Joan Clave Morell

 Avui llegíem i escoltàvem que durant el passat cap de setmana s’havien reunit el govern de l’estat i els màxims representants sindicals, i malgrat les llarguíssimes reunions, no havien arribat a un acord, especialment pel que fa a l’edat de jubilar-se, uns entestats que s’havia d’allargar fines els 67 anys i els altres que no passaven dels 65, sota l’amenaça d’una altra vaga general.
   També avui, ens assabentàvem que els col•legis de metges catalans demanaven poder jubilar-se als 70 anys, encara que fos de manera voluntària.
   Jo estic per allargar l’edat actual que serveix de topall per plegar de treballar, i no precisament perquè comparteixi la política del govern central, sinó per algunes raons que considero de pes. Algú que em conegui pot dir que, ves de que va aquest, ara que ja és pensionista des de l’endemà de complir el 65è aniversari.
   I precisament els que em coneixen més de prop, saben el que em va costar acceptar l’entrada al món de les classes passives i el em costa encara avui. De fet, tenia l’opció de poder allargar la meva vida laboral, però ho considerava injust, si tenia en compte el nombre creixent d’aturats.
   Potser més que parlar d’una edat topall, argumentant que s’ha allargat molt la vida de la gent, valdria més tenir en compte els anys que cadascú ha esmerçat treballant al servei de la societat, i la generació que ara s’està jubilant, en general, va començar a treballar molt abans que no pas ho fa ara, que per sort o potser no tanta, comencen molt més crescudets que no pas la Fina, per exemple, que als 17 anys ja feia de mestra a Solivella i des d’aleshores, no ha parat ni un dia.
   Els que hem madurat en els nostres afanys polítics i socials, tenint quasi sempre present allò del “nord enllà” que ens deia Espriu, ara també veiem que molts d’aquells països en els que ens voldríem emmirallar, han allargat l’edat de la jubilació, i en general son més rics i més productius que nosaltres.
   A més a més tinc la impressió, que si aquesta discussió la tinguessin gent jove, que tot just comença o potser encara no s’ha estrenat en el món laboral, i de veritat volessin treballar, que aquesta és una altra, no hi posarien tants obstacles per arribar a un acord.

   Al llegir l’entrevista, que “El Pont de Fusta”, feia a l’aleshores candidat i ara ja, diputat al Parlament de Catalunya, el nostre alcalde Josep Poblet, li preguntaven per com s’ho faria per poder complir amb els tres càrrecs que tindria.
   Els entrevistadors es referien naturalment, als càrrecs d’elecció, directe o indirecte, no pas als que després s’afegeixen en funció del principal, per recordar les polèmiques dels 14 càrrecs que acumulava la muller del president Montilla o els molts més que tenia encara en Felip Puig quan era conseller.
   En cap cas poso en dubte les capacitats de les persones, i encara menys les d’en Josep Poblet, que indubtablement les té, com ben bé ho ha demostrat. Però hi ha altres limitacions, que ho son perquè crec que ningú és capaç de controlar-ho tot, i molt menys el temps. Dic això per una experiència personal que he viscut.
   A finals de l’estiu del 2007, vaig demanar una entrevista al president de la Diputació, per a exposar-li un problema d’interès agrícola que afectava a les nostres comarques, no pas res personal, del qual, creia que hi podria contribuir a trobar una solució, com havia passat a Lleida, sense anar més lluny. La secretaria particular, al cap d’uns dies, em van comunicar que podria ser el dia 15 de gener següent.
   A la data assenyalada, vaig tenir ocasió d’exposar les meves preocupacions al president de la Diputació, i com que era una tema que, naturalment, no coneixia a fons de forma directe, em va dir que parlaria amb les persones del seu entorn que n’estaven assabentades, i que ja em diria quelcom.
   Han passat quasi dos anys i la resposta no ha arribat encara. Val a dir que en cap cas el president em digué que allò no era important, ni que no era de la seva incumbència, ni que jo no qui havia de preocupar-me d’aquelles cuites... Per tant, considero lògic que havia de tenir una resposta, del signe que fos, però en definitiva, una satisfacció. Doncs no ha estat així.
   Tot això m’ha vingut a la memòria quan precisament el vespre de la felicitació nadalenca, del brou, pa i botifarra, i del torró més llarg del món, un pagès del poble, precisament molt amic del flamant diputat, em va palesar la seva preocupació sobre els mateixos problemes que jo havia anat a plantejar al president de la Diputació gairebé dos anys enrere.
   El temps deu ser un bé escàs ... i potser, també selectiu.

