Joan Clave Morell

    Ahir llegia al diari, que el president de la Generalitat valenciana, presumptament implicat en l’afer Gürtel, estava de sort, el president del tribunal que l’havia de jutjar, és íntim amic seu. Quina xamba que tenen alguns, no? 

   De fet, segurament que deuen ser poques les persones d’aquest país, que arribessin a pensar, que de tot aquest enrenou de presumptes corrupteles, al voltant de càrrecs del PP en sortiria res en clar. Només cal veure el que ha passat amb en Fabra, ex-president de la Diputació de Castelló i màxim responsable popular en aquella província. Després de cinc anys d’haver-se destapat tot un reguitzell d’irregularitats legals, el “tio”, com si res, no solament va pel carrer tranquil·lament, sinó que a més es permet insultar a aquells que posen en dubte –més que raonable- la seva honradesa. Ves a saber si també son els jutges que li tenen por, si es té en compte que ja n’hi ha hagut set o vuit, que agafen el seu expedient i, veure’l i demanar el trasllat a un altre jutjat, és tot ú.

   Aquesta gent de la dreta se’n surten fàcilment de tota aquesta mena d’embolics judicials, com en el cas Naseiro o en Zaplana i la construcció de la “Tierra Mítica”, i tants altres de corrupcions urbanístiques a la costa de llevant. A més a més amb arrogància.

    Malgrat tot hi ha coses que el comú dels mortals no acabem d’entendre: Des del primer moment en que Garzón va destapar l’afer Gürtel, els màxims responsables del PP van proclamar a tort i a dret que es tractava d’una persecució al Partit justament abans de les eleccions basques i gallegues i que tots els implicats eren més honrats que la mare Teresa de Calcuta (si és que ho era). Passen els dies, i ara resulta que, menys Camps i Costa, a tots els demés els han donat de baixa del partit, inclòs un ex-conseller del govern de Madrid, això que eren tant honrats. Amb quina cullera es menja això?

   Tampoc no entenem, que vagin recusar al jutge Garzón, i que fos precisament qui ho fes, l’ínclit Federico Trillo (“manda huevos”), es veu que no tenien ningú més presentable, o potser és allò que deia més amunt, de l’arrogància. Aquest mateix jutge si no vaig errat és que va reobrir el cas Gal, i els populars bé que hi van sucar pa.

   Aquesta mena d’il·legalitats, estic ben segur que les fan gent de tots els partits que manen en algun puesto, el que no vol dir que ho facin tots. El cas és però que d’aquest macro-embolics que hem vist al decurs dels darrers anys, els resultats han estat ben diferents, ja que tant en el cas Filesa, com en el dels fons reservats, van fer cap a la garjola els que foren processats. És evident que hi ha diferències.

   I per més inri, els jutges encara fan vaga. (Ja sé que no hi té res a veure).  

    Al llarg i ample dels darrers anys, m’he preguntat i he preguntat moltes vegades: com és que a Vila-seca no hi ha cap emissora, ni de ràdio, ni de televisió?

   Hi ha pobles o viles o ciutats d’entitat semblant o fins i tot de menys població que la nostra, que en tenen de l’un o de l’altre mitjà de comunicació. A la vora mateix tenim Cambrils, que té ràdio i TV, igual que a la Selva del Camp, o Constantí que té emissora de ràdio, com també en té Mont-roig, això sense moure’ns dels municipis de la vora.

   Els mitjans a que em refereixo poden ser públics o privats, però en general, solen ser de titularitat municipal en el cas dels pobles o privats en els cassos de Reus i Tarragona.   Tan els uns com els altres estan agrupats en alguna xarxa que dona cobertura a la programació mes enllà de la pròpiament local, que bàsicament és la que li dona sentit o justificació.

   Val a dir que fa uns quants anys hi hagué un intent de fer una emissora local de TV, que va emetre unes quantes setmanes amb l’anagrama de TVV, els promotors de la qual, convocaren a unes quantes persones que els van animar a seguir endavant amb el projecte, però sense l’entusiasme que possiblement esperaven, i la TVV es va morir abans de nèixer.

   Actualment, a Vila-seca hi ha un bon ventall de professionals dels mitjans audiovisuals, cosa que encara fa més difícil d’entendre que seguim estant orfes de missatgers de les ones o de la fibra òptica. Esperem que sigui per poc temps.  

