Joan Clave Morell

   No fa pas gaire que el ministre del Treball i Immigració  assegurava que Espanya no arribaria al quatre milions d’aturats. A finals de març ja ni havia 3,6 milions i fa tres dies el governador del Banc d’Espanya, donava dades diferents de les del govern i augurava que l’any vinent hi hauria 4,5 milions de treballadors sense feina.

    Quasi al mateix temps es va fer públic que al Congrés dels Diputats, 250 membres dels 350 que son en total, tenen com a mínim una segona ocupació. D’aquests 250, 214 tenen ingressos del sector privat i 36 diputats tenen algun altre càrrec remunerat de l’administració. Hi ha 84 diputats que han declarat no tenir activitats extraparlamentàries, i per tant en queden 16 que no se sap si son carn o peix.

   És un bon exemple el que ens donen aquells que es consideren “pares de la pàtria”. De quina pàtria? De la seva, està clar.

   Deu ser per això que, a la majoria dels diputats, els ciutadans electors només els veiem de campanya en campanya, que ja deuen tenir prou feina en compaginar les seves ocupacions.

    Personalment ho considero molt greu, perquè tinc el convenciment de que als parlamentaris els hi hauria de mancar temps per conjuminar la seva tasca a les comissions o àrees on estan adscrits amb el contacte personal amb la gent del seus districtes i els àmbits d’acció política que representen, si és que volen fer ben feta la seva comesa.

   En aquest assumpte de les altres feines dels diputats, com segurament, quan s’han d’assignar sous i dietes, no hi ha gaires discussions, ni debats, ni desqualificacions i aparentment sembla que tots va a una, només faltaria! Per això quan l’aprovació de les llistes de la pluriocupació va ser votada al plenari, en va sortir, oh sorpresa! que 90 diputats hi van votar en contra, i com que la votació era secreta no es va poder saber, qui eren els rebels.

   Doncs a mi m’agradaria saber-ho, perquè seria un dels aspectes principals a l’hora de decidir el meu vot. 

    L’altre dia, quan arribava al final de la baixada de Moles,se’m planta un xicot davant i em diu:

   - Vostè és d’aquí de tota la vida, no?

   - Sí, hi tant.

   - Que sap per que ni diuen a aquest casalot la Casa dels Obrers?

   - Doncs perquè aquesta casa va ser, ara ja fa quasi cent anys la seu social d’una entitat que tenia per nom “Societat d’Obrers Agricultors de Vila-seca”, entitat de la que se’n té referència que existia l’any 1912 i que anteriorment estave emplaçada a la casa del carrer del Mar que fa cantonada amb el carrer del Patró.

    L’any 1920 van comprar aquest immoble de 190 m² de planta, als germans Joan i Francesc Font Romeu, que eren de fora vila, ja que no hi ha referències d’aquests cognoms al poble. Precisament al cap de poc temps, en concret el dia 5 de juliol de 1922, l’entitat decideix canviar el nom, passant-se a dir Unió d’Obrers del Camp, Arts i Oficis, sent-ne president Josep Martí Gesalí i secretari Joan Solé Bernat.

    D’aquesta societat hi ha constància de que l’any 1934 tenia 293 afiliats, i diria, sense por d’errar, que era la que tenia més socis de totes les que hi havia aleshores al poble.

    Un altre tret important és que acollia al seu sí, una altra entitat de socors mutus que tenia per nom “La Fraternal” de la que es sabia que l’any 1900 tenia 64 socis, i que la presidia Josep Rebull. Aquesta societat, com tantes altres en aquest país, tenia raó de ser per la precarietat en que vivien totes aquelles famílies que no tenien propietats amb que respondre davant malalties o malastrugues de qualsevol mena. Així amb els diners recollits de les quotes dels associats, tenien un fons per poder ajudar a sufragar les despeses originades per malalties i fins i tot, per la fam, quan alguns dels associats ho necessitava.

