Joan Clave Morell

 Amb tota seguretat, al llarg dels segles hi ha hagut canvis del compor-

tament humà en les successives generacions, però crec que com a la

meva, que és la dels nascuts el anys després de la guerra, la majoria

dels quals avui encara som vius, crec que no la supera cap altre ante-

rior. Ho dic, referint-me estrictament a la meva, que és la que ha viscut

en un poble pagès fet que naturalment també condiciona el comporta-

ment i el costumari.

   He de partir de la referència de que la immensa majoria de la pobla-

ció vila-secana era pagesa en el temps del meu naixement, que el poble

tenia poc més de 3.000 habitants els quals eren pagesos majoritària-

ment. Buscant referencies documentades, només trobo la senyalada al

llibre “Vila-seca i Salou: aspectes econòmics i socials en el segle XVIII” de

Josep Morell Torrademé, que segons els “Miquelets” de 1795, la

població pagesa al poble era del 85,05% del total, i crec que no m’allu-

nyo gaire de la realitat si dic que als anys 40 del segle passat, el per-

centatge era pràcticament igual.

   A les cases de pagès era habitual que les famílies aplegaven una mit-

jana de tres generacions tot i que l’avaluació dels anys de vida eren

sensiblement menor que l’actual. Quan els joves es casaven una bona

part, tenien clar que anaven a viure amb els pares, majoritàriament els

pares del marit, fet gairebé assegurat quan el nou casat era l’hereu, o

bé, la nova esposa n’era pubilla, tradició de generacions anteriors, i en

desús a les següents.

   L’home més vell de la família, era el cap de casa, regia les propietats

de tota la família, era l’amo dels diners i el que manava a casa i al

camp. Segons el tarannà o caràcter del cap de casa, compartia mes o

menys les seves prebendes amb el fill o el gendre, i naturalment al po-

ble n’hi havia de tots els nivells. El fet d’aplegar el comandament en la

persona de més edat, pel que fa a l’activitat pagesa, sovint resultava

contraproduent atès que generalment son els més joves qui tenen més

afanys de modernitzar l’explotació agrària i renovar les eines, equipa-

ment i materials propis de l’explotació agrària.

   Precisament els equipaments de la pagesia aleshores, era pràctica-

ment igual que dues, tres o cinc generacions anteriors. Dels meus

primers records, a Vila-seca hi havien només tres o quatre tractors,

dos de la Cooperativa i un parell més de pagesos.

   Els nois anàvem a l’escola fins els tretze o catorze anys, ja que alesho-

res no hi havia obligatorietat dels terminis de ser a l’escola. A l’arribar

a aquesta edat deixàvem l’escola per a afegir-nos als pares i avis al tre-

ball del camp. Les noies, igual que les seves mares generalment, només

hi anaven com a suport al temps de les collites i només en el cas dels

que cultivaven hortalisses, l’ajut femení s’incrementava en el temps.

   Encara que, com he dit abans, l’home més vell era el cap de casa i qui

manava en les feines del camp, generalment aquesta tasca de resonsa-

bilitzar-se dels treballs a les finques i de quins cultius es posaven o es

substuien, l’assumia el seu fill o gendre, que estava més al cas de les in-

novacions o les noves tendències quan n’hi havia, que eren poc sovint-

tejades, ateses les rutines imperants.

    Els joves i homes de la nostra generació i unes quantes abans i altres

després, vam ser els que començarem l’èxode de l’agricultura, cap a

altres llocs de treball. N’és una prova el nombre de pagesos de la meva

lleva que ho han viscut: de 23 homes, 19 van començar a treballar la

terra i només un sol ha arribat a la jubilació com a pagès i només

alguns dels desertors hem tornat a la pagesia ja de jubilats, més com

un entreteniment que no pas com a dedicació professional per a viu-

re’n. Potser seguíem la dita d’un jove una mica més gran que jo, que

deia: “Hauria de ser sempre de nit i... tot poble”.

   Abans d’arribar a la deserció quasi total del personal pagès del nos-

tre poble, hi va haver una pregona transformació de la pagesia com a

tal, i de la família per altra banda, i és que degut a la nostra situació

geogràfica, gairebé totes les famílies pageses vila-secanes, van tenir la

possibilitat de vendre una part de les seves propietats rústiques per

usos industrials o turístics a preus raonables i fins i tot elevats, cosa

que va induir a canviar tant el modus vivendi dels habitacles com en

les millores en l’equipament agrari.