   He llegit a “El Pont de Fusta” darrer, per cert, en dos llocs diferents, que fa poc, va venir a Vila-seca la senyora Deirdre Morell, neta de Sir Esteve Morell Scott, que per a molts vila-secans d’avui, és el nom d’un carrer del poble, tot i que els pocs que segueixen les coses que s’escriuen pels “puestos”, sabien ja, o se n’han assabentat amb l’escrit de la Montse Garriga que aquest bon home que va passar part de la seva infantesa a Vila-seca, va ser alcalde de la ciutat de Melbourne quan encara era la capital d’Australia.

   Hi ha una cosa relativa a aquesta visita que em costa d’entendre, i és que, havent vingut de tant lluny, els descendents de Sir Esteve Morell Scott, no volguessin com a mínim conèixer i tenir un mínim contacte amb els parents, molt llunyans, naturalment, que tenien a Vila-seca.

   Això del parentiu, està clar que és molt relatiu. He pogut veure com la generació que m’ha precedit, tenia un parentiu tant extens que costava arribar a conèixer-los a tots, i en canvi, la generació que em segueix té els mínims imprescindibles i encara, els hi costa de dir ties i oncles, als que els ho son. Jo sovint dic que, per entendre’ns, els parents son aquells que ens convidem als casaments. Però això és aquí a l’entorn més immediat, ja que quan es ve de l’altre part de món els parents ni que siguin molt llunyans, ho son en la mesura que formen part del record, del que ens havien explicat pares i avis, d’uns parents que tenien que se’n van anar molt lluny, o a l’inrevés, per aquells que van emigrar i van patir l’enyorança del seu poble i dels seus parents i amics, i la solen compartir potser encara més, amb els seus fills i néts malgrat que no hi hagi ni comunicació epistolar.

   Potser em passi allò de que, el que és bo per a mi, o el que jo faria, és el que crec que haurien de fer els demés, i no sempre ha de ser així.

   Tinc la certesa però que aquest oblit, no va ser degut a que ja fa anys, alguns dels parents de Vila-seca, van fer arribar a l’oncle de la il•lustre visitant recent, Stephen Whitson Morell, que seria bo deixar les seves propietats a Vila-seca, les dues cases del carrer del Patró i la finca coneguda com “El corral de Baló”, al poble on va néixer el seu avi.

   El bon home en va fer cas, i potser perquè era fadrí, va deixar en testament les seves pertinences vila-secanes al nostre poble, i quan va morir, el seu germà Rodney Telford, ho va materialitzar i mitjançant en Pasqual Garriga que era el seu interlocutor, es va fer efectiva la cessió, i ves por on, al cap de quatre dies, com aquell qui diu, la finca va ser partida entre els termes de Salou i el de Vila-seca. 
 

