Joan Clave Morell

Fa uns dies que el president del govern d’Espanya va anunciar que havia fet un tracte amb els marroquis cedint-los-hi tots els drets sobre el Sàhara occidental, que passava a ser part de l’estat marroquí. No sé exactament quina és la relació de domini que Espanya tenia sobre aquesta ex-colònia, però crec que hi havia un consens a tots els nivells de que els saharauis decidirien el seu futur mitjançant un referèndum, que era el que el Front Polisario reclamava emprant fins i tot les armes.

   A Espanya fins ara tothom respectava aquesta voluntat, fins i tot els del PP, que ara han recordat que durant els governs d’Aznar i Rajoy, no se’ls hi va passar pel cap prendre la decisió que ara ha pres Pedro Sánchez.

   A casa hi hem tingut una certa vinculació amb el poble saharaui, a nivell infantil i jovenívol de de 1993 fins a 2003 que vam tenir nens saharauis als estius: Suiliqui, Lemneia, Barcalina i Horria van venir en tres anys successius els mesos d’agost. Després en Salamu vingué cinc anys seguits també el mes d’agost. Precisament avui ens ha enviat unes fotos de la seva filla. En reciprocitat, en Jacint va anar dos cops al campament “El Aayun” i l’Ester i l’Antonio també hi van fer cap una altre vegada.

   Mitjançant l’associació “Amics del poble saharaui” vam mantenir aquesta correlació i vam participar a les manifestacions fetes per a exigir el compliment del compromís de convocar un referèndum per a decidir el futur del poble saharaui, que en cap cas era el que ara ha decidit en Pedro Sánchez, sinó tot el contrari.

   Per cert que aquests dies ha “circulat” pel Twitter, que a Canaries hi ha una invasió de marroquins ocupes que els hi fan por als nadius, perquè sembla que es tracta d’un moviment organitzat. Potser aquesta situació és la que ha empès al president del govern a amistançar-se amb el Marroc per a aturar la “invasió”. En tot cas, no ho ha dit expressament.

Com ja és costum des de 1974, ahir vam canviat l’hora, els hem o s’han avançat els rellotges una hora més que ahir. Alguns els hem avançat nosaltres a ma fent girar les rodetes que els rellotges porten a l’esquena i d’altres, s’ho han fet sols com els dels mòbils, ordinadors i fins i tot les estacions climàtiques que tenim per les cases i, tot i que son uns estris ben senzills, es veu que tenen línia directe amb els satèl·lits que volten pel cel que els assabenten (i ells a nosaltres) l’hora, la temperatura, la humitat, si plourà o farà sol i algunes coses més.

   Aquest fet, no sé perquè, es veu que té molts detractors, tant és així que es veu que el Parlament Europeu ha aprovat fa ben poc, per 384 eurodiputats a favor i 153 en contra, que s’acabi aquest merder d’haver de canviar les hores dos cops l’any, que tampoc n’hi ha per tant. I enguany, com en anys anteriors algunes ciutats han fet palesa la seva disconformitat apagant l’enllumenat d’alguns dels seus edificis o monuments més emblemàtics, com la Sagrada Família a Barcelona, les muralles a Tarragona, la Torre Eiffel a París, etc.

   Tornant a la meva mania de comparar el que fem ara, amb el que fèiem antes, (que és com ho dèiem per comptes de dir abans), hem de considerar aquest aspecte de la mesura i control del temps, des de dues perspectives, la pròpia de la vida del pagès, per un costat, i la necessitat social d’anar a l’hora per la regulació de la vida social, com començar les classes a l’escola o anar a agafar el tren.

   El pagès, solia matinar, per això s’aixecava del llit abans d’esmorzar, i ho feia, més aviat o no tant, en funció del tros al que havia d’anar, no era el mateix si havia d’anar al Pla de Maset o al Mas d’en Gras, per això si havia d’anar lluny s’aixecava abans per aprofitar més el dia, i la seva dona o mare, també ho feia a la mateixa hora per allò d’amanir-li el cistell.

   Al llarg de dia, si no estava molt núvol, en tot moment sabia l’hora que era amb molta aproximació a la realitat, només mirant-se el sol i les ombres. Això no obstant, si el pagès treballava pels Emprius, Terrer, Burguera, etc. estava a l’aguait que quan passava el “cassoler”, un tren de la via de baix, que transitava a quarts d’una, i per si s’havia descuidat, sabia que havia d’anar cap a la roba a preparar-se el dinar. Si en canvi, treballava a la Formiga, Faredat, Aragalls, al Canal o al Pontet, ja sentia les campanes (o la sirena) que l’avisaven de la recomanació del horari de repòs del migdia. L’hora de plegar també anava en funció de la proximitat o llunyania del tros on es trobava, no era el mateix tornar de la Formigueta o de Barenys, que els Escorrals o de la Garriga de la Vila.

   Fins i tot pels torns de reg de les mines o “motors” dels pous comunitaris, sempre es prenia com a referència la posta del sol, a partir de la qual es feia el canvi de torn. Els pagesos tenien cura de canviar-se el torn de reg cada setmana, i si un cop regaven al matí, a la setmana següent o feien a la tarda. Era normal que tothom respectes aquests horaris i resultava molt excepcional que hi haguessin renyines per passar-se de la ratlla. Per això habitualment les fraccions dels drets de reg solien ser de diades o mitges diades, tot i que en el cas de mines que tenien molt bon cabal com la de Cabré per exemple, hi podien haver fraccions més petites.

   Quan hi havia comparticions més curtes, aleshores calia recórrer al rellotge, i a les cases de pagès en teníem pocs. Era corrent que en tinguessin de paret al menjador, habitualment de corda, amb o sense pèndul i, excepcionalment, de contrapesos. També hi havien els despertadors, sempre amb la campaneta a la part de dalt, que naturalment es posaven a la tauleta de nit, i que un cop havia fet la funció de despertar, es solia posar a la cuina, al menjador o a la saleta per ser-ne referència durant el dia.