   Pel que fa als habitatges, era el més lògic adaptar les nostres viven-

des a les comoditats i les millores racionals, que tenien a les ciutats o

que veiem al cine o a la TV: tenir sofàs còmodes, cuines ben equipades,

comunes higièniques i ben dotades, habitacles moderns i ben decorats,

etc. en general van ser despeses ben emprades. No ho va ser així amb

les “millores” fetes a les nostres empreses agràries, com que teníem

diners a dojo, ens gastàvem un dineral per de pous i basses per a regar

dos jornals, o es comprava un tractor per a llaurar els sis jornals de

terra que ens quedaven, quan els tècnics deien que per ser rendible la

compra d’un tractor, s’havien de conrear als menys 20 has. equivalents

a 50 jornals, quantitat de terra que a Vila-seca no tenia ningú, o potser

només els amos del castell. Per mantenir el nou ritme de vida, no era

possible fer-ho amb el rendiment de les nostres collites, i per això calia

buscar-nos la vida en altres dedicacions.

   Aquest canvi en l’aspecte laboral dels ciutadans de Vila-seca només

és una part del que pretenia comentar, però ho faré en un altre article

tot seguit. 

   A reveure, doncs.

Fa anys que parlar de les rodalies de RENFE o ADIF, és un

tema d’actualitat quasi diària, tant les de l’entorn de Barce-

lona com les de la resta de Catalunya. Averies i

retards son els incidents més sovintejats, i les queixes per

arribar tard al lloc de treball son diàries. D’altres com els

apilotaments dels viatgers també, Deu n’hi do de les

protestes que generen. Ara recentment potser coincidint

amb la posta en funcionament dels bons que abarateixen

el preu dels bitllets i fins i tot el fan gratuït, totes les

mancances s’han multiplicat encara més.

    Una de les protestes que m’han xocat més ha sigut

aquella que diu que el temps emprat en els trajectes són

majors que cent anys enrere. Això ho deuen dir els

viatgers del Maresme si tenim present que el primer tren

a l’estat espanyol, la línea de Barcelona a Mataró fou

inaugurada el 8 d’octubre de 1848, amb una màquina

semblant a les més antigues que recordem del carrilet.

   Quan algú, sigui polític o periodista, diu que s’hauria de

traspassar el servei a la Generalitat, els responsable de

l’estat s’enfaden i en fan escarni.

   Per cert, que fa un mes, vaig tenir ocasió de veure com

funcionava un tren de rodalies amb un altre entorn. Em

refereixo al tren que va de l’aeroport d’Arlanda a

Stockholm, de la companyia Arlanda Express, que, de

moment estan nets de pintures estrambòtiques, i que

quan comencen el recorregut, al cap de 20 segons ja van

a 100 qm/hora i al minut ja van a 180 qm/hora i, amb

un tres i no res, han fet els 40 qms. que hi ha, quasi no tens

temps de cercar seient. Això vol dir que d’alternatives, n’hi ha.

   I com en aquest assumpte, podria dir el mateix d’altres.

Vaig parlar amb un senyor que te una petita empresa, li

vaig preguntar si valorava negativament que a Suecia fos

un dels països europeus on es paguen més imposts. Em

va respondre que, tot el contrari, perquè els serveis

públics eren molt bons i ho compensaven amb escreix.

Em va posar l’exemple del que li va passar en aquests dos

darrers anys de la pandèmia, que va veure minvats els

seus ingressos per aquest motiu, minva que va comunicar

a Hisenda sueca, i la resposta fou que li van pagar la

diferència entre el que havia declarar els dos últims anys

normals abans del covid i el que havia ingressat aquests

anys pandèmics. Un botó per mostra.

   En aquest sentit, potser cal esperar a veure que hi va al

darrere de l’oferta que ahir feia el govern andalús als

catalans que es vulguin empadronar a Andalusia perquè

allí pagaràn molts menys impostos.

   Cosas veredes Sancho, com li va dir el Quixot al seu escuder.

   Lo Jesús Moncada Estruga, de Mequinensa, és un escriptor

en català a qui llegeixo i admiro des que vaig tenir a les mans

el seu “Camí de sirga” i tot seguit he llegit tots els demés

llibres que ha publicat i fins i tot algun dels que ha traduït i

el que una admiradora seva ha publicat amb la transcripció

dels seus dibuixos característics i propis del seu enginy

que posa a les dedicatòries.

   Amb les lectures d’en Moncada hi vaig trobar una atracció

especialment pel seu afany de descriure i viure intensament

el seu poble i per això vaig tenir un especial interès en po-

der-hi parlar. Jacint que compartia l’afecció pels seus llibres

em va dir que tenia un amic a Torres de Segre i que coneixia

molta gent de Mequinensa, i que li demanaria si podia con-

tactar amb lo Jesús i concertar una trobada.

   Així que un dia de l’estiu del 2001, Jacint i jo ens vam

trobar amb lo Jesús a Mequinensa i ens va dedicar la tarda

oferint-nos de passar-la passejant per l’entorn més proper al

poble antic, inundat quasi tot pel pantà de Ribarroja, i objec-

te de bona part de les narracions que ha publicat.

   A llambregades ens va explicar passatges de la seva vida,

com quan el seu pare no li agradaven les escoles públiques

de la postguerra i el va enviar a Saragossa a una acadèmia

del pare del cantant José Antonio Labordeta que recentment

ha sigut diputat al Congrés on va tenir alguns enfrontaments

tragicòmics amb els ministres de Rajoy.