   Enguany com quasi sempre, he tornat a Mas Calvó, i he pogut constatar que, el que avançava l’any passat, en relació a l’increment de veïns-devots de Reus i la disminució de feligresos-romiants de Vila-seca, tot i que uns dies abans, tots els nens i nenes de les escoles de Vila-seca van rebre una invitació programa de l’event commemoratiu.
   Està clar que la família propietària de la masia, també ha fet com és costum i tradició el seu propi convit a familiars, amics, socis, clients i benefactors (segons m’han dit) convidant-los a més de ser a la missa, a un dinar a base d’arròs (segons he plegat el flaire). Algú comentava a cau d’orella que, potser Sant Bernat va intercedir per desviar la línia del tren més cap amunt, com abans ja havia modificat el traçat de l’autopista més cap avall.
   A més a més, enguany i havia la colla castellera d’Altafulla, que tot fent banyes a la tradició castellera de no fer actuacions fora de Valls per la diada de Santa Úrsula, s’han afegit a la festa suplint el buit que va deixar la colla vila-secana suara desapareguda.
   Així que, entre els uns i els altres, han omplert una bona part de l’esplanada del davant del mas-castell, potser sense arribar a fer-ho com en anyades anteriors.
   En tot aquest garbull de gent de diversa procedència m’ha tocat seure a la vora d’una senyora, que m’ha semblat que era ganxeta, a la qual en el moment culminant de la missa, és a dir durant la consagració, li ha xiulat el mòbil, i ella, per comptes de posar-lo en silenci, ha contestat i ha parlat una estona fins i tot, amb un cert acalorament.
   Al tancar-lo li ha explicat a la seva companya, que era el seu marit qui l’havia trucat, que aquell matí havia anat al rovelló a la Mussara i que en tornar i sortint de la dutxa no trobava els panyos nets, i per això li trucava, i acabava dient-li a la veïna, que els homes son uns inútils, i el seu en particular, encara més, perquè en tot el matí només havia plegat un rovelló i tres pebrassos.
   Encara m’ha sorprès una cosa més de la veïna, la seva amiga i moltes de les senyores presents a la celebració, i és que a l’anar a combregar agafava la bossa, passant-se-la pel coll i acolivant-la bé per sota la pitrera, segurament per protegir-la dels pispes que devien rondar pels voltants.
   Recorda que l’any passat em va sobtar el veure la poca fe de la feligresia amb la prevenció davant la grip A, i enguany la sorpresa és la sospita dels escurabosses que hom creu que hi ha, o hi pot haver, entre els fidels devots de Sant Bernat Calvó.
  

   Hi ha molts refranys en els que ambdós sants i el mes de juny, en son motiu relacionat amb el món de la pagesia, com per exemple: "per Sant Joan, les garbes al camp i per Sant Pere, les garbes a l'era", o aquell altre que diu "de Sant Joan a Sant Pere, sembraras les fesoleres" i així, tants d'altres, tot i que el més conegut i repetit al nostre poble, quan encara sembravem i conreavem cereals de grà, era aquell que diu: "entre Sant Joan i Sant Pere, no posis batuda a l'era", i és referia a que en aquests començaments d'estiu sovintejaven les tronades, seguides de xàfecs d'una certa entitat.

   Aquests refrans o dites que he esmentat, segurament es troben a tots els reculls que s'han fet per part dels estudiosos o amants de la cultura popular. Però n'hi ha un, que només l'he sentit a Vila-seca i no l'he vist escrit enlloc, i que, agafant semblança amb aquest darrer, diu: "entre Sant Joan i Sant Pere, els tomàquets fan caguera". Això es deia perquè en aquestes dates de finals de juny, el preu del tomaquet patia un daltabaix, coicidint amb el gruix de la collita, o al menys amb la major celeritat en el creixement i la maduració de l'hortalissa.

   Vila-seca sempre va ser un poble molt tomacaire des que es va divulgar el seu cultiu a les nostres comarques, i els tomàquets de Vila-seca tenien fama per tot arreu, fins i tot, quan encara no es parlava de les denominacions d'oirigen i d'altres qualificatius que lliguen la qualitat de les mercaderies amb llocs geogràfics, els "tomàquets de Vila-seca" venien a ser una marca de prestigi entre els de la seva mena. Jo encara recordo haver vist al mercat de Sant Antoni de Barcelona, caixes de tomàquets amb aquest rétol, com segurament devien ser a molts altres mercats de Barcelona i de molt més enllà.