   Finalment, teníem els rellotges personals, els homes, de butxaca o de munyeca, de canell o de puny, si ho volem dir ben dit, les dones només de munyeca. El rellotge personal, era per tota la vida. El meu pare només en tingué un, que era de munyeca i rectangular amb una placa nacrada que feia aigües acolorides. El meu avi matern, que el patern no el vaig poder conèixer, en tenia un de butxaca, amb una cadena per lligar-lo a un trau de l’armilla,  i que havia heretat de son pare. Aquest rellotge que devia ser bo, pels anys que va durar, el preníem al tros quan havíem de fer coses a deshora o ens havíem de prendre algun remei. La mare en tenia un de munyeca petitó i rectangular, i quan ja era molt gran se li va espatllar i n’hagué de comprar un altre. Em sembla que només se’l posava quan anava a Reus o Tarragona per controlar l’hora del tren de tornada. Jo mateix vaig tenir el meu primer rellotge als quinze o setze anys. Era normal que els nois, teníem el primer rellotge quan ens posàvem pantalons llargs.

   Tornant al canvi d’horari, val a dir que els de la meva edat, any amunt, any avall, de petits vam viure el trasbals que va suposar el trencament del seguiment de l’horari solar ancestral, amb l’avançament d’una hora, això passava encara després de molts anys que s’havia establert. Efectivament el març de 1940 el govern va decretar que s’avançaria una hora la que des de sempre hi havia hagut. Es a dir que nosaltres vam créixer sempre amb la incògnita de si ens donaven l’hora oficial o l’hora vella.

Num. Data               Hora  Victimes      Avions 

1           2.08.37      20,15                                   2

2           9.12.37      16,20                                   2

3         14.03.38     19,50                                   1

4         30.03.38     19,30            1                1

5         13.04.38     15,15            2            3

6         16.04.38     9,10              3

7         20.04.38     3,10              3

8           6.06.38      17,15                                   10

9           2.11.38      19,50            2                    1

10        5.11.38      13,00             6                  32

11        5.11.38      19,45                      

12        6.11.38      21,00                                   1

13      20.12.38     10,05                                   18

14      20.12.05     10,05                                   36

15      20.12.38     19,12                                   1

16      20.12.38     19,04                12              1

d’Anton i Faro fan esment a una dotzena morts passats uns dies. Rosa Garrabè Clavé fou qui va morir al mes següent i era la mare del nen Jaume Meix Garrabè de 9 anys que va morir a l’acte, no havent-li servit la cuirassa de protecció que li van fer sa mare i la seva germana Dolors.

   El 28 de desembre de 2013 els de “Vila-seca per la Independència” van commemorar el 75è aniversari de la caiguda de les bombes assassines i en aquesta coincidència uns quants vila-secans entre els quals jo també hi vaig participar, vam fer un grup a Facebook per parlar d’aquesta malifeta. De les aportacions dels participants, vam poder posar noms a les

víctimes: A la casa num. 45, van morir a mes de les dues germanes esmentades i el fill d’una d’elles, la Maria Clavé Planas, germana del meu pare. A la placa que si va posar el passat dia 16 de desembre hi consta que foren 3 el nombre de víctimes. La mare, que també hi anava a aprendre a cosir em va explicar que quan van xisclar les sirenes d’alarma, totes les noies aprenentes marxaren corrents i la Maria, quan va arribar a la plaça de Flix se’n va recordar que no s’havia acomiadat de la seva tia i

tornà enrere i allí la casa de la seva tia li caigué al damunt.

   A la casa nums. 61 i 63, hi havia un taller del carreter Esteve Carreté, on com era costum hi anaven a passar vetlla els pagesos, i allí foren morts a mes del fill de l’amo de la casa, de nom també Esteve, en Jacint Saltó Tous, Anton Fabregat Ventura, Climent Solé Maseras i Anton Vidal Solé. A la placa posada a la vorera i consta que el nombre de víctimes fou de 8, per tant me’n manquen tres  que podrien ser Emilia Porqueras Casas, Rosa Vidal Genovès i Pere Morell Roigé. 

   Al llibre esmentat de Pedro Otiña hi constaque dels afectats per les bombes del dia 29 de desembre, en foren rescatats pels socorristes, tres homes i una dona que era l’Antonieta Tost que va passar un bon tràngol, que em va explicar un vespre a “la Formigueta” ja fa uns quants anys. Al mateix llibre també és l’únic on si troben referencies dels altres bombardeigs que van fer-se sobre Salou, el Cap de Salou i el camp d’aviació de la Pineda, de les quals víctimes no n’he trobat cap referencia.

   Ahir 10 de juliol, vam cel·lebrar els nostres “noces d’or” amb vuit mesos de retard, atés que al novembre de l’any passat estavem en plena pandemia del Corvid19 i ni tant sols érem a casa. Però com que val més tard que mai, ho celebrarem ahir.

   Com 50 anys enrere, vam anar a missa a l’ermita de la Mare de Déu de la Pineda i després vam convidar  a dinar a familia i amics al restaurant  l’Esportell del Bou. Val a dir que, a més de la Fina i jo i mon germà, els únics que van ser a les dues cerimònies foren la parella de Joaquim Batalla i la seva muller Paqui Palau.

   En agraïment als assistents, un cop menjat el pastís nupcial vaig adreçar-me als assistents de manera que amb quatre paraules podía fer una repassada de la nostra vida durant aquests 50 anys, més o menys amb aquestes paraules:

Pel que fa a la nostra vida laboral, val a dir que tots dos hem sigut afortunats, hem treballat des del primer dia fins els 65 i 60 anys respectivament  sense cap altre interrupció que les baixes per malaltia o part, sense reposar ni un sol dia.

