A Vila-seca es veu que mai hem tingut un bon vi, tot i que la vinya ha estat un dels cultius de major importància per a la pagesia local en temps passats.
   A mitjans del segle XVIII segons el llibre de Josep Morell “Vila-seca i Salou: “Aspectes econòmics i socials en el segle XVIII” a mitjans d’aquesta centúria, ja hi havia més d’un miler de jornals de vinya, que suposaven la meitat de les terres conreades al terme. Més o menys un segle més tard, la superfície conreada es mantenia i, fent esment al Dr. Gibert, deia que el 1860 es conreaven uns 1.360 jornals de vinya que produïen unes 50.000 cargues de vi. 
   Precisament eren els anys en que va arribar la fil•loxera a França, que era el primer productor mundial de vi. Els estralls d’aquesta plaga feren pujar molt els preus a casa nostra i les plantacions creixeren, de tal manera que quan ens arribà la maleïda plaga, la patacada fou més forta. 
   Ja més cap aquí, per mor de la secada dels anys 40 del segle passat, quan es varen malmetre moltes plantacions d’avellaner en regadiu, foren substituïdes per vinyes, de manera que entre els anys 1955 i 1965 es van assolir les màximes produccions de verema de tota la vida. Per això el celler del Sindicat es va haver d’ampliar amb els cups de fora, que al cap de quatre dies com aquell qui diu, ja varen resultar inútils, tant els de fora com els de dins, incloses les tines. 
   En tot cas, el vi de Vila-seca mai va ser de qualitat, i és que no en sabíem més ni ningú ens va aconsellar o si ho van fer, el sector vitivinícola no en va fer cas. La prova és que, ara mateix, en les mateixes terres, hi ha dos productors de vi de molt bona qualitat, com ho son les “Vinyes del Terrer” i el “Clos Barenys”.
   La principal varietat de les vinyes vila-secanes tradicionals era ‘l’escanyagos’ potser perquè era resistent a la sequera i a les malalties, però en tot cas no era una de les que han perdurat en el temps. Mireu si teníem poca cura en la qualitat, que es van arribar a plantar uns ceps híbrids que per comptes de fer esperit de vi, al fermentar donaven metanol que és tòxic. 
   Si tot això encara ho recordem nosaltres, imaginem-nos el que passava a començaments del segle XVIII, que el vi era tant dolent, que només era bo per cremar, i per això es destinava a la destil•lació per a fer-ne aiguardent, una producció que ja es trobava en alguns pobles del Camp, i especialment a Reus. A Vila-seca va ser la família Kies Hellmont que va comprar l’antic castell de Solcina, qui va començar aquesta activitat, de manera que a mitjans d’aquell segle ja hi havia deu fàbriques d’aiguardent, molt ben descrites a l’esmentat llibre de Josep Morell, i l’any 1801 ja hi constaven al poble, 24 fàbriques.
   A Vila-seca d’aquestes destil•leries se’n deien “olles” i, de la memòria de la gent gran, encara se’n recorden dues, “l’Olla de Gustavo” a la cruïlla del carrer de Sant Antoni amb el de les Creus i “l’Olla de Bileu” que era la darrera casa dels carrers de l’Hort i del Requet de Fèlix, un casalot que fa pocs anys encara hi era, i en el que Anton Adell hi va fer aiguardent fins a principis dels anys 30 del segle passat, i al plegar, es va tancar la darrere de les “olles” que hi van haver a Vila-seca.