   Hem parlat del vocabulari emprat en les seves publicacions

en concret a “Calaveres atònites” i a “El Café de la granota”

com agranar, besllum, engavenyar, ataüllar, màrfega, pala-

treca, etc. revifant la meva afecció a les paraules pròpies i

exclusives de Vila-seca.

   L’afecció meva a la lectura de determinats autors com lo

Jesús que li he llegit tot el que ha publicat, ho he fet amb

altres, com Vazquez Montalban, Camilleri, Donna Leon, Xa-

vier Bosch, Silvia Soler, Emili Teixidor, Jaume Cabré i Rafel

Nadal, amb aquests dos últims hi he parlat personalment, en

Cabré quan va venir al Club de Lectura de Vila-seca i a Nadal

el passat Sant Jordi que vingué a Vila-seca i li vaig comentar

que feia poc que havia anat a Locorotondo, vila de la Puglia

italiana on comença la seva novel·la “La maledicció dels Pal-

misano”. En tot cas, no he demanat a cap autor que em sig-

nés cap llibre. Els que tinc signats i dedicats ha sigut perquè

es tracta d’amics o companys de feina que m’han dedicat i

regalat els llibres que han publicat.

   Ara sí, al Jesús li he demanat que em signés el llibre “La ga-

leria de les estàtues” que ja portava expressament, al que

n’hi ha fet un dels seus dibuixos dedicatòria, a qui li agraeixo

de tot cor.

   Finalment, quan ja ens acomiadàvem, vaig aprofitar per fe-

licitar-lo, per la Creu de Sant Jordi, que la Generalitat li havia

distinguit feia un any i mig. Em va dir que serviria perquè al

morir-se posarien una esquela a tots els diaris que es publi-

quen a Catalunya. Li vaig desitjar que això fos d’aquí a molts

 anys, i que havia d’escriure molt més, però ell ja devia tenir

la malfiança assumida ja que al cap de poc més d’un any va

morir del càncer que patia.

   Lo Jesús, se n’ha anat, però jo no l’oblidaré mai.

Avui que hem vist per tercera o quarta vegada en aquests úl-tims anys el “Ball de Sant Esteve” i de la representació més seriosa al castell de Vila-seca els anys 2010 i 2012, se m’acut recordar la primera vegada que es va representar a Vila-seca aquesta versió de la llegenda del rescat de Sant Esteve com a ball parlat, el 29 d’agost de 1965, en una versió escrita diferent segons consta al llibre de la Maria Pineda Cardona i que es restablia el monument commemoratiu que algú havia enderrocat en temps de guerra. S’aprofitava l’avinantesa per fer un reconeixement de record a aquells vila-secans que vivien fora del poble.

   Amb aquesta avinença, el Centre Catòlic va convocar un concurs literari (potser s’hauria d’haver dit millor, un concurs de redacció escolar), al que hi vaig presentar l’escrit que tot segui reprodueixo, i pel que em van donar el primer premi consistent en una càmera fotogràfica Kodak.  

   Vull fer constar que si ara l’escrigués seria de forma i contingut ben diferent, però la realitat és la que és. La següent és la transcripció literal:

Un nou “RESCAT DE SANT ESTEVE”

   En els últims dies del passat mes d’agost, Vila-seca es vestia de gala fent honor a la seva personalitat, per a celebrar una de les festes més grans, més boniques i més emotives de la seva història.

   Ja se n’havia parlat molt. Es vila-secans esperàvem amb ànsia que arribés el dia assenyalat. L’esperàvem perquè era una gran festa, una veritable festa major, puig ja feia molts anys que no celebràvem una autèntica festa del poble. Potser havíem perdut la noció del que és i el que representa per un poble una festa major. Tots creiem que havia de ser una altra cosa, quelcom més del que celebràvem cada any i, heus ací, que ara anàvem a fer-ne una de veritat, per això tothom l’esperava. 

   Els que érem a fóra desitjàvem ser-hi i encara més els vila-secans que vivien allunyats de la nostra vila que s’apropaven de nou al poble on van néixer amb un esperit més obert que altres vegades, doncs sabien que els vila-secans els esperaven amb el braços oberts per a celebrar plegats una gran jornada de germanor.

   Potser això va ésser lo millor de la festa, la tornada dels absents, l’homenatge dels vila-secans als seus germans allunyats del poble.

   Jo no vaig veure aquest acte, no vaig escoltar els parlaments, no era a la plaça aquella nit, però malgrat això, aquesta magna assemblea l’he viscut moltes vegades. Sí, l’he viscut cada cop que un vila-secà de dins o de fora me l’ha explicat tot emocionat. He vist l’ambient de germanor que imperava a la plaça, he sentit vibrar tremolosa l’emocionada veu dels ora-dors, he vist les senyores totes cofoies amb el seu emblema, els senyors, lluint-lo igualment, sentint-se uns i altres encara més orgullosos de ser vila-secans, he sentit els crits de visca! Que ressonaven per l’espai. Si, no en tinc cap dubte, he vist la festa.