 Al cap d’un i cinc anys del casament, van nèixer els nostres fills, Jacint i Ester, tots quatre vam formar una “bombolla” com es diu ara, molt compacta i compenetrada. Ens en vam adonar quan, passats els anys, i amb motiu del casament de l’Ester, vam asumir que la pinya s’esberlava i, a nosaltres dos ens va portar a llargues hores de ploranera.

 En aquest sentit, he de dir-vos que he tingut molta sort amb la companya o parella com es diu ara. Actitut que he pogut copsar en els períodes de major necessitat com ha passat en els darrers anys que la salut m’ha fet la punyeta havent de pasar successives estances pels hospitals, i ha sigut on mai m’ha mancat el seu suport i la seva activa companyia fent-se càrreg de cobrir les necessitats medicinals i també les de supervivència, que sense el seu ajut haurien estat molt difícil de suportar.

 I en aquest punt no puc estar-me d’explicar-vos un epissodi de la nostra vida en comú que mai oblidaré. Era a principis dels anys vuitanta, en l’efervescència del moviment segregacionista a Salou, i que tots plegats vivíem un entorn de moderada crispació. En aquest periode de tensió, un hoteler amic nostre ens volgué assabentar que corríem un cert grau de perill, basant-se en la seva relació amb una colla de gent exaltada que es vantaven de dir una i altre vegada que allò s’havia d’acabar malament, i que si calia enviar a algú a l’altre barri, no s’havien d’aturar. Poc després hi hagué la cel·lebració del 25è aniversari del camping Salou i la familia Bartolí ens va convidar a un sopar commemoratiu. Després que els cambrers havien servit el segón plat i en un moment que em vaig distreure, em vaig trobar que el plat que tenia al davant no era el mateix que hi tenia abans perquè la Fina s’havia recordat de l’avís de l’amic hoteler i va fer el canvi per a protegir-me d’un eventual cumpliment d’aquelles amenaces. No he pogut oblidar-me mai d’aquella acció amb tot el que suposava com fàcilment podeu comprendre.

No es tracta doncs que ara us expliqui la nostra vida, que tots la coneixeu prou bé, només vull deixar constancia que som una parella de vila-secans normals i corrents que hem viscut amb una certa intensitat la nostra vida amb la complicitat d’una mútua estimació que no ha minvat amb els anys que han anat passant. Per això vull que, els que avui ho hem celebrat ho compartim, agraint-vos que vosaltres en sigueu testimonis. Moltes gràcies! i com sempre diu la Fina, que será, será.

  Al començar aquest post, veig que fa molts mesos que no he escrit res, i crec que val la pena de que expliqui el perquè. El 31 de gener de l’any passat com aleshores feia cada dia, vaig anar a les Comes i vaig collir mandarines. A l’arribar a casa vaig portar les mandarines a ca l’Ester i això el meu últim record d’aquella tarda, als volts de les sis. Tot seguit vaig baixar al soterrani on havia deixat la furgoneta. La Fina que no era a casa aleshores, quan va arribar va baixar i en veure la furgo aparcada es va quedar tranquil·la perquè això volia dir que havia arribat a casa. Va passar el temps però jo no pujava a nostre pis i va baixar a veure si trobava algun indici de la meva situació, i el que va trobar va ser a mi estinellat al terra i sense coneixement. Va cridar els fills i van decidir demanar una ambulància i un metge, car els hi feia mala espina la meva situació que era d’absència total i de fet, era ben cert perquè jo no en recordo res.

·            El primer record em ve passats dos dies i escaig, atès que quan vaig arribar a Joan XXIII els metges van decidir sedar-me amb la intenció que, passats dos o tres dies podrien veure les reaccions del meu cos si és que en tenia i aleshores fer un diagnòstic acurat. Els hi va dir que ja podíem marxar cap a casa.  I que fem? van preguntar ells. -Anar a avisar el Fuster els hi van dir els metges de Joan XXIII. (Anar a avisar el Fuster era una expressió antiga de quan els fusters feien els taüts i acudien a les cases a prendre les mides del moribund).

·            Veient les minses perspectives, la Fina va contactar amb una doctora neuròloga amb qui tenia amistat, la qual li digué que fes el possible per a trobar el Dr. Bartomeu Fiol i que seguíssim les seves instruccions. Al cap d’uns dies em vingué a veure i em va prometre fer un seguiment i si tot anava com cal, al cap de mig any m’operaria.

   Amb aquestes perspectives, vam passar unes setmanes més a l’hospital fins el 14 de febrer que em donaren l’alta provisional i... cap a casa. Vaig començar a sortir al carrer a finals d’abril, caminava amb dificultat, i no solament en l’aspecte físic, sinó que no recordava els trajectes que havia de fer per anar on volia i/o tornar cap a casa. No recordava a nom de les persones  conegudes que havia trobat i depenia totalment de la Fina, no podia anar sol pel carrer. Va ser aleshores que la Fina em va demanar que en arribar a casa escrigués el noms de les persones que havíem trobat, i així faria l’exercici útil de recordar exercitant la memòria, que era una de les mancances que em costaria més recobrar, segons ja m’havien avisat.

    Anava a rehabilitació cada dia de dilluns a divendres amb un grup de persones malaltes amb problemes semblants amb els meus i alguns a deficiències físiques. La Fina m’hi portava amb el cotxe i en recollia al sortir. De fet jo no podia conduir, i depenia totalment de la Fina que em portava a Tarragona i de l’Ester que em portava al tros, on encara ens vam emprendre a plantar tomaqueres, pebroters, bajoqueres i alberginieres. Tot això fins a mitjans de maig que fou quan la Dra. Aceituno a més de prohibir-me conduir, em va prohibir treballar.

