Hi ha molts refranys en els que ambdós sants i el mes de juny, en son motiu relacionat amb el món de la pagesia, com per exemple: "per Sant Joan, les garbes al camp i per Sant Pere, les garbes a l'era", o aquell altre que diu "de Sant Joan a Sant Pere, sembraras les fesoleres" i així, tants d'altres, tot i que el més conegut i repetit al nostre poble, quan encara sembravem i conreavem cereals de grà, era aquell que diu: "entre Sant Joan i Sant Pere, no posis batuda a l'era", i és referia a que en aquests començaments d'estiu sovintejaven les tronades, seguides de xàfecs d'una certa entitat.

   Aquests refrans o dites que he esmentat, segurament es troben a tots els reculls que s'han fet per part dels estudiosos o amants de la cultura popular. Però n'hi ha un, que només l'he sentit a Vila-seca i no l'he vist escrit enlloc, i que, agafant semblança amb aquest darrer, diu: "entre Sant Joan i Sant Pere, els tomàquets fan caguera". Això es deia perquè en aquestes dates de finals de juny, el preu del tomaquet patia un daltabaix, coicidint amb el gruix de la collita, o al menys amb la major celeritat en el creixement i la maduració de l'hortalissa.

   Vila-seca sempre va ser un poble molt tomacaire des que es va divulgar el seu cultiu a les nostres comarques, i els tomàquets de Vila-seca tenien fama per tot arreu, fins i tot, quan encara no es parlava de les denominacions d'oirigen i d'altres qualificatius que lliguen la qualitat de les mercaderies amb llocs geogràfics, els "tomàquets de Vila-seca" venien a ser una marca de prestigi entre els de la seva mena. Jo encara recordo haver vist al mercat de Sant Antoni de Barcelona, caixes de tomàquets amb aquest rétol, com segurament devien ser a molts altres mercats de Barcelona i de molt més enllà.

   Del meu record, la collita del tomàquet va assolir la màxima producció a principis dels anys 50, coincidint amb la revinguda de les aigües de pous i mines després de la secada dels anys anteriors que va provocar la desaparició de bona part de les plantades d'avellaners. Aixó va fer que, de moment, es plantés vinya en la modalitat de camada doble, i així que va tornar a còrrer l'aigua, es van refer les plantades d'avellaners, tot posant hortalisses als bancals i especialment els tomàquets acompanyats de bejoqueres i pebrers i, en menor quantía patates, albergínies, cebes, etc.

   Tota aquesta producció feia cap,m per un costat als mercats matinals de Reus i Tarragona i, per altre, als comerciants locals, que aleshores éren bàsicament quatre: cal Perera, cal Roig de l'Hort del Pep, ca l'Isern al costat de la Font Vella i cal Pau Pons al carrer de l'Hospital, i esporàdicament hi hagué compra també a ca Torredemé al carrer de la Font. Això va ser abans de que es reimplantés el mercat dels pagesos que ja hi havia hagut molts anys enrere, a la placeta dels gitanos.

    Era bastant habitual que cada pagès tingués predisposició cap a un o altre comerciant, el que no impedia que es fes un recorregut pel poble per tal d'esbrinar qui feia millor oferta per cada mercaderia. Tinc present haver vist al pare vendre tomàquets a 10 cèntims (de pesseta) en aquest període maleït de finals de juny, encara que a principis de temporada es podíen haver pagat a "pessetot" i fins a deu rals.

    Ara hi ha moltes menes de tomàquets, la majoria híbrides i fins i tot, algunes transgèniques, que solen conrear els hortolans professionals, però els que en fem per consum propi, solem plantar majoritàriament els de Benach, i també alguns de Montserrat, de les Illes i d'altres. En aquells temps de tanta producció, ja en teníem de Benach, però només pel consum de casa ja que produia menys i a partir del tercer pom, es clivellava. Aleshores la varietat que tothom plantava era la del Totxo, de la qual mai més n'he sabut res. El tomàquet Totxo era molt productiu i tenia la característica de que el primer tomàquet de cada pom era més gros i deformat, especialment el primer pom.

   En aquells anys cinquantes, el maneix del tomàquet per a vendre era una mica complexe. De moment, al tros ja el triavem i col·locavem en una mena de caixes de forma trococònica allargada que omplíem primer a dojo, però fent "cares" amb els més bonics, a la capa de dalt de tot. El tomàquet es protegia per damunt i sota amb fenas o fulles de canya, i les caixes es tapàven amb les seves tepadores de fusta que es lligàven a la caixa amb filferro. Així les lliuràvem al comerç després de fer una a vegades molt llarga cua per a descarregar.

   Al magatzem del comerciant, el primer que féien era desfer tota aquella feinada i abocaven els tomàquests en una gran taulassa on un reguitzell de dones els tornàven a triar i els encaixaven en altres envasos més adients per anar directe als mercats o botigues, per això les caixes eren més petites, rectangulars i la tomaca anava protegida amb paper o cartró, per enviar-la als mercats de les grans ciutats.

   I l'endemà ja podíem anar a cobrar, i això sí, entre Sant Joan i Sant Pere, els preus eren els més baixos de l'any.