    També disposaven d’alguns materials sanitaris i estris que podien deixar als necessitats, com per exemple una banyera de zenc, que feia cap a la casa de l’associat, si algun dels seus membres tenia molta febre, ja que la immersió en aigua freda era l’únic remei per apaivagar-la.

    Als darrers anys de la II República, l’Unió d’Obrers del Camp, Arts i Oficis, va decidir com estratègia de subsistència adherir-se al sindicat UGT, encara que la major part dels afiliats militaven a la CNT, però com que aquest sindicat no es volgué legalitzar, optaren per l’altre. 

        Bé doncs, aquest és l’origen del nom d’aquest edifici avui restaurat gràcies a un programa de formació ocupacional endegat per l’Ajuntament, i destinat a diversos usos pel jovent del poble.    

   Fa una estona m’escoltava l’Oracle sense Graset (a veure si han nascut els bessons) i em va cridar l’atenció un comentari fet per un dels tertulians en relació a la darrera campanya electoral de les generals. Deia, que segurament els candidats a presidir el govern ja sabien (o haurien de saber, que les coses de l’economia anaven per mal camí) però que en campanya, no convenia dir les mesures que s’haurien de prendre per redreçar aquesta tendència que ens portava directament cap a la crisi per tal de no perdre vots.

   Vistos els resultats el que es va quedar a l’oposició de seguida va parlar de crisi, mentre el que va formar govern, per coherència amb el discurs de la campanya electoral, anava parlant de desacceleració i altres verbalismes per disfressar la realitat.

    És per això que em pregunto: Al votant, se li ha de vendre la moto espatllada per bona i a bon preu, tot i sabent que es quedarà a la cuneta? Per que no es pot dir la veritat?

   Així que si és cert allò que diuen alguns, que els polítics estan en permanent campanya electoral, segurament que no deuen dir mai la veritat. I els votants que ens prenen per curts de gambals, cap a les urnes quan toca, per a complir el deure ciutadà suprem de la democràcia.

    Es que hi ha coses, que em costen molt d’empassar, no fa gaire, el divuit del passat mes de gener el candidat basc del PSE deia amb tota solemnitat que mai faria una pinça amb el PP en contra del PNB. Doncs si no vaig errat, avui han fet a la popular Quiroga presidenta del Parlament amb els vots del PSE naturalment.

   Au va!

    Es una expressió que sempre m’ha xocat, sobretot quan es tracta de cercar responsabilitats polítiques després d’algun fet desafortunat o decididament nefast. Es tracta doncs d’eliminar les impureses, humanes en aquest cas, quan han actuat malament.   

   Habitualment diuen que es depuraran responsabilitats els capitostos dels subjectes que han incomplert les seves obligacions. Els que son a l’oposició demanen directament la dimissió del conseller o del ministre, que per norma general, no dimiteix mai.

    En aquests dies se’n parla de depurar responsabilitats per les càrregues policials, potser desmesurades, dels Mossos d’Esquadra després del desallotjament dels estudiants que protestaven pel “pla Bolonya” de la seu central de la Universitat de Barcelona, i les dues o tres rèpliques (com en el cas dels terratrèmols) que hi hagueren a la tarda i nit següents. 

  Casualment els actuals responsables policials a casa nostra, en ocasió semblant, havien demanat la dimissió de la delegada del govern. I és que, segurament que tenen el “corasón partío” i per això s’han vist obligats a demanar que es depurin responsabilitats.

   Mentre vaig ser estudiant, vaig córrer molts cops davant dels “grisos”, que era com se solien anomenar als membres de la policia nacional, tant si anaven a peu com a cavall, que també era habitual. Per això, tinc la clara predisposició a posar-me del costat dels estudiants i en contra de la “bofia”.

   Ara bé, hi ha coses que em costen d’entendre. Al comparar aquests fets, quasi cinquanta anys després, recordo que aleshores, tot hi haver patit les embranzides policials moltes vegades, no vaig veure mai fer destroces al mobiliari urbà, ni ver volar cadires, ni cremar res, com hem pogut veure en la recent moguda.