   Tota la resta de l’any 2020, he compartit ma meva malaltia amb la pandèmia del Covid 19 i a casa tota la família l’ha passat, especialment la Fina que va ser internada a l’hospital Joan XXIII, inclòs un dia a la UVI. La resta ho vam passar sense complicacions i quedant-nos a casa, i jo, en relació a la meva malaltia, he anat alternant episodis d’optimisme al altres de pessimisme.

   Entrem al 2021 esperant que es vagin aclarint les diferents vessants del meu problema de salut. Pel que fa al cervell s’opta per la operació però abans han de fer una prova per veure si els líquids i sang invasors tenen pressió per empènyer la seva sortida de l’entorn del cervell. Altrament el 23 de febrer el Dr. Rodríguez Ezcurra m’opera la parpella de l’ull dret que s’anava tancant progressivament i s’agreujava la visió doble. A la revisió feta uns dies després es constata que l’operació ha sigut un èxit posant la parpella al seu lloc i eliminant la visió doble. Això no obstant, ha vist que les “berrugues” que tinc al costat del nas i vora l’orella dreta, tenen un mal aspecte que cal fer-ne un seguiment i procedir si cal. Al cap d’uns dies el Dr. Vives en treu de del costat del nas i a primers d’octubre a Llevant em treuen la del costat de l’orella amb la sorpresa de que la taqueta externa era mínima però a dins hi havia un tumoret llarg que va necessitar 6 punts de sutura. De tots dos es van fer biòpsia amb resultat de carcinoma lleu, agafat a temps. Cal fer un seguiment.

   A primers d’abril el Dr. Fiol em posa a la closca una vàlvula reguladora per copsar si hi ha sortida de líquid cervical. Com que n’hi ha, el dia 22 em col·loca un mecanisme tubular de sortida de líquid. Al sortir del quiròfan em posen a la UCI deixant-me un tub de drenatge del líquid cap a l’exterior i al cap de dos dies em donen l’alta i cap a casa.

   Trobant-me ja a Vila-seca durant una bona temporada no sortia de casa sinó anava en companyia de la Fina, no solament perquè caminava amb una certa dificultat, sinó també pel que ella es preocupava del meu comportament, ja que es pot ben dir que em controlava i ajudava per tot, cosa que no li agrairé mai prou. Al cap d’un mes ja vaig anar millorant. Caminava ben dret  i més de pressa, i molts coneguts que ens trobàvem ja copsaven la millora i ens ho deien.

   Ara doncs, ja em veig amb coratge per tornar a escriure i omplir uns quantes pàgines més d’aquest blog.

17.12.21 

Tal dia com avui la mare faria 100 anys, i tal com ho vaig fer amb el pare, fa deu anys, ara ho faig amb la mare: Assumpció Morell Cardona. Era la filla gran d’Anton Morell i Rosa Cardona que es van casar el 2 de maig de 1919 el mateix dia que els seus germans Cisco i Teresa. La mare va tenir tres germanes, la Maria Teresa (1922-2013), la Josepa (1924-25) i la Rosa (1926-27). Aquestes dues van morir amb poques setmanes de vida.

   La mare va viure la seva primera infància al si d’una família trigeneracional amb els pares, avis paterns Anton Morell (conegut com Antonet Ritu) i Sumpta Adserias, amb sa germana Maria Teresa. Habitaven la casa del carrer Major num. 15,i accidentalment compartien amb el mas de Bellveny del que eren parcers des de l’enfonsa-ment dels tallers familiars de teixidors de lli.

   En general tota la família i la mare especialment, mantenien un fort entroncament amb tot el nucli familiar, i ens el van inculcar a nosaltres  que havíem de man-tenir un estret vincle amb tots els oncles i cosins començant pels Cardona-Morell i fins el més allunyat, especialment els de Vila-seca, però també manteníem el contacte amb els de Reus, Constantí, la Canonja ...  i la mare també el tenia amb les seves amigues, començant per la Maria Rovira nascuda el mateixos dies que ella, a la casa del costat, seguint amb la Quimeta Malapeira, Trinitat Badia, Pilar Poblet, Maria Teresa Forasté, i alguna altra més que ara no recordo.

    El tronc que les aplegava era el Centre Joventut Catòlica per un costat i també el Col·legi de les Monges per altre. Al Centre perquè era la societat on anaven els pares i era el que feien tota la canalla del poble. A més  també feien teatre i més o menys totes hi participaven un o altre any.

   Altrament, la mare era més de missa que les cadires, feligresia que havia heretat més dels Morells que dels Cardones, i, una cosa portava l’altre. Per això va inculcar als fills la pràctica religiosa al màxim: misses, rosaris, processons, etc. etc. i pel que a mi m’afecta, un costum que no m’agradava gaire, que era el visitar el seminari i en concret el seu cosí Anton Morell els diumenges que obrien al públic. Sent en aquell centre al veure una criatura de nou o deu anys li plovien les preguntes de si li agradaria anar a estudiar allí, opció que jo sempre refusava i fins i tot em va fer agafar tal aversió a les sotanes, que va repercutir al poble, de manera que al contrari del que van fer tots els meus amics, jo no vaig ser mai ni escolà.

   La mare a casa, era el punt de referència de tota la família, tan la pròpia com la de tot el poble, i tots li consultàvem la postura a prendre així que s’apropava algun canvi en el desenvolupament de la vida familiar. Moltes vegades havia de fer de mitjancera entre la canalla i el pare o la padrina, i també entre la padrina i el pare.