   Del meu record, la collita del tomàquet va assolir la màxima producció a principis dels anys 50, coincidint amb la revinguda de les aigües de pous i mines després de la secada dels anys anteriors que va provocar la desaparició de bona part de les plantades d'avellaners. Aixó va fer que, de moment, es plantés vinya en la modalitat de camada doble, i així que va tornar a còrrer l'aigua, es van refer les plantades d'avellaners, tot posant hortalisses als bancals i especialment els tomàquets acompanyats de bejoqueres i pebrers i, en menor quantía patates, albergínies, cebes, etc.

   Tota aquesta producció feia cap,m per un costat als mercats matinals de Reus i Tarragona i, per altre, als comerciants locals, que aleshores éren bàsicament quatre: cal Perera, cal Roig de l'Hort del Pep, ca l'Isern al costat de la Font Vella i cal Pau Pons al carrer de l'Hospital, i esporàdicament hi hagué compra també a ca Torredemé al carrer de la Font. Això va ser abans de que es reimplantés el mercat dels pagesos que ja hi havia hagut molts anys enrere, a la placeta dels gitanos.

    Era bastant habitual que cada pagès tingués predisposició cap a un o altre comerciant, el que no impedia que es fes un recorregut pel poble per tal d'esbrinar qui feia millor oferta per cada mercaderia. Tinc present haver vist al pare vendre tomàquets a 10 cèntims (de pesseta) en aquest període maleït de finals de juny, encara que a principis de temporada es podíen haver pagat a "pessetot" i fins a deu rals.

    Ara hi ha moltes menes de tomàquets, la majoria híbrides i fins i tot, algunes transgèniques, que solen conrear els hortolans professionals, però els que en fem per consum propi, solem plantar majoritàriament els de Benach, i també alguns de Montserrat, de les Illes i d'altres. En aquells temps de tanta producció, ja en teníem de Benach, però només pel consum de casa ja que produia menys i a partir del tercer pom, es clivellava. Aleshores la varietat que tothom plantava era la del Totxo, de la qual mai més n'he sabut res. El tomàquet Totxo era molt productiu i tenia la característica de que el primer tomàquet de cada pom era més gros i deformat, especialment el primer pom.

   En aquells anys cinquantes, el maneix del tomàquet per a vendre era una mica complexe. De moment, al tros ja el triavem i col·locavem en una mena de caixes de forma trococònica allargada que omplíem primer a dojo, però fent "cares" amb els més bonics, a la capa de dalt de tot. El tomàquet es protegia per damunt i sota amb fenas o fulles de canya, i les caixes es tapàven amb les seves tepadores de fusta que es lligàven a la caixa amb filferro. Així les lliuràvem al comerç després de fer una a vegades molt llarga cua per a descarregar.

   Al magatzem del comerciant, el primer que féien era desfer tota aquella feinada i abocaven els tomàquests en una gran taulassa on un reguitzell de dones els tornàven a triar i els encaixaven en altres envasos més adients per anar directe als mercats o botigues, per això les caixes eren més petites, rectangulars i la tomaca anava protegida amb paper o cartró, per enviar-la als mercats de les grans ciutats.

   I l'endemà ja podíem anar a cobrar, i això sí, entre Sant Joan i Sant Pere, els preus eren els més baixos de l'any. 

   L’altre dia que es va presentar la web de la Biblioteca de Vila-seca, a l’apartat de les veus hi ha entrevistes a diferents convilatans més aviat grandets, entre altres la d’en Ramon Farriol, que es trobava a la sala i fou convidat a intervenir i va dir molt poques coses, però en digué una, que em va colpir: “Ara ens hem fet molt grans i tot és meravellós, però la veritat és que ens estimem menys”.

   En aquell instant em va venir a la memòria la mobilització de la gent del poble davant d’una adversitat, i la que en concret se’m va plantificar al davant va ser la que hi va haver al poble a l’estiu del 1949 quan es va calar foc al trull de ca Tous al carrer de Sant Antoni i que en poc temps va agafar unes proporcions dantesques.