   Cada dia em costa més d’entendre tot aquest merder que envolta la justícia, els jutges i els qui fan les lleis. Avui han fet vaga un determinat percentatge de jutges, un tant per cent molt alt segons els convocants i molt baix segons les fonts oficials, com sol passar sempre.  

  Si l’administració judicial no va bé, els perjudicats son els usuaris i per tant, haurien de ser aquests els que fessin vaga o qualsevol acció de protesta que creguin escaient, com ho fan ara els usuaris de Renfe del tram entre Barcelona i Girona. Això ve a ser com si per queixar-se del mal servei ferroviari, fossin els maquinistes els que muntessin una vaga.   Per altra banda, fa uns dies el Consejo General del Poder Judicial va dictaminar que els jutges no poden fer vaga, per això, si l’estament judicial, que està precisament perquè es compleixin les lleis, haurien de ser els primers en obeïr les seves pròpies autoritats. 

  Tot això donant per entès que no reclamen cap mena d’augment de sou, que ja seria vergonyant, sobre tot si es té en compte, que aquest col·lectiu parcialment vaguista, és el més ben retribuït de tot el personal que viu a costa dels pressupostos de l’estat. 

  Fa uns anys, un tal Pedro Pacheco, aleshores alcalde de Jerez de la Frontera, va dir que, en aquest país, “la justícia era de conya”, i tant abans com ara, som molts els que estem d’acord en la validesa d’aquesta afirmació. 

  I encara que diguin el contrari, els que més hi deuen estar d’acord (amb això del cachondeo), son els polítics. Doncs si hi tinguessin un mínim de fe, no estarien tant preocupats ara els del PP o abans els altres, amb les acusacions de corrupcions, nepotismes i malversacions, ja que si es fa justícia, i la justícia és justa, benvinguda sigui. Però no és pas així, al contrari, se’ls veu molt rebotats, només pel fet de que hi hagin acusacions.

   Que no volen que hi hagi i es faci justícia? Es que segurament, ni ells mateixos s’ho creuen. I els jutges, que s’ho creuen?

   Els amics, companys i coneguts ja em deuen tenir presa la mida per aquella, diguem-ne mania, de queixar-me a tothora dels robatoris que m’afecten al tros, no solament a les verdures, que potser tindria una certa lògica, sinó a tot allò que tinc a la caseta, que ja fa mesos que deixo oberta de bat a bat per evitar-me haver d’arreglar-la cada cop que l’esbotzen.   

   Aquesta plaga del camp té l’inconvenient de que es veu que no té tractament, és a dir, resulta pitjor que la “tuta”, que pels que no ho saben es tracta d’una plaga recentment apareguda que afecta principalment a les tomaqueres i als tomaques i que fa estralls.   Però ara en queixo no solament d’aquests robatoris al camp, que dit ho sigui de passada, sembla ser que els terrenys, cultivats o no, siguin de tothom. L’altre dia sense anar més lluny, estava enfilat a l’escala esporgant ametllers i, de sobte, sento que algú hi ha donat una trompada que per poc em fa caure. Era un buscador d’espàrrecs que malgrat la batzacada no em va dir ni bon dia i va seguir amb la seva tasca.  

   Deia, que a més a més dels pispes de la zona rústica, a la meva família també ens ha tocat patir, els de la zona urbana, de manera que, en menys d’un any ens ha tocat de la rifa, tres diferents modalitats d’apropiació indeguda de les coses pròpies: l’estirada de la bossa amb tot el que hi havia dins, al tren, l’entrada furtiva a casa per endur-se’n també una bossa amb cartera i documents inclosos, i finalment ahir, a la Torre d’en Dolça, la que ens faltava, trencant el vidre del cotxe, per endur-se’n tot el que hi havia dins que, casualment ,no era pas poca cosa.  

   Després dels respectius lladrocinis, comença el calvari de la recuperació de documents, targes i totes aquelles coses que hem de portar sempre a prop ja que son imprescindibles per a la vida quotidiana, tasca que s’allarga setmanes i mesos, a vegades de forma inexplicable. Recordo molt bé que, anys enrere, era bastant freqüent que si et sostreien la cartera, un cop alleugerida del pes dels diners i les targes de crèdit, la resta la solien tirar a una bústia perquè al menys la documentació restant podia ser recuperada. Ara, aquest bon costum, s’ha perdut quasi del tot.   