   Naturalment vingué un dia en que sent del Centre, li va tocar pujar a l’escenari i participar als Pastoretes i va fer de Mare de Déu, paper que la descendència ha ratificat, l’any passat una neta, i encara en queden dues més per acabar de tancar el cercle.

   Per a mi, com estudiant, també era la consultora im-prescindible i sempre que se’m presentaven opcions de canvis, era el meu punt de referència.

   La mare va ser una pagesa amb molta dedicació. Com que a casa ja si quedava la padrina Rosa, que tenia cura de la canalla, ella podia anar al tros amb el pare i de fet li agradava força. En tot cas com a feines típiques de la dona en aquells anys, era força manyosa amb la punta de coixí, agulles de fer mitja i amb el ganxet. Amb aquests estris entrava a la roda de treballs que coordinava l’Ange-leta perruquera, i amb una retribució escarransida feia tasques a tant la peça: tires de punta de coixí, guants, barrets, etc. 

   Malgrat la seva curta vida, tingué molts combats amb les malalties. Potser la pitjor de totes fou la polio (o paràlisi infantil) del nostre germà Anton, malaltia alesho-res incurable però que el germà  Anton se’n va sortir i inexplicablement en aquells temps es va recuperar del tot, sense seqüeles però alguna cosa va quedar dins el seu cos que quan tenia dotze anys li va agafar una mena d’atac epilèptic i va morir en dos o tres dies de batzaca-des.

   Referint-me al seu propi cos,  va patir diferents embran-zides de úlceres a l’estómac amb considerables vessa-ments de sang, que motivaren la necessitat de fer-li transfusions, que en aquell temps a manca de reserves sanguínies el metge demanava que la família s’espavilés en cercar persones que li donessin sang, així que amb la incompatibilitat amb la del pare, ja tens als cosins Morell i Cardona fent cua per les transfusions. Al cap de poc temps i revisant-li els efectes duna caiguda de l’escala fent olives, li trobaren una afecció de càncer d’ossos i per aquest motiu, la internaven a l’Hospital de Reus.

    Quan se’n va donar compte, però,  com que aviat s’havia de casar Esteve, no era cosa de posar impediments al procés precasori i la parafernàlia pròpia del casament, així que no va dir res a la família de casa i només m’ho va dir a mi que l’acompanyava al metge, i nomes  aleshores ho vaig explicar al pare i mon germà. Com que havíem perdut molt de temps la cosa s’havia escampat i agreujat, i per això la van tornar a internar i a base de medica-ments li allaugeríen el patiment, però el càncer seguia endavant.

   Jo havia parlat amb el metge que la portava en el sentit de que no estàvem d’acord en mantenir-la en vida a base de connexions, de manera que arribà un dia que em va cridar per a dir-me que havíem arribat a aquell punt crític, i sent així li vaig dir que la desconectessin i cap a casa.

   A qui li va saber més greu, va ser a la Fina que era qui es passava més hores a l’Hospital al seu costat. Però el cert és que la vam prendre cap a casa al seu llit a la matinada del dia 18 d’agost, i a mig matí va morir.  

   Només arribar a casa i posar-se al seu llit em va demanar que li portés una imatge de la Mare de Déu de la Pineda assenyalant-me que volia un altre encàrrec. Sent a l’ermita de la Pineda el Dilluns de Pasqua anterior, em va recordar la seva devoció a la Mare de Déu, i per això volia que li demanés al senyor Rector que li deixés morir amb la imatge de la Mare de Déu al costat. Sabia que la imatge es guardava en una casa del poble pel que la petició no era massa difícil d’aconseguir. Això no obstant a Mn. Jordi no li va semblar be i... petició denegada. Cap a casa amb les mans buides. A la mare, a més de la seva devoció concreta a la Mare de Déu de la Pineda li donava força el record que tenia de quan el seu pare i l’oncle Josep, en temps de la guerra havien anat a l’ermita a buscar la imatge de la Mare de Déu i portar-la al poble, amagant-la al cup de ca el seu germà.

Finalment, encara vull fer un aclariment. A finals del passat mes de gener vaig patir un accident que em va lesionar el cervell, que ara, malgrat el temps passat i els tractaments fets, encara no em funciona bé del tot. Em costa recordar les coses que abans tenia presents, que també comporta la desconeixença dels canvis introduïts als enrevessats processos de la relació informàtica amb els documents bancaris. Ara he de comptar sempre amb l’ajut de la Fina, de l’Ester i de Jacint, gairebé per tot i a més, sovint han de patir els meus estirabots més que res perquè em costa reconèixer la meva mancança actual. Gràcies a tots.

13-04-2020

L’any que vaig néixer, a Vila-seca hi havien 24 carrers i 5 places amb un nom per a cada ú i un parell de corredors sense nom.  Avui, entre carrers i places tenim només al nucli urbà de Vila-seca n’hi han 171, sense comptar amb els 40 de la Pineda i els 16 de la Plana.

   Per això ara som una ciutat, segons diuen les nostres autoritats locals. Abans la categoria de ciutat, ja des del temps dels romans només les tenien els nuclis de població molt importants on, en un o altre nivell hi havia el govern o llurs delegacions. Més endavant s’anava considerant una ciutat, als nuclis de població, on l’agricultura i per tant la pagesia, havia deixat de ser una part important, passant a ser residual. També s’atorgava el títol de ciutat, als nuclis de població que destacaren per accions heroiques o molt rellevants o eren seus de institucions distingides. Ara, sembla ser, que es consideren ciutats, les poblacions que ultrapassen els 20.000 habitants.

   Amb una o altra qualificació, a Vila-seca hi havíem fa més o menys un segle, els carrers i places dels que avui considerem com a casc antic, i que quasi en sa totalitat està pavimentat de forma singular. Aquests carrers i places tenen el seu nom, que no sempre, amb unes minses excepcions, han tingut el mateix.