   Aquell dia quan moltes famílies del poble ja havien sopat, i fins i tot alguns ja eren a dormir, va sorprendre a tothom el “toc a foc” al campanar del poble, on tot just feia uns mesos que si havien penjat les noves campanes i segurament era el primer cop que feien aquest toc.

   La gent de poble devien recordar d’abans, aquell toc, de campanades seguides, quasi sense donar temps al badall de retirar-se, que ja tornava a colpejar el metall de la campana, i tothom va sortir al carrer per veure que passava, i en un tres i no res, la gent es va assabentar d’on era el foc, així que, agafant ferrades i cossis tothom va córrer cap a la vora de la flamarada.

   En pocs minuts es formaren tres llargues corrues d’homes i dones que es passaven ferrades, una des de l’abeurador de la plaça dels Estudis fins al carrer de Sant Antoni, una altra des de l’abeurador de la Riera al costat dels rentadors seguint la vora de la riera pel costat del reg de les vinasses fins a la part del darrere del pati on hi havia el trull cremant, que s’ajuntava amb una altra fila que venia dels rentadors dels malalts. 

   Els vells i la canalla també érem al carrer, a les vores, per no destorbar els qui traginaven aigua, que després de passar per tantes mans, les ferrades arribaven gairebé buides i potser no van servir massa per apagar el foc, o potser només per a impedir que passés a les cases dels costats, o potser no va servir de res.

   Pel que sí va servir, al menys per una criatura de cinc anys que ho va veure de prop, és que, al toc de foc, tothom, el que es diu tothom, va sortir a carrer i cuita corrents, va fer cap on podia ajudar segurament, sense saber a qui.

   En aquells temps ja molt llunyans, vaig poder veure’n altres episodis de solidaritat, tant al poble, com als trossos, camins i eres, que ara, ni tant sols me’ls puc imaginar. Estic totalment d’acord amb en Farriol, aleshores ens estimàvem més.
 

    Enguany a l’excursió de la quinta, que encara anem fent , hem anat entre altres llocs a Argeles, aquella vila de l’Albera al Rosselló, que va aplegar un enorme camp de concentració pels refugiats que recularen sota l’empenta de les tropes “nacionals” fins travessar la frontera.

   Al febrer de 1939 amb l’enretirada de les tropes de la República i de les famílies que tenien por de la revenja dels guanyadors, o el que era pitjor, dels veïns amics dels franquistes, una munió de catalans van haver d’allunyar-se nord enllà, però no pas amb l’esperit que uns anys després ens ho recordava Espriu, sinó per motius ben diferents, per la pròpia supervivència.

   Els gavatxos van habilitar a les amples platges d’Argeles, que es troba a uns 30 quilòmetres de la frontera, una cleda de quasi 100 hectàrees, on hi anaven conduint els refugiats hispànics, sota la fèrria vigilància de soldats de l’exèrcit colonial francès, en sa majoria senegalesos.

   El pare hi va fer cap acompanyat d’altres dos vila-secans, en Jaume Salvadó i l’Esteve Planas, i allí si van trobar altres convilatans. Al pare, no li agradava gens recordar la seva estança en aquelles platges de l’Albera, però no podia per menys que de tant en tant, a l’hora de comparar situacions adverses, fer-ho en relació a l’estada a Argeles.

   Per això hi hem anat ara, aprofitant que altres companys de la lleva també hi havien tingut parents o coneguts. Era com un símbol de malastrugança.   

   Avui la majoria de la població d’Argeles ni se’n recorda d’aquell camp de concentració, i per a ells, només en queden unes quantes fotografies exposades a la “Maisson de l’Albera”, un rudiment de museu que tenen en aquella vila. El mal record en queda d’aquells hostes que s’hi van veure obligats a passar-hi una temporada, i que perdura en aquells a qui ens ho van explicar.