   El dia següent celebrarem la restauració del monument que el nostre poble havia aixecat un dia molt llunyà al nostre patró Sant Esteve, allà a la contrada on tingué lloc l’encontre dels captius Pinós i Santcerní amb els que, mitjançant un cos-tós rescat, anaven a alliberar-los. 

   En aquest 29 d’agost de 1965 es va repetir la història: va haver-hi un nou “Rescat de Sant Esteve”. El poble va anar cap al lloc assenyalat, va acudir-hi per fer la ofrena, la restitució d’un monument i allí mateix es varen trobar de cara a cara amb les nostres tradicions, davant els nostres avantpassats, amb una nova emoció desconeguda però palpable que ens agermanava, ens lligava i ens feia tremolar d’alegria.

   Ens donàvem compte que els vila-secans encara sabem i encara podem fer coses grans, que encara tenim una personalitat, que no ens hem deixat guanyar del tot per les moltes contrarietats que ho volen impedir. 

   Sí, encara som com aquells homes de ferma voluntat que allà a la baronia de Pinós van sacrificar tot allò que més estimàvem amb prova d’agraïment al seu Senyor, per un ideal.

   I, de tot això, anàvem donant-nos-en compte quan en aquella hermosa tarda, veiem aquells mateixos camins, aquelles pe-dres, aquell cel blau, muts testimonis d’esdeveniments passats que avui ens cridaven amb tota la força dels seus records a reviure l’esplendor d’un fet memorable. Endavant vila-secans, lluiteu, no perdeu l’esperit que avui ens abriga a tots i treba-lleu per a aconseguir la grandesa i esplendor del nostre poble.

   Moltes vegades, deixant-nos doblegar per la inquietud d’un moment, no hem cregut en el nostre poble, hem perdut l’espe-rança en la nostra comunitat, però, quan un poble com el nostre ha sabut viure unes jornades com aquestes, no hi ha cap dubte: som i serem els fills d’un poble orgull i senyera de la nostra terra que ha sabut guanyar el món aconseguint així les més elevades aspiracions. 

    Fins ací el text que va guanyar el concurs. No recordo si hi hagué tres o cent cinquanta participants, crec que més prop de la primera que la segona xifra. En tot cas com deia abans l’hauria escrit d’altre forma i no solament això, sinó que la història m’ha desenganyat d’aquest afany de retre homenat-ge a feudals que l’únic afany que tenien era aprofitar-se i atropellar els seus súbdits, o a d’altres ciutadans que mai es van ni tant sols empadronar i visqueren a prop nostre només amb l’afany de revaloritzar les seves propietats i enriquint-se venent-les al millor preu. 

   Malgrat tot, visca Vila-seca!

Fa uns dies que l’Emma, em vingué a demanar dades sobre els meus ancestres més immediats, per un treball que li havien encomanat a l’Escola. Em va fer molta il·lusió que tin-gues interès per saber quelcom dels seus ancestres i també que jo la pogués ajudar. A més de les dades antropològiques també em va demanar si li podia explicar alguna anècdota de la meva vida. Com que tinc problemes amb la memòria, es-pecialment la més recent, he cercat als arxius antics.

   Vaig explicar-li que durant els quatre anys i escaig que, sent estudiant, vaig viure a Barcelona, als anys seixanta del segle passat hi hagué molta moguda de caire més o menys polític que anava des del rebuig al Sindicato Español Univer-sitario fundat a la post-guerra amb el padrinatge de la Falan-ge, cap a la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants, passant per les aspiracions de democratització tendents cap a la demanda de “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” sense deixar de banda altres reivindicacions com la de “volem bisbes catalans”.

    Com que vaig viure amb bastanta intensitat el moviment ciutadà vaig participar en moltes manifestacions sense vio-lencia però malgrat el pacifisme, acabaven quasi sempre sota la pressió policial i tot i rebre algun cop de “porra”, els “grisos” s’ho muntaven de manera d’arraconar encerclant un bon grup de manifestants als quals els hi exigien el lliura-ment del DNI, dient-nos que al cap de deu o quinze dies pas-sessim a recollir-los a la caserna de la Via Layetana.

   No vaig tenir que anar-hi cap de les quatre o cinc vegades que me’l van requisar atès que la mare d’un company de curs treballava en aquell quarter i li demanàvem que ens el rescatés, cosa que feia amb total impunitat.

   Be, no va ser exactament així. En aquells temps en que el servei militar era obligatori als estudiants se’ls oferia la possibilitat de fer allò que en deien les milícies universitat-ries (IPS) que consistia que en acabar els dos últims cursos de la carrera, es podia anar a un campament militar, com el de Castillejos entre Arbolí i La Mussara, i allí es feien uns cursos amb els que podien acabar com a sergent o alferes, càrrec amb el qual es feien quatre mesos de pràctiques en una caserna militar de les moltes que hi havia escampades per tota España.