   I després del pillatge, que? 

   Fa uns mesos que vaig sentir comentar a un representant del govern, que havien disminuït les denúncies de robatoris. I em preguntava, però de veritat que han minvat els lladronicis, o senzillament a la vista de la inutilitat de les denúncies, la ciutadania afectada ja no les fa. Malgrat tot, crec que s’han de fer, encara que no més sigui a efectes estadístics.  

   I ara, a esperar el següent. 

   Potser perquè la imatge de la Mare de Déu de la Pineda és petitona, es salvarà de ser nomenada amb algun dels càrrecs militars que li podrien caure entre caporala i generala, i és que segurament li quedarien grans les insígnies, galons, entorxats, bandes o qualsevol altre distintiu del grau concedit. Això si no fos distingida amb alguna medalla al mèrit del Rescat o del foragitament d’assaltants sarraïns, que faria encara més difícil el seu abillament.   

   Ho dic per si de cas, alguna de les nostres autoritats volessin emular el que han fet a la ciutat de Lleó amb la seva Mare de Déu de la Soletat, l’alcalde socialista d’aquella ciutat i un general de l’exèrcit de l’aire, ara fa uns quants dies. Sí, sí, ara, a l’any 2009 ja al segle XXI, encara que costi de creure.   

   És que no tenen dos dits de front ni les autoritats civils ni les eclesiàstiques d’aquells indrets?  

   Estic convençut que nosaltres a Vila-seca podem estar ben tranquils que això no passarà i encara menys, si tenim en compte que ja fa temps varem superar aquell intent de vincular la Mare de Déu de la Pineda amb aquella branca paramilitar que és la Creu Roja, amb tots els respectes i salvant les grans distàncies entre les forces armades i el braç militar de l’institució benèfica, quan es va instituir la diada cívic-polític-religiosa del 8 de desembre i que, va anar-se’n al cel -mai sigui tan ben dit-al cap de pocs anys.

   D’un temps ençà va sent habitual en el llenguatge dels mitjans de comunicació identificar persones i càrrecs amb un número, normalment el número 2 i més rarament el número 3.   

   Ahir, sense anar més lluny, deien que el número 2 del Vaticà s’havia entrevistat amb la vicepresidenta i el president del govern, o que el número 2 d’Esperanza Aguirre havia estat motiu d’espiament per part de ves a saber qui, o que el número 2 del PSOE havia contradit les manifestacions del ministre Sebastian en relació a la paciència i a la banca.   Suposo que aquestes persones numerades tenen noms i càrrecs atès que els numerats solen ser de l’àmbit polític, però deu resultar més clarificador situar-los en l’ordre que els pertoca, ves a saber... 

   M’ha cridat l’atenció aquest vocabulari de la mateixa manera que ho feia, quan anys enrere s’atribuïa de forma habitual a uns altres personatges, i els informadors solíen donar notícies com que “dos números de la Guardia Civil han detingut a ...”

      Ahir, el president del Parlament europeu, que és amic d’Alejo Vidal Quadras, es va despenjar dient que no podia acceptar que es pogués parlar en català en aquella institució, per allò de que serien massa idiomes a traduir i que podent-s’hi adreçar per escrit o consultar la web oficial en el nostre idioma, que ja està prou bé.   

   Fa uns dies que el president del Congrés dels Diputats d’Espanya, va ser a Barcelona i sembla ser que el President del Parlament li va demanar que els diputats catalans podessin fer ús de la seva llengua quan pugen a la tribuna d’oradors. Ja veurem com acabarà, si és que pot anar de manera diferent de com ha anat fins ara.   

   En tot cas, a mi no em preocupa ni poc ni molt que els parlamentaris a Brussel·les o a Madrid puguin parlar en català. El que em neguiteja és veure com als carrers del meu poble gairebé no es parla en català. A vegades he anat d’un cap a l’altre del poble fixant-me en la parla de la gent, i puc dir que més d’una vegada no he sentit ni un sol mot en català.    Amb la immersió, tots els nens del nostre poble aprenen el català, i val a dir que l’aprenen molt bé, sovint sense accent, però només al sortir al pati (encara dins de l’escola) ja parlen en castellà. 

   Sovint som nosaltres mateixos qui en ho perdem, quan al topar-nos amb un estranger sigui xinès, marroquí o senegalès o amb una persona que no coneixem, d’entrada els hi parlem en castellà. Si fins i tot el meu net de menys de quatre anys, quan ha de dir quelcom a una persona que no coneix ja li diu en castellà.   

   La defensa del català l’hem de fer tots i cadascú, al nostre entorn, al carrer i a la botiga, no solament parlant-lo sinó exigint que ens en parlin, i sovint quedarem sorpresos veient com hi ha més gent de la que ens pensem que coneixen o com a mínim entenen el nostre idioma.

   Entre les verdures que mengem, n’hi ha algunes que son “especials” per dir-ho d’alguna manera. Mentre l’enciam, les patates, els tomaques i les bejoques, agraden a la immensa majoria de les persones humanes, n’hi ha d’altres com el cogombre, el rebordonit, les faves o les carxofes que provoquen reaccions contradictòries en els gustos alimentaris d’entre els que practiquem la dieta mediterrània, de manera que els que les troben bones, els hi agraden amb bogeria, i als que no les hi troben els hi fan angunia només de sentir-ne l’olor.   

   Amb les coses de menjar, no s’han de fer compliments, si agrada es diu clarament i si no abelleix encara hem que de ser més sincers, o corres el perill de que et passi com amb una parella de ficció protagonistes d’una obra de teatre que vaig veure ja fa anys i que segurament que no es deu haver representat mai més.     

   Una de les primeres vegades que vaig anar al teatre sent estudiant a Barcelona, va ser al Calderón, que ara ja fa anys que s'ha reconvertit en un hotel, tot i que porta el mateix nom. Aleshores, a la Ciutat Comtal hi havia vuit o deu sales de teatre obertes, de les quals, al menys en tres o quatre feien obres d'Alfonso Paso, prolífic autor de l’època, de qui les males llengües diuen que moltes de les obres que estrenava, les havia escrit el seu sogre Enrique Jardiel Poncela.

   Aquella obra de la que no recordo el nom tenia una trama que es basava en un matrimoni que estava per separar-se i analitza-ven els motius pels quals havien arribat a prendre aquella decisió. Un dels primers, era per culpa de menjar carxofes, que els barcelonins en diuen escarxofes, però a l'escenari en qüestió ho deien en castellà, és clar.

   Justet casats, la dona creia, que al seu marit li agradaven molt les carxofes, així que arribada la temporada d'hivern, que aleshores només ni havia quan era el temps, va començar a cuinar carxofes al tort i al dret, tot fent veure que per a ella era el millor plat, quan en realitat li feien angúnia. Ell, que odiava aquesta hortalissa, se les menjava per complau-re la muller ja que deia que li agradaven tant.  

  La muller, aguantant-se les basques, les anava cuinant de totes les maneres possibles i cada vegada amb major abundor perquè així satisfeia el maridet just estrenat.  

  Un cop passat el primer encanterinament, i arribades les primeres topades domèstiques, va sortir, el tema: ja n'estic fins els deixonses de menjar carxofes perquè a tú t'agraden, i l'altre al revés que ja mai més cuinaria aquesta verdura per molt que m'ho demanis. Però si a mí no m'agraden les carxofes, les odio, i només les menjava per complaure't ja que a tú t'agraden tant, i l'altre, que ves per on em surts, si em fan angunia només de pensar-hi, i més de quatre cops que hagut d'anar a arrojar per la seva culpa.

   Moltes vegades a la vida normal i quotidiana de les famílies passa això amb els menjars, que no es fan algunes menges, pensant que a l'altre no li abelleixen, o se'n fan d'altres creient erròniament que a l'altre li agraden molt.

    Així que a vegades anant a un restaurant a un li ve de gust menjar faves per exemple, i l'altre queda sorprès pensant que no li agradaven ja que a casa no en menjava mai, però és que deia que no li agradava perquè a l'altre només de veure'l ja li venien arcades. En realitat doncs, és més pràctic a tots els efectes dir la veritat, caigui com caigui.