   A principi del 2011, al Facebook, es va muntar un “grup de treball” en el que hi vam participar el Pep Aleu, Josep Maria Roigé (a.c.s.) i jo, majoritàriament, i esporàdicament, alguns altres convilatants. El tema era parlar o escriure sobre els diferents noms que havien tingut alguns carrers del poble. Com que vaig ser qui hi va fer més aportacions, penso que val la pena recollir-les en un article, que és el que, faig tot seguit:

Plaça de l’Església, és el nom actual i el que ha durat més a través dels anys, compartint-lo amb el de plaça de Missa, i fins i tot plaça de l’Ajuntament. A finals del segle XIX es va retolar en castellà. El nom ve naturalment dels edificis principals que ubica. Hi ha constància documental que a la segona meitat del segle XIX  i entre 1924 i 1931 fou denominada plaça de la Constitució. Durant la segona República fou rebatejada amb el seu mateix nom, com plaça de la República, i amb l’entrada dels nacionals va passar a ser nominada “plaza de España” i a les acaballes del franquisme es retornà al nom clàssic de plaça de l’Església.

El Passeig, pot considerar-se com una part de la plaça de l’Església, però si tenim en compte la numeració de les cases es podria dir que ja és el carrer de Monterols, però en tot cas el Passeig és com era conegut. L’espai que ocupa ve del que a època medieval, hi havia l’antiga església, un cementiri al seu costat i una casa porticada coneguda com ca els Oller segons podem llegir al llibre de Josep Llop “El segle XVI a Vila-seca”. Que hi havia un cementiri era cosa habitual a l’edat mitjana. En aquest sentit recordo que quan a mitjans del segle XX, es va canviar la ubicació de la bàscula pública des de la proximitat de la carretera general, per a plantificar-la cap a la meitat del Passeig prop de les peixateries, al fer el sot necessari per la seva instal·lació, hi sortiren gran nombre d’ossos humans. Hom creu que el nucli primitiu de Vila-seca del Comú eren els esmentats edificis del passeig i la illa de cases de es complerta amb el carrer de Riudoms i la primera part del carrer Major.

Carrer de Monterols, era la continuació del Passeig fins a la sortida del poble, en una primera època fins el Portal de Riudoms que obria pas a la muralla i posteriorment fins arribar al cementiri vell, per això el primer nom que va tenir era Camí de Riudoms, però segons en Josep Llop, en el llibre esmentat abans, aquest no era el camí cap a Riudoms sinó cap a Reus, contradicció que hem de tenir en compte atès que és ben recent el “descobriment” de les restes del ara dit Portal de Riudoms.

   Als segles XV i XVI tingué el nom de carrer de Cappuig, que sembla no tenir sentit, al menys jo no n’hi trobo; posteriorment passà a ser denominat com carrer de Monterols, tot i que durant una part del segle XIX, cap a la segona meitat, fou dit Carrer dels Cantirers, perquè hi havia hagut un forn de ceràmica on feien càntirs. Ja al segle XX fou conegut com carrer del Fossar Vell, i durant el franquisme va ser la calle de Calvo Sotelo, tot i que popularment li dèiem carrer del Cementiri Vell, i fins i tot carrer dels Gitanos ja que hi vivia la única família gitana del poble. Al final de la dictadura li fou retornat el nom de carrer de Monterols.

Carrer de Riudoms. És un carrer atípic, ja que no és recte com la majoria dels carrers, sinó que té dos trams en forma d’un angle recte, que engalta per un costat amb el carrer Major i amb el Passeig per l’altra, i és per aquesta sortida on hi hauria l’inici del camí de Vila-seca a Riudoms, traçat que potser vindria a ser el que ara es coneix com camí de la Feredat. La illa de cases que forma amb el carrer Major i la plaça de l’Església és considera el pinyol del nucli urbà, i només té 13 cases.  Segons Josep Llop, en aquest nucli, al temps del naixement de Vila-seca del Comú, no hi havien carrers, sinó cases aïllades al voltant de l’Església i de les torres del Delme, de l’Abadia i de ca Poblet. Hi hagué un període de fou dit carrer dels Esgarradets, que deu venir de la invalidesa d’alguns dels seus pobladors, però el nom s’ha mantingut en el temps en el lèxic popular fins fa ben poc.

Carrer Major. Si hem posat com a títol, els carrers que han canviat de nom, aquest no hi hauria de ser ja que només ha estat traduït al castellà per imperatiu legal durant el franquisme.

   El nivell de coneixença dels convilatants canvia amb l’edat: a la infància coneixíem abans que ningú als companys de classe i amb els anys anàvem eixamplant el ventall, fins a fer el tomb, quan a les persones grans els hi costa conèixer de vista i identificar amb la fesomia a quina família pertany la criatura que té al davant.

   Llavors si és algú a qui li agrada conèixer a tothom, li pregunta al nen o nena: de qui ets tu? o, de quina casa ets? quan m’ho preguntaven a mi, si era un home, li deia: de Tonet Clavé, o si era una dona, de l’Assumpció Morell, i si em preguntaven per la casa, de cal Ritu al carrer Major. Amb això ja quedava identificat per part de l’interessat, talment con si li hagués ensenyat el carnet d’identitat.

   Tal com a mi m’agradava conèixer tothom, també hi havia qui no li importava gens saber qui era qui. Tot i que, volguessis o no, acabaves sabent-ho.

   D’aquest afany meu per a conèixer a la gent, recordo quan la pagesia local sembrava cereals i els portava a la màquina de batre del Sindicat, situada on ara si amunteguen les garrofes, i per això uns dies abans portàvem les garbes a l’esplanada davant del moll de descarrega del celler, on ara esmorzem per Sant Isidre. Desfèiem les garberes que havíem fet al tros i les tornàvem a fer al Sindicat esperant el torn per a batre, primer l’ordi i després el blat.  Per això, tots els socis que havien sembrat, calia que s’anessin a apuntar a l’oficina, on feien sengles llistes per ordre alfabètic dels colliters d’ordi i de blat per separat.

   Quan s’acostava la data de començar a batre, es feia un sorteig, posant en una bossa totes les lletres de l’abecedari, de la que se’n treia una i a partir les cognoms amb la lletra que havia sortit es feia una llista seguint per les lletres correlatives a la triada i acabant per la lletra anterior, si fa o no fa com al Parlament en les votacions nominals. Tot seguit es feia el mateix amb la llista del blat i ambdues es refeien per l’ordre dimanant del sorteig. Les llistes es penjaven al taulell d’anuncis a l’entrada de les oficines i també a les portes de fusta del celler, per a que tothom sàpigues quan li tocaria batre.

   De fet, ens havíem d’assabentar qui estava batent aquell dia per esbrinar quan ens podia tocar a nosaltres. Bé dons, d’aquestes llistes jo n’era un assidu lector, amb la única finalitat de comprovar si coneixia a tothom, i si no era així, ho preguntava a casa.

   Més endavant, quan ja era més gran vaig passar un parell de veremades treballant al celler pesant a la bàscula uns dies i fent el grau al moll de descarrega uns altres. Allí vaig arribar a conèixer el nom i dos cognoms de tots els colliters de verema que eren la majoria dels socis aleshores, que érem a principis dels anys seixanta, ja que a l’omplir les dades dels cartrons de la bàscula, hi fèiem constar nom i els dos cognoms del soci colliter. A la part del darrere del recinte de la barra graduada de la bàscula hi havia un caseller amb una casella per a cada soci, i al costat un llistat de tots els socis, és per això que encara que al principi podíem verificar els noms i cognoms, al cap d’un parell de dies, ja els teníem memoritzats.

   Així doncs, va ser com vaig aprendre els noms i cognoms de tots els vila-secans del món pagès que eren la majoria, noms que ara son de convilatans que ja han passat a l’altre banda de la vida.

Hi va haver un temps en que tots els habitants del poble (ara ciutat) de Vila-seca ens coneixíem. Aquest temps va, des que el poble existeix, fins a la nostra generació, que hem gaudit (o patit) la gran transformació, passant de conèixer a tothom fins a no conèixer la immensa majoria de la gent que et trobes pel carrer.

   Pels habitants de les ciutats grans, això és normal, fins i tot no s’arriben a conèixer la gent que viu a la mateixa escala, però per a nosaltres que hem crescut en un poble, això costa d’admetre, sinó per a tothom, sí que per una bona part dels vilatants antics.

   Des de ben petits anàvem coneixent progressivament els convilatants, començant pels familiars de fóra de casa, els veïns, els botiguers si la mare ens prenia a comprar... però, és quan començàvem a anar a l’escola que s’obrien de bat a bat les portes de la coneixença de la gent del poble. Naturalment ens relacionàvem amb els companys de l’escola, i ells servien de referència, per ampliar la coneixença.

   Si teníem, com jo tenia, un afany per a saber qui era qui, i preguntàvem a la mare que, qui era aquella dona que has saludat, la resposta solia ser que “és la Mercè, la tia d’en Ramon”, o aquell home vellet “és l’avi a la Maria Teresa”, quan el tornàvem a trobar, ja no calia preguntar. Quan deixàvem el parvulari de dona Manuela i passàvem a les classes de dalt, de seguida volíem saber qui eren els més grans que anaven a les altres classes i en quatre dies sabíem qui era tothom que anava a l’escola.

   Ara que he fet esment a “doña” Manuela, i la meva penosa experiència del primer dia d’escola, no vaig entendre mai, com és que tenia aquella mala “bacandí”. Ja sent molt més gran, vaig saber que se li havia mort un fill a la guerra, i això, naturalment fa molt mal i possiblement influeixi en el comportament.

   A l’escola nacional, en quatre dies ens coneixíem tots, i també els que anaven a cal senyor Bastida. A més, com que més enllà de l’escola també passàvem pel carrer la major part de les altres hores del dia, solíem relacionar-nos més amb els que vivíem més a prop. També en un altre nivell ens relacionàvem amb els nens, fills dels socis de cada una de les tres societats que hi havien, especialment els dies festius que no hi havia escola, que havia sigut el nucli de les coneixences i primeres amistats.

   Jo podria dir que ho vaig patir una mica, ja que a casa eren socis del Centre Catòlic, i en aquella societat no hi havia ningú que fos de la meva edat, els més propers per amunt i per avall, tenien un any i mig més o menys que jo, i això a l’edat dels primers contactes influïa força. Després al fer-nos grans aquestes distàncies s’escurcen i tenen menys importància, i com més grans, encara més.

   Però naturalment una cosa és la relació i una altra la coneixença, entesa com un saber qui és i on i amb qui viu, sense aprofundir en la seva intimitat. Pots conèixer a determinada persona i no haver-hi tingut mai cap mena de relació, la qual cosa no impedeix que quan la trobes pel carrer li diguis bona dia o bona nit, perquè saps que és la mare de la Pineda o el germà del Tonet.

   La coneixença duia sovint a una mena de relació, potser superficial, però relació. Si cadascú de nosaltres fem una rutina de recorregut pel carrer, i això fa que et trobis de forma habitual unes determinades persones. Si passen  dies, setmanes i mesos que no la veus, és costum que quan trobes algun familiar seu, li preguntis si en Lluís està malalt, o la Pepeta és fora del poble, i això no és tafaneria, senzillament és interès per mantenir la coneixença.

    A nosaltres, a nivell de vida de poble, anys enrere, ens semblava totalment impossible, compartir la vida amb la gent, sense tenir-hi un mínim de tracte, de la mateixa forma que a les ciutats passava i passa exactament el contrari.

   Avui, les nostres autoritats, quan es refereixen al nostre municipi, ho fan esmentat-lo com “ciutat”, abandonant el terme que havíem vist sempre de “poble”, com si el canvi hagués estat un progrés, donant per bo que la coneixença dels veïns és un fet irrellevant i que el més important és fer ciutat.

   Jo crec tot el contrari. 

A la nostra “ciutat” de Vila-seca” així com moltes altres del nostre entorn sembla ser que tenim un problema amb el manters, aquests nois, generalment senegalesos, que venen pel carrer, coses que tenen escampades per terra damunt d’una manta. He llegit recentment que a la Pineda, la policia local va fer una batuda, amb algunes detencions i requisa que material.

   Això ha anat passant en moltes altres poblacions, especialment a la costa, i més encara a Barcelona, on hi ha un permanent debat entre els polítics locals, sobre si es fa quelcom o no es fa res, per a prohibir o permetre això que en diuen “top manta” per diferents indrets de la ciutat. Aquesta activitat fa molt de temps que dura. Recordo que els anys d’estudiant, que hi vaig viure, ja n’hi havien de senegalesos venent coses escampades damunt d’una manta, i també que de tant en tant, algú cridava “agua” i tots els que ho sentien arreplegaven l’escampall i fugien corrents, ja que aquest crit, era l’avís de que s’apropava la guàrdia urbana.

   Han passat molts anys i el problema subsisteix. La qüestió bàsica rau, en que aquesta gent, fa una activitat comercial sense permisos, ni impostos, en competència amb el comerç tradicional, generalment perquè venen objectes de marques falsificades. Tanmateix s’atribueix a aquest entorn, un comerç de drogues.

   Uns coneguts, que la setmana passada eren a París, m’explicaven que als voltants de la Torre Eiffel, hi ha una infinitat de manters, però molts, molts. En canvi, en altres indrets on hi ha concentració de guiris com a les vores del Louvre, o del Sacre Coeur, o a Versalles, no ni ha cap, o en tot cas només els que venen ampolles d’aigua fresca. Això vol dir que la presencia o absència de venedors “top manta” està regulada, al menys així ho sembla.

   Per cert, també em deien, que a les zones on hi ha aplegament de turistes com a les esmentades, i també als trens, metro i autobusos, son constants els avisos per megafonia, de que la gent estigui al tanto dels pispes. Però aquest, és un altre aspecte del que per cert, també se’n parla també molt aquests dies.

   Tornant als manters, val a dir que perjudiquen per una banda als comerciants estables a qui els hi fan la competència i també a l’administració local, en tant que no paguen impostos. En canvi a la gent del carrer, siguin o no turistes, no els hi fan cap mal, al contrari; si es posa a ploure i et venen paraigües a cinc euros, et fan un favor, com si et venen barrets o gorres si transites per descampats soleiats o si et va bé comprar qualsevol andròmina de record d’una visita, doncs mira, et faciliten la feina de buscar-ho, ja que, com s’ha establert el costum de que, quan un surt de viatge, ha de portar coses per la família i amics, que quan ho reben ho solen qualificar de “pongo” per la seva manca de utilitat o d’interès, per això, com més barat, millor.

   Ara bé, per aquells que consideren que la seva presencia i activitat és il·legal o irracional, crec que haurien d’anar a la cerca i captura de qui ho organitza, i es val, d’aquesta munió de senegalesos sense papers, que malviuen pels nostres pobles i ciutats, els que els hi faciliten el material per a vendre i se n’aprofiten, i segurament s’enriqueixen.

   Posats en aquest entendam, però en un nivell molt més seriós en tant que son moltes les vides que si juguen i sovint se’n perden, hauríem de fer esment als trasllats pel Mediterrani des de les costes africanes a les europees, que tant sovint esdevenen tristes notícies, sobretot quan hi ha pèrdues de vides humanes, com també quan les ONG que es dediquen al rescat de nàufrags que després no poden portar-los a ports de salvament del Mediterrani europeu.

   S’ha dit a bastament, que aquests viatges o expedicions s’organitzen per màfies dels països d’origen, cobrant elevades quantitats de diners, per entaforar en barcasses de mínima qualitat i cap garantia de viabilitat, sia per la manca de qualitat del vaixell o perquè està carregat en excés, i que sovint, acaben en naufragi. No crec que sigui gaire difícil escatir qui son els que es dediquen a aquest negoci tant brut, i enxampar-los per a que no hi tornin mai més a organitzar aquestes expedicions, i que justifiquin el perquè s’han enriquit a costa dels il·lusionats passatgers. Així es tindria la opció d’acabar-se amb aquestes expedicions tan perilloses.

   I encara diria més, amb el risc de semblar un fatxenda, que crec que no sóc. Fa unes setmanes que hi havien dos vaixells de dues ONG, que havien rescatat un nombre considerable de nàufrags, que no els hi deixaven atracar als ports on volien arribar, ni a Lampedussa ni a Maó, ni en cap altre. Aleshores, perquè no anaven al port més proper al punt de sortida de sengles expedicions. Potser així els viatgers frustrats anirien a trobar els qui els van embarcar, i els denunciarien a les autoritats dels països d’origen. Es possible que arribat en aquest punt, trobarien que eren les mateixes autoritats o llurs col·laboradors els qui s’enriquien amb el trasllat de conciutadans amb el màxim risc de perdre la vida.

   De no ser així, és inexplicable que passats tants anys, el negoci de les màfies del “top manta”, i de trànsit de persones humanes pel Mediterrani, no hagi estat resolt.