   Potser és que si barrejaven els “antisistema”, que sí solen fer-ho, o potser és que els estudiants contraris al “pla Bolonya” tenen “antisistemes” infiltrats, de la mateixa manera que ells, es van infiltrar l’endemà a la manifestació dels mestres.

   Però això ja son figues d’un altre paner.  

      Tothom dona per fet que en Patxi López serà el nou lehendakari, amb el suport del PP. És una opció legítima, i si té més vots que una altra candidatura, doncs endavant.

    Ara bé, a mi em sembla totalment fora de lloc i, políti-cament del tot incorrecte, que el candidat socialista sigui lehendakari amb els vots del partit Popular, els vots d’aquells que fa ben poques setmanes els hi deien que era un dels amics d’ETA. El suport d’aquells que en altres parlaments fan l’oposició més irracional i contundent als confrares d’en López.  

  Segurament que s’ha arribat a aquesta situació, després d’una pre-campanya i campanya electoral, feta amb més tramfulles del que és habitual. Per començar el lehendakari Ibarretxe va convocar les eleccions pel mateix dia que s’havia fixat per les gallegues, així com a mínim els partits estatals, no sé perquè dits també constitucionalis-tes, haurien de dividir-se entre ambdues comunitats-nacions.

   Per altra banda i en virtut de la “llei de partits” l’esquerra abertzale no va poder presentar-s’hi. A mi em sembla molt, però molt malament aquesta llei i aquesta prohibició. O és que no hi ha opcions polítiques que encara no han condemnat els crims del franquisme o els del Gal?

   Ja durant la campanya, el PSE assegurava que mai farien una pinça amb el PP, en contra del PNB. En canvi els populars no es tallaven al dir, que per fotre fora Ibarretxe votarien al candidat socialista encara que fos a canvi de res. Ara es veu que sí que volen cobrar-se els vots d’investidura.

    Es clar que ara, el senyor Ibarretxe es queixa i lamenta que l’únic que volen els partits estatals és arrambar-lo, cosa que no li ha de venir de nou, ja que es va passar tota la campanya avisant que això passaria, si ell no tenia suport suficient.

    I és que les campanyes electorals, amb tot el que es diu i es fa, resulten cada cop més inútils. És el que jo crec, però es veu que vaig errat, sobretot si es té en compte que al macro-mitin d’en Zapatero i el porquet volador, el dijous abans de les eleccions, els organitzadors, van aconseguir posar 5.000 persones al pavelló (que tampoc és tant) a base de portar “maketos” d’arreu d’Espanya.

   Ara diuen els contrincants pactants, que fan ni més ni menys que el missatge que se’n deriva del vot popular, suposo que és tant lícit com el que diu Ibarretxe, que les eleccions les va guanyar el PNB. En tot cas, si les enques-tes serveixen per algo, sembla ser que una immensa majoria de ciutadans bascos, el que els hi agradaria, i alhora seria millor per Euskal Herria, seria una entesa entre peneubistes i socialistes. 

    Si no ... ja s’ho trobaran! 

    Ahir llegia al diari, que el president de la Generalitat valenciana, presumptament implicat en l’afer Gürtel, estava de sort, el president del tribunal que l’havia de jutjar, és íntim amic seu. Quina xamba que tenen alguns, no? 

   De fet, segurament que deuen ser poques les persones d’aquest país, que arribessin a pensar, que de tot aquest enrenou de presumptes corrupteles, al voltant de càrrecs del PP en sortiria res en clar. Només cal veure el que ha passat amb en Fabra, ex-president de la Diputació de Castelló i màxim responsable popular en aquella província. Després de cinc anys d’haver-se destapat tot un reguitzell d’irregularitats legals, el “tio”, com si res, no solament va pel carrer tranquil·lament, sinó que a més es permet insultar a aquells que posen en dubte –més que raonable- la seva honradesa. Ves a saber si també son els jutges que li tenen por, si es té en compte que ja n’hi ha hagut set o vuit, que agafen el seu expedient i, veure’l i demanar el trasllat a un altre jutjat, és tot ú.

   Aquesta gent de la dreta se’n surten fàcilment de tota aquesta mena d’embolics judicials, com en el cas Naseiro o en Zaplana i la construcció de la “Tierra Mítica”, i tants altres de corrupcions urbanístiques a la costa de llevant. A més a més amb arrogància.

    Malgrat tot hi ha coses que el comú dels mortals no acabem d’entendre: Des del primer moment en que Garzón va destapar l’afer Gürtel, els màxims responsables del PP van proclamar a tort i a dret que es tractava d’una persecució al Partit justament abans de les eleccions basques i gallegues i que tots els implicats eren més honrats que la mare Teresa de Calcuta (si és que ho era). Passen els dies, i ara resulta que, menys Camps i Costa, a tots els demés els han donat de baixa del partit, inclòs un ex-conseller del govern de Madrid, això que eren tant honrats. Amb quina cullera es menja això?

   Tampoc no entenem, que vagin recusar al jutge Garzón, i que fos precisament qui ho fes, l’ínclit Federico Trillo (“manda huevos”), es veu que no tenien ningú més presentable, o potser és allò que deia més amunt, de l’arrogància. Aquest mateix jutge si no vaig errat és que va reobrir el cas Gal, i els populars bé que hi van sucar pa.

   Aquesta mena d’il·legalitats, estic ben segur que les fan gent de tots els partits que manen en algun puesto, el que no vol dir que ho facin tots. El cas és però que d’aquest macro-embolics que hem vist al decurs dels darrers anys, els resultats han estat ben diferents, ja que tant en el cas Filesa, com en el dels fons reservats, van fer cap a la garjola els que foren processats. És evident que hi ha diferències.

   I per més inri, els jutges encara fan vaga. (Ja sé que no hi té res a veure).  

    Al llarg i ample dels darrers anys, m’he preguntat i he preguntat moltes vegades: com és que a Vila-seca no hi ha cap emissora, ni de ràdio, ni de televisió?

   Hi ha pobles o viles o ciutats d’entitat semblant o fins i tot de menys població que la nostra, que en tenen de l’un o de l’altre mitjà de comunicació. A la vora mateix tenim Cambrils, que té ràdio i TV, igual que a la Selva del Camp, o Constantí que té emissora de ràdio, com també en té Mont-roig, això sense moure’ns dels municipis de la vora.

   Els mitjans a que em refereixo poden ser públics o privats, però en general, solen ser de titularitat municipal en el cas dels pobles o privats en els cassos de Reus i Tarragona.   Tan els uns com els altres estan agrupats en alguna xarxa que dona cobertura a la programació mes enllà de la pròpiament local, que bàsicament és la que li dona sentit o justificació.

   Val a dir que fa uns quants anys hi hagué un intent de fer una emissora local de TV, que va emetre unes quantes setmanes amb l’anagrama de TVV, els promotors de la qual, convocaren a unes quantes persones que els van animar a seguir endavant amb el projecte, però sense l’entusiasme que possiblement esperaven, i la TVV es va morir abans de nèixer.

   Actualment, a Vila-seca hi ha un bon ventall de professionals dels mitjans audiovisuals, cosa que encara fa més difícil d’entendre que seguim estant orfes de missatgers de les ones o de la fibra òptica. Esperem que sigui per poc temps.  

   Cada dia em costa més d’entendre tot aquest merder que envolta la justícia, els jutges i els qui fan les lleis. Avui han fet vaga un determinat percentatge de jutges, un tant per cent molt alt segons els convocants i molt baix segons les fonts oficials, com sol passar sempre.  

  Si l’administració judicial no va bé, els perjudicats son els usuaris i per tant, haurien de ser aquests els que fessin vaga o qualsevol acció de protesta que creguin escaient, com ho fan ara els usuaris de Renfe del tram entre Barcelona i Girona. Això ve a ser com si per queixar-se del mal servei ferroviari, fossin els maquinistes els que muