absolut per les opinions de tothom, però ho faig, també, amb el convenciment que la meva experiència de molts anys em pot ajudar a contestar amb contundència algunes de les afirmacions que alegrement es fan.(Segueix)
El món està sota l'imperi d'unes quantes companyies multinacionals que semblen està per damunt del bé i del mal i que escapen al control de governs i organismes intenacionals. Em vénen al cap noms com Union Carbide, l'empresa química que va causar la mort de milers de morts a la ciutat índia de Bhopal als anys 80. Aquesta companyia va causar aquest desastre del qual encara no s'han responsabilitzat. Em ve al cap la companyia Shell, petrolera que va causar un desastre ecològic al país d'Ogoni a Nigèria i que entre altres coses va comportar la mort de l'escriptor Ken Saro-Wiwa defensor dels drets del país del Delta del Níger. Ara és actualitat una altra petrolera, causant del major desastre ecològic als Estats Units, concretament al delta del Mississipí.
Sembla que les societats desenvolupades i les del Tercer món són incapaces de posar fre a l'avarícia d'aquestes companyies. Sembla que som incapaços de demanar-los, d'exigir-los les responsabilitats que pertoquen.
La setmana passada hem assistit a les conseqüències nefastes dels poders econòmics que especulen amb la riquesa dels països. Són els mateixos poders econòmics que en bona mesura han portat el món a una de les majors crisis econòmiques que hem patit. Aquests poders financers que restaran intactes perquè els governs de les nacions i els estats són incapaços d'implantar regulacions fermes i eficaces basades en l'ètica i la moral que impedeixin i posin fre a les seves ànsies de riquesa. En canvi, assistim a retallades en drets socials que els governs i organismes internacionals sí que es veuen en cor d'imposar. Grècia i altres països en són l'exemple, com d'altres que vindran.
Els ciutadans són, com sempre, els que acaben pagant els plats trencats dels desastres que aquests poders causen. Els ciutadans i el planeta. És trist veure els grans governants mundials doblegant-se davant aquests poders. Passant per l'adreçador que a aquests els interessa. La gran despesa econòmica que amb recursos públics hem dedicat a salvar molts d'aquests poders ens han fet i ens faran a tots, a la majoria, una mica més pobres del què érem. Tot un trist panorama.
I no hi podem fer res per a aturar-los? Doncs amb l'actual sistema econòmic tot sembla indicar que no. Ens reformaran el mercat laboral que no crearà ni un sol lloc de treball, que no incentivarà l'economia, ni dels països, ni del món en general. Però que sí que ens deixarà a tots, encara més, més vulnerables a aquests especuladors i financers sense escrúpols que el lloc que els correspondria seria una presó. Els hi haurem dedicat recursos econòmics públics que el que faran serà deixar-los més ben posicionats per a seguir-nos fent mal a tots plegats. Al final, ho haurem tocat tot, menys a ells. I el pròxim cop que es posin d'acord, ens faran més miserables. I anar fent i anar aguantant. Què hi farem.
Avanço abans d'escriure aquestes ratlles que omplo de lletres la pantalla de l'ordinador amb un estat d'ànim baix, força baix. Potser sóc massa sincer, potser sí, però, malgrat el que alguns creuen, és el que acostumo a ser. Seria discutible si és convenient o no despullar-se massa davant de tothom, però, cadascú és com és. Malgrat aquest baix estat d'ànim, estic segur que demà tornarà a sortir el sol i, com que em conec mínimament, recuperaré un nivell moral adequat. (Segueix)
Aquesta setmana passada ha mort Juan Antonio Samaranch, expresident del CIO. La polèmica ha sorgit arran de la instal·lació de la capella ardent, quin nom més curiós, al Palau de la Generalitat de Catalunya. El senyor Samaranch hi tenia dret. Encara que a alguns de nosaltres ens hagi causat un cert escàndol, la família tenia dret a demanar d'exposar el fèretre a la plaça de Sant Jaume. El dret es va generar quan algú, ja fa força anys, li va concedir la Medalla d'Or de la màxima institució catalana. Qui li va concedir sabrà en base a quins mèrits el senyor Samaranch era digne de tal menció. Però en tot cas, la raó que la família tingués el dret a exposar-lo allí rau en aquest fet. Per tant, no són els que ara manen a la Generalitat el sque li han atorgat el dret, sinó que van ser uns altres. (Segueix)
