Del penya-segat estant

Sovint tenim una imatge de Milan excessivament vinculada a la moda i el comerç, identificant la capital de la Lombardia més a centre de negocis que no pas a una destinació de turisme cultural. No es pot comparar a Roma, Florència o Nàpols però disposa de prous atractius com per fer-hi una estada de 4 o 5 dies.

A Milan hi ha una important coexistència d’estils i èpoques que val la pena observar. Des de les vies d’aigua  que queden dels antics canals que travessaven la ciutat, fins els arcs de la Loggia dei Mercanti, passant esglésies com la de Sant’Ambrogio o il Duomo.

Tampoc es pot oblidar la ciutat renaixentista que explota la memòria de Leonardo al Cenacolo del convent de Santa Maria delle Gracie, ni l’imponent castell dels Sforza, avui convertit en un centre polivalent seu d’acadèmies i diversos museus on imploren el nom de Miquel Àngel a partir de la Pieta Rondanini.

Entre les descobertes milaneses, per aquell que no hi tingui cap reticència, cal visitar el Cementiri. El cementiri de Milan no te res a veure amb els cementiris-jardins centre europeus o nòrdics als que m’he referit en algun altra article. El cementiri de Milan és un enorme conjunt, complex i heterogeni, de panteons, nínxols i altres elements funeraris on cada racó és una lliçó d’història, de filosofia, de mentalitat, de comportament humà i de l’evolució de la tradició italiana, tant a nivell global com personal de les famílies que hi tenen sebollits els seus familiars.

Hi ha també un Milan modern, cosmopolita, amb tot un seguit de fires que abraça els sectors més diversos i carrers com Sant' Andrea, Montenapoleone o Spiga patrimoni de les firmes que han fet de la ciutat un dels primers centres de la moda europea. Però el cor de la ciutat és la plaça del Duomo, la imatge de les agulles de la catedral pujant al cel és força gratificant, tot i que el sol d’agost fa que l’esplendor del marbre de la façana es confongui amb un cel més blanc que blau.

Al costat de la plaça del Duomo hi ha els corredors de les Galeries Vittorio Emanuele, unes galeries del s. XIX, exactament iguals a les de Roma o Nàpols. Amb paviments polidíssims i voltes de ferro i vidre sempre plens de gent que ofereixen un primer contacte amb el comerç, els cafès i els restaurants de la ciutat. Les botigues son majoritàriament joieries, llibreries i objectes diversos, tant de factura clàssica com contemporània, amb uns preus només assumibles per turistes russos o targes de crèdit prou farcides.

Creuant la galeria es fa cap a una petita plaça presidida per una estàtua de Leonardo i la façana d’un teatre fundat el S. XVIII, que des d’aquell mateix moment ha estat lloc de referència per la lírica, és el Teatre de la Scala.

Darrera mateix hi ha la zona de Brera, un barri interessant on hi tenen la seu el Corriere della Sera, l’església de San Marco, el Teatro Piccolo i l’Academia de Belles Arts, amb la pinacoteca de Brera i obres tant representatives com les Noces de la Verge de Rafael, el Petó de Francesco Hayez o el conegut escorzo de Mantegna anomenat Cristo morto nel sepolcro e tre dolenti.

No gaire lluny, a la via Manzoni hi ha el museu de l’aristòcrata Poldi-Pezzoli, al palau que fou de la seva propietat dins la col·lecció hi destaca notablement el Ritratto di Dama del pin­tor renaixentista Antonio di Po­llaiolo (1431-1498).

Una mica més enllà i vora el corso Montenapoleo­neo es pot passejar gaudint d’uns aparadors amb propostes en alguns casos arriscades, en altres seductores però en tot cas veient sempre obres de genis aparentment molt més terrenals que signen Armani, Gucci, Moschino o Dolce & Gabanna.

La literatura i la taula milaneses fan un bon maridatge a la trattoria Bagutta, un indret on per iniciativa de l’escriptor Ricardo Bacche­lli es convoca des de 1927 el principal premi literari italià, amb guardonats tant brillants com Indro Monta­nelli o Italo Calvino. Desconec com s’hi menja però, en tot cas, fa gràcia prendre quelcom en el mateix lloc on es reunien autors como Luigi Pirandello o Giova­ni Papini.

En definitiva, Milan és una ciutat que ha canviat les armes del Sforza per les màquines de la seva industria i els llenç o les fustes pintades per Mantegna i Bronzino pels volums tèxtils de Gucci o Moschino.