   Quan va arribar la meva hora militar, no vaig poder seguir el camí normal que he esmentat, sinó que em van posar en un col·lectiu que sota la denominació “d’excedents de la IPS” en quedàvem a fora, segons la tria que feren els militars, tant a la regió militar que aplega Catalunya com les demés de la resta d’Espanya. No ens donaren cap explicació, però quan ens trobarem els deu excedents del meu curs, vam constatar, que quasi tots estàvem vinculats a moviments reivindicatius, fet que poguérem corroborar quan trobant-nos els de tots els districtes universitaris d’Espanya al campament de Ta-larn al Pallars Jussà, passava el mateix a tot l’estat.

   De fet, no hi hagueren gaires promocions d’aquests exce-dents, suposo que perquè els militars van veure com aquest col·lectiu era capaç de posar-se d’acord per a platar-los-hi cara en un moment determinat. Per exemple, a Talarn hi havia uns mil cinc-cents soldats, dels quals en un dia qualse-vol anaven a sopar com a màxim dues dotzenes, la majoria es comprava un entrepà a unes cantines ambulats. Un dia, a una companyia els van castigar a fer tombs pel gran pati corrent fins que els hi diguessin prou. Es mobilitzà la tropa per fer una represàlia al càstig totalment injust, i aquell dia tothom va anar a sopar, i com que no estaven preparats per donar menjar per a tothom, a quarts de quatre de la matina-da es va acabar el sopar.

   Un altre exemple a Hoyo de Manzanares on vam fer cap l’any següent. Un bon dia preparant els actes per tal de rebre la visita del capità general o no sé quin alt comandament de l’exèrcit, van fer formar tota la tropa del campament, i entre altres coses, ens volien fer cantar l’himne a la infanteria: “Ardor guerrero vibra en nuestras voces...” i quan va arribar l’hora, la tropa només movia la boca però mantenia callada la veu, i no hi havia forma de sentir-se res. Van agafar una emprenyada tant superba que ja ens pensàvem que ens en-viaven a tots cap a casa. No va ser així, es van limitar a suspendre la visita.

   I ja que he explicat de manifestacions, vull recordar la meva participació a una feta a Tarragona el 2 de març de 1974 en protesta per l’execució de Salvador Puig Antich. El punt de concentració era a la Rambla a l’entorn dels “despu-llats”. Al cap de poc temps aparegueren una munió de jeeps i furgonetes policials, que al ser a prop veiérem que portaven males intencions i ens posarem a córrer cap a la Rambla vella i mentre corríem pel carrer a Sant Francesc amunt, ens avançaven les pilotes de goma que disparaven els grisos. A mí me’n va petar una a l’esquena, però amb l’alleujament de que havia tocar primer al terra abans d’arribar a la meva esquena i així a més de no fer-me gaire mal, ho vaig poder mantenir amagat de la família.

En aquests dies que s’ha començat a visitar l’antic celler convertit en sala d’espectacles i museu no puc deixar de pensar en el que havia estat el meu record d’aquestes instal·lacions tant lligades a la nostra vida pagesa i en les que durant un parell de campanyes de veremar, hi vaig treballar.

   El període entre 1899 any de la fundació de la Societat Agrícola de Vila-seca i el 1920 que va estrenar-se el celler de la cooperativa, malgrat ser una època molt difícil, també fou fructífera en iniciatives per a millorar l’entorn agrari del poble.  Ho era complicat en part, perquè la majoria dels pagesos no eren propietaris de les terres que conreaven i, en concret en el cas de les vinyes ho feien sota el contracte anomenat de la “rabassa morta”, que suposava que el tracte es donava per acabat, quan a la vinya s’havien mort els 2/3 dels ceps i, sovint, per defensar-se, l’enfiteuta que era el pagès, quan es moria un cep feia un murgó o capficat colgant una redolta fent-la sortir al lloc del cep mort.

   Per més mal, els vinyaters a mitjans del segle XIX van patir la plaga de la fil·loxera i com que s’havien plantat moltes vinyes per proveir a bon preu el nostre vi a França que havien patit la plaga uns anys abans, el mal fou més gran. I per acabar-ho d’empitjorar a finals d’aquell segle arriba a les nostres vinyes la malaltia de la cendrosa.

   Enmig d’aquesta situació, llegim al llibre del centenari de la Cooperativa Agrícola de Vila-seca que una colla de joves membres de la Societat “la Renaixença” emprengueren la fundació de la Societat Agrícola-Cooperativa, el primer pas de la qual, fou comprar dues cases a la plaça de Flix on es va posar la seu social, i que precisament enguany l’han venut a l’Ajuntament. Per pagar les dues cases van fer una emissió d’accions a 5 ptes. cada una amb el que van recollir  3.500 ptes i per les altres 4.000 necessàries, van fer un crèdit bancari.

   Aleshores hi havia 182 socis, però no tots havien comprat accions, això que el Reglament fixava que només podien ser membres de la Junta directiva el accionistes. A les reunions generals hi havia una certa tensió entre alguns socis i la Junta, i s’havia reglamentat que en determinats cassos, un soci podia ser expulsat de l’entitat durant un temps. La Societat Agrícola també va tenir una

funció social atès que disposava d’una sala per a cafè a càrrec del conserge i que només l’obria els dissabtes i diumenges, en un temps que a Vila-seca ja hi havia el Fènix, els Obrers, el Centre Catòlic i els cafès de ca Benach i la Paloma.

   El conserge també tenia cura de les vendes del magatzem, bàsicament adobs, sulfat i sofre, i un cop a l’any venien arròs comprat al Delta de l’Ebre. També aplegaven la collita d’avellanes que després es venien totes juntes mitjançant subhasta. Una altra activitat tangencial era la fleca, que en aquells temps actuava de forma coordina-da amb les altres que hi havien al poble, tenint en compte que els preus del pa el fixaven a l’ajuntament per a tot el poble.  El 1918 el preu és de 5,50 ptes els 8 pans, de 10 quilos de pes.

   El 1916 es crea el Sindicat Agrícola de Vila-seca, amb socis de la Societat Agrícola, per això l’any següent, amb molt bon criteri, es fusionen en una sola entitat, fixant una quota d’entrada de 50 pessetes amb facilitats per fer-ne el pagament de fins a tres anys, prova de que les butxaques estaven molt buides.  Els anys següents s’anaven admetent nous socis fent-los-hi constar el volum de collites previst que hauran de portar enterament al Sindicat.

   De seguida es plantegen seriosament la construcció d’un celler i el primer acord al respecte és cercar uns terrenys apropiats. El novembre de 1917 hi ha 171 socis que son quasi tots els del Sindicat. Hi comprometen 9.254 cargues, han subscrit 510 accions de 25 ptes. i 217 accions en treball que sumen 18.175 ptes. S’encarrega el projecte a l’arquitecte Pere Domènech Roure.

   Aquell mateix any es compra al Sr. Sicart una finca de 170.000 pams a la vora del castell, a 2 cèntims, és a dir 3.400 ptes. Es constitueix una junta especial per construir el celler i es reclamarà el 25% de les accions demanades pels socis en concepte de treballs personals per començar a arreplegar pedra i arena per a la construcció. També acorda aquesta junta que cada nou soci faci una aportació en accions a raó de 5 ptes per carga que culli.

   Es nota una major moguda social de manera que es demana ampliar el local del cafè que s’ha quedat petit. Tot i que l’arquitecte Sr. Domènech encara no ha acabat els plànols se’l requereix que vingui a marcar el terreny per començar les obres. El Sr. Domènech es retarda i fins i tot se li dona un termini per lliurar plànols i memòria.

   El 10 de març de 1919 es comencen les obres d’excavació dels fonaments. Un carro cobrarà 12 ptes i un peó, 4. Es convoquen els quatre paletes del poble per a que conjuntament facin l’obra. S’aprova fer un crèdit de 250.000 ptes al Banc de Valls. Per acabar l’obra es farà un crèdit complementari al mateix banc. Els socis l’avalaran amb les seves propietats. La junta escull entre les premses Mercedes i Samora i el 10 de febrer de 1920 es dona per tancada l’admissió de nous socis ja que s’ha complert la cabuda del celler.

   La junta adjudica a Victor Greusard la construcció de les 37 tines de 300 cargues (121,6 litres) per 1.100 ptes cada una.

   A primers de setembre de 1920 es comença a rebre verema i un mes desprès es fa la primera venda de 12.000 cargues de vi blanc a 15 rals per grau i carga. Hi ha una junta de vendes que decideix. S’acorda la venda al detall del vi negre a 40 cèntims el litre i el rosat a 35. Mes endavant es rebaixa a 30 i 20 cèntims respectivament.

   I així des de 1920 fins a 1985 s’han anat elaborant les collites de verema vila-secanes amb canvis substancials però poc rellevants, com quan els tractors van substituir els carros, els entoldats van eliminar les portadores i el teatre s’ha acabat bevent el vi, i això, sí que és transcendent. Visca el progrés!

Ja fa anys que tenia intenció de fer un aclariment sobre els inicis del moviment segregacionista de Salou en aquesta i definitiva darrera embranzida.

   Al llibre Història de Vila-seca de Josep Morell Torredemé, Monografies de Vila-seca 1998, i també al llibre Vila-seca, de Josep Morell Torredemé i Pineda Vaquer Ferrando, La Creu del Terme 2001, a la cronologia que hi ha al final, si llegeix:

1979  “... Com a culminació de la transició política a nivell municipal, era escollit el primer Ajuntament democràtic en molts anys. El senyor Joan Clavé i Morell, socialista, en fou alcalde fins 1983. S’organitzà el moviment segregacionista de Salou, amb un component important d’oposició política a la gestió socialista.” 

   Com que crec que aquesta afirmació no s’ajusta a la realitat voldria aportar unes quantes referencies que ho demostren de forma fefaent. Podria fer esment a dades ben allunyades en el temps, des de la proposta de construcció del port de Tarragona i els intents del comerç reusenc usuari del port de Salou de defensar-lo provant de fer que Salou per comtes d’estar unit amb Vila-seca, se’n desfés i afegir-se a Reus, i tots els intents que es detallen a la crida que va fer l’Ajunta-ment de √ila-seca el maig de 1906 defensant els drets que tenien sobre Salou que venien des de 1731. També podria referir-me a la proposta feta pel diputat Junoy a las Cortes demanant la segregació de Salou de Vila-seca i agregar-la a Reus que no tingué suport parlamentari.

    A l’any 1936 es va crear el Comitè Antifeixista de Salou, al marge del Comitè Antifeixista de Vila-seca que tenien les competències fins aleshores atribuïdes als Ajuntaments. El Comitè de Salou es declara independent del de Vila-seca el 24 d’agost i el Comitè de Vila-seca acorda adreçar-se a la Generalitat  demanant l’anul·lació d’aquella segregació. No tinc referència de la resposta i si en canvi de la última acta de la sessió del comitè de Salou del 27 de novembre de 1936 que va començar però ja no es va acabar i van tornar els documents al de Vila-seca, que a primers de l’any següent es va fer càrrec de tot l’inventari.

    L’any 1941 un nou intent de segregació instigat des de Reus, havent-se preparat un expedient amb signatures de la majoria d’empadronats i adreçat directament  al ministeri de Governació sense passar per l’Ajuntament de Vila-seca, que en tenir-ne coneixement prengué l’acord de oposar-s’hi, preparant un expedient que fou portat a Madrid per l’alcalde, un regidor i el magistrat de Tarragona Sr. Andreu, que un cop estudiat, decretà la negació de la petició segregacionista.

   Fins aquí les referències històriques documentades. Anant al nostre propi record ens trobem quan a mitjans dels anys 60 del segle passat l’Ajuntament de Vila-seca-Salou veient el projecte de l’autopista del Mediterrani que passava entremig de Vila-seca i de Salou, van impugnar el projecte amb aquell traçat canviant-lo per un que passes pel damunt de Vila-seca com es va fer; la justificació real no reflectida als documents fou que el recorregut projectat podria ser una frontera en el cas de que Salou demanés la segregació. Per tant aleshores ja es temia la partició.

   Tot seguit de la mort de Franco en els mesos següents en que s’intuía un canvi de govern, ja van aparèixer en molts indrets tant a Salou com a Vila-seca de pintades de “Salou lliure”. Tots els veïns ho deuen recordar perfectament.

   A l’any 1977 es va fundar el “Casal de Salou” que va una revista, a la que al num. 5 del gener de 1979 va publicar un article amb el títol de “Il·lustríssims vila-secans” en el qual es censurava la dependència de Vila-seca i la conveniència de acabar-la en consonància amb els temps actuals.

   Al mateix any es va fundar “l’Associació de Veïns Salauris” i tot i que no s’esmentava la segregació com a objectiu de la nova entitat, tothom, va intuir que era l’objectiu real. Només cal veure qui en van ser els dirigents i la seva coincidència amb els segregacionistes. En aquest període preelectoral municipal, a Vila-seca es promogué una candidatura per a les eleccions locals basada en la conveniència de que a l’Ajuntament hi havien d’entrar “la gent del poble”. Com que veien que a la candidatura hi haurien d’anar gent de Salou, van contactar amb els salouencs que havien averiguat que també es movien amb una igual finalitat i que es reunien a la cafeteria Mistral. Van fer un sondeig i dels contactes solapats en tragueren l’evidència de que aquella colla només anaven per la segregació.

   Quan vaig entrar en contacte amb els companys de Vila-seca del PSOE per elaborar una candidatura PSC-PSOE a l’Ajuntament que m’havien proposat de encapçalar i, com que s’havien de intercalar persones dels diferents nuclis de po-blació, de diferent sexe, etc. un company de Salou, en Joan Giné volia optar per ser segon a la llista, i se li va preguntar si era partidari de la segregació, i com que va dir que ho era se’l va descartar.

   El 12 de febrer de 1979 el Sindicat d’Iniciatives i Turisme de Salou que presidia Alejandro Suárez Barral va divulgar un informe que havien elaborat i en el qual amb la façana de vo-ler una empenta vers el turisme de de l’Ajuntament en el fons es propugnava la necessitat de segregar-se i en va ser una prova al cap de poc temps l’adhesió de l’entitat al moviment segregacionista.

