Em dol en l'ànima la polseguera que ha aixecat el pregó que el poeta Joan Margarit ha pronunciat en la inauguració de les festes de la Mercè de Barcelona. La misèria nacional del nostre país apareix dia rere dia, ja sigui alimentada per uns pocs o bé per molts. El representant del PP a l'Ajuntament de Barcelona es va escandalitzar de les paraules de Margarit. Altres també ho han fet i asseguraria que s'han posat a opinar sobre la qüestió sense ni tan sols haver escoltat o llegit el pregor del poeta. El pepero, com a mínim, era present al Saló de Cent i va sentir les paraules de Margarit. Que s'escandalitzés o no, només depèn de la seva talla intel·lectual i de la seva creença en els principis democràtics o no. Però a banda d'aquestes petiteses, el que trobo patètic és que el nostre país debati sobre el contingut del pregó, format esssencialment per uns quants poemes i per una breu introducció on, des del meu punt de vista, el poeta va estar brillant. (Segueix)
Joan Margarit i la misèria nacional
Des que els sindicats van convocar la vaga general a començaments d'estiu, el govern espanyol i els poders mediàtics de tota índole van iniciar una campanya per desincentivar la ciutadania a participar en la mobilització. En aquesta companya s'ha utilitzat tot tipus d'arguments, molts d'ells carregats de la més pura demagògia. La primera onada va anar dirigida a desprestigiar els sindicats. Que si eren organitzacions subvencionades que vivien de l'erari públic, que si no es preocupaven dels problemes reals dels treballadors, que si no pensaven en els que no tenien feina, que si eren organitzacions antiquades, etc. Curiosament, quan algú tenia interès a que es convoqués una vaga general per desgastar el govern socialista espanyol, utilitzaven els mateixos arguments, però per justificar que no tenien pebrots per mossegar la mà que segons ells els alimentava. Sobre aquesta qüestió ja n'he parlat en altres ocasions i no em repetiré. Els comptes de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya són públics i són dels pocs que audita la sindicatura de comptes de Catalunya. (Segueix)
Reprodueixo aquí un comunicat de la Secció Sindical de CCOO de Lear sobre la participació en la pròxima vaga general del dia 29 de setembre per l'interès que m'ha despertat. (Segueix)
Habrá un día en que todos al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad. También será posible que esa hermosa mañana ni tú, ni yo, ni el otro la lleguemos a ver; pero habrá que forzarla para que pueda ser. (J. A. Labordeta, 1935-2010) (Segueix)
Que ningú s'espanti. No parlo de l'arc romà, sinó de la distribuïdora de llibres en català. De fet, la majoria de lectors no devien ni conèixer l'existència d'aquesta distribïdora. És normal, els lectors no tenim perquè conèixer el funcionament del món editorial, del procés que segueix una obra des que ha estat adquirida per un editor fins que arriba a les nostres mans a través de la llibreria. No tenim perquè conèxer tot aquest procés, però els lectors ens podem veure afectats directament quan una baula d'aquesta cadena s'esquerda. I la distribució és una d'aquestes baules. Més d'un centenar d'editorials catalanes es veuran afectades pel tancament de la històrica distribuïdora. Alguna, potser, fins i tot, no ho superarà. Cal no oblidar que algunes editorials, bastantes, tenien posades en l'Arc de Berà totes les fases del procés de distribució, això és la comercialització, la logística i la facturació. (Segueix)
Avui, sortint de la feina, he tingut la mala idea d'anar a la llibreria. Avui era un mal dia. Demà comença el curs escolar, mai no he entès perquè no comença el dilluns i sempre ho fa a mitja setmana o a finals de setmana, i la llibreria semblava el mercat de Calaf. Tot això m'ha fet caure unamica més en el pessimisme que fa dies que em regira respecte al nivell cultural del nostre país. Les llibreries s'omplen quan s'obliga a la gent a anar-hi. El començament de curs obliga les famílies a visitar les llibreries per a fer les compres obligades de llibres de text, material escolar i papereria. La resta de l'any no hi ha pas cues per a comprar llibres. Això s'ha esdevingut després d'un estiu en què el país mostra encara més clarament la pobresa cultural que ens aclapara. La gent que llegeix no és gaire al nostre país, i a la nostra comarca sembla que encara estem pitjor que el conjunt del país. (Segueix)
Aquesta setmana hem sabut que el ministre Corbacho retorna a Catalunya per formar part de les llistes del PSC en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. És un símptome més que el socialisme espanyol ha decidit enterrar d'una vegada per totes el PSC. Si en els darrers moments de la dictadura i els primers anys de la transició el socialisme espanyol va acceptar fusionar-se amb el socialisme català, ara fa marxa enrere i ha decidit menjars-se i fer desaparèixer el socialisme nacional català. És un procés que va començar ja fa alguns anys i que culmina ara amb aquest nou moviment. Els corrents catalanistes del PSC han vist com any rere any perdien influència dins el partit i cada vegada s'han vist més arraconats per deixar pas a un sol socialisme, el més espanyolista, el que posa davant de tot els interessos espanyols per damunt dels catalans. És un procés de fagocitat. (Segueix)