   Acabo de llegir en un dels diaris digitals que veig habitualment, un article sobre els catalans famosos, que diuen sentir-se orgullosos de ser espanyols. En realitat gairebé tots son, dels móns de les arts o de l’esport, i es clar que la declaració pot ser que vagi lligada als possibles contractes que puguin tenir, dels quals en viuen, segurament que molt bé.

    Ara bé, aquesta postura està en total contradicció amb el que fan alguns d’ells, que tot i fer aquesta declaració d’espanyolitat, tenen cura que tenir el seu domicili fiscal a fora, per allò de pagar menys a la Hisenda espanyola.

   El mateix diari digital, una mica més avall, fa una enquesta sobre si aquesta declaració dels famosos és: elogiable (0 %), normal (0 %), criticable (46 %) o bé una provocació (54 %). Encara que molts lectors puguin ser d’una determinada tendència, els resultats no poden ser més eloqüents.

   Un dels que surten en aquesta relació, és el famós esportista del món del basquet, en Pau Gasol, que precisament a primers d’any ha estat notícia per haver assolit la xifra de 10.000 punts a la NBA. Però a més a més d’aquesta notícia que pot semblar-me lògica, quasi que, puc dir que, cada dia mitjans informatius tan catalans com Catalunya Ràdio, RAC1 o La Vanguardia, ens posen al corrent dels resultats dels equips dels germans Gasol, i menys del que hi juguen en Rudy Fernández i en Sergio Rodríguez, i no solament ens donen el resultat, sinó que especifiquen el nombre de cistelles, punts, assistències i rebots que han fet cada ú d’ells.

   Sovint penso que l’interès informatiu d’uns o altres esportistes, deu estar motivat per l’afany de oïdors i lectors, en estar al dia d’aquests detalls concernents amb els famosos basquet’s-men, o potser és que estan en funció del muntant de les seves fitxes, traspassos o sous que cobren, i així es podria justificar l’afany dels informadors en que, en aquests moments de crisi, encarrilin cap a casa nostra els seus guanys, que inverteixin els seus diners al país i que paguin els seus impostos a la nostra Hisenda.

   Potser és per això, ves-s’ho a saber.

   Portar merda a l’espardenya és sinònim de tenir mala sort. Si vas amb espardenyes pels carrers de Vila-seca segurament que tindràs mala sort. A no ser que estiguis mirant contínuament el terra de la vorera.

    La merda, sempre és de gos i generalment n’hi ha molta escampada per les voreres dels nostres carrers. En trobes als matins, als migdies i a les tardes, però també als vespres, només te’n salves si fa poca estona que ha passat el camionet que, amb una mànega de pressió ha fet córrer les tifes des de la vorera cap a l’asfalt, des d’on les rodes dels cotxes les van escampant i trinxant i d’aquesta manera queden reduïdes a la mínima expressió i desapareixen de la nostra vista.

   Val a dir que hi ha carrers on pots tenir més mala sort que en d’altres, és ben veritat, com també ho és, al menys des de la meva percepció que al nostre poble n’hi ha molta més que no pas a Reus o a Tarragona.

    És evident que la culpa o la gràcia d’aquesta mala sort, no és pas dels gossos, potser ho és dels que els hi donen menjar, doncs ja se sap que tot, o part, del que es menja s’acaba evacuant pel cul.

   Si els gossos estan domiciliats a les zones perimetrals del nucli urbà, solen anar a fer les feines a l’extraradio, si és que no van una mica lleugers i se’ls hi escapa abans d’arribar-hi, però si aguanten poden fer-ho pel mig dels matolls, i mira, ves... el que no es troba no s’aixafa.

   Diuen que als països més civilitzats, el personal que porta un gos a defecar, va proveït d’una bosseta de plàstic i tant bon punt el gos s’ha cagat, agafen la tifa posant-la a la bossa de plàstic, que poden llençar a la primera paperera que trobin. En tota la meva vida, a Vila-seca només he vist fer aquesta acció a una sola persona, una sola i a ningú més. Això no vol dir que no n’hi hagi altres que ho facin, però jo no els he vist.

   Potser per això, perquè al nostre poble, molts portem merda a l’espardenya no ens ha tocat ni la rifa de Nadal ni la del Niñu. Ens ho hauríem de fer mirar.