Des que vaig començar aquest bloc, tenia clar que no volia convertir-lo en una mena de diari personal, i com heu pogut comprovar, fins ara ho he complert en general. Això no vol dir que hi hagi quelcom que hi tingui una relació especial com el cas dels saharauis que vaig penjar l’altre dia. Això hem dona peu a referir-me a un afer totalment personal que vaig patir ja fa uns quants anys, però que no he pogut ni podré oblidar i com que l’espatllament del meu cervell només m’afecta a la memòria recent, puc ben bé assegurar que el relat s’ajusta totalment a la realitat.

   Un cop acabats els estudis, vaig treballar durant 7 anys a Macaya Agrícola S.A., empresa dedicada a la fabricació de pesticides i el 1974 vaig començar al Centre Agropecuari de Mas Bové de la Diputació de Tarragona aleshores, i que des del 1984 fins que em vaig jubilar el 2008, inclòs a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària de la Generalitat de Catalunya, adscrit al Departament d’Arboricultura dedicat a la millora del material vegetal dels arbres de fruits secs, en una primera etapa treballant a l’avellaner i al final dedicant-me a col·laborar amb l’equip de l’ametller.

   Sempre vaig compartir la vida professional amb l’activitat social amb il·lusió de col·laborar a la transformació de la nostra societat de la dictadura que s’acabava, cap a una de-mocracia catalana. Per això, entre altres activitats, vaig  for-mar part del Congrés de Cultura Catalana, a la vessant agrí-cola i des d’aquí vaig entrar en contacte amb els fundadors del sindicat Unió de Pagesos, participant en els primers passos a les comarques del Baix Camp i del Tarragonès i d’aquí a constituir la secció local de Vila-seca, que precisa-ment va ser una de les més nombroses del nostre entorn.

   L’any 1977 s’havia de renovar la junta de la Cooperativa vila-secana i la Unió de Pagesos volgué formar una candida-tura per entrar a la Junta directiva que ho va aconseguir, i tot no tenir majoria absoluta, ja que érem 5 dels 11 membres, si que vam esdevenir el grup dirigent. Un dels nostres en fou president i jo, secretari. En el decurs dels tres anys del man-dat, vam assolir a més del compliment de les nostres obliga-cions com a Junta, una bona relació i fins i tot, una amistat personal.

   Durant aquest mandat, la Unió Agraria Cooperativa va con-vidar a tota la Junta a un acte inaugural de la secció vinícola. Un dels que hi van anar, tingué ocasió de trobar-hi el presi-dent de la Diputació Josep Clúa Queixalòs que en tant que advocat, era assessor jurídic de l’entitat, i el nostre company s’ho va fer venir bé per a parlar-hi i en concret per a dir-li que en Joan Clavé empleat de la Diputació i treballant a Mas Bové, era comunista i que faria bé de treure’l. Casualment, un amic meu, treballador de la Unió Agraria era tant a prop que ho va sentir i aquell vespre mateix em va trucar per dir-m’ho.

   Poc temps després, amb motiu de l’arribada de la Vuelta Ciclista a Salou vaig ser a la tribuna de convidats i casual-ment em va tocar seure al costat del president de la Dipu-tació i vaig aprofitar per preguntar-li sobre aquella petició d’acomiadament, petició que em va confirmar fil per randa, afegint que hi hagué una segona petició en el mateix sentit, feta per part d’un membre de la Corporació municipal que era la última del període franquista, i en dir-me el nom vaig quedar sorprès al veure que era una “amic” del meu pare. Clatellada per partida doble.  I encara em digué que hi hagué un tercer peticionari del mateix acomiadament, però no em volgué dir el nom ja que estava segur que em doldria encara més.

   El Sr. Clúa, va aprofitar per dir-me que des d’aquella prime-ra petició de “l’amic” cooperativista i el dia que érem, n’havia parlat amb persones amb les que hi teníem relació tots dos, del que n’havia tret en clar que tant en Joan Tasias, director del Centre de Mas Bové, com en Benet Francesc, cap del Ser-vei Agropecuari, com el secretari de la Corporació li havien dit que jo era un bon treballador i que complia molt bé la meva feina, cosa que ratificava el convenciment que ell ja tenia al respecte.

   No cal dir que, assabentar-te d’aquestes coses dolen molt, especialment en tractar-se de persones que em coneixien prou bé, per això no en vull dir el nom, però la malícia forma part de la condició humana i en l’entorn polític-social que havíem viscut durant 40 anys, s’havia fet virtut sovintejada i assumida. Vull pensar que és possible que els “amics” tin-guessin una motivació política atès que, en aquell temps ja es rumorejava que possiblement encapçalaria una candida-tura a les eleccions municipals, cosa que no impedeix quali-ficar de maliciós aquell afany, i que jo no hauria fet mai. Però afortunadament això ja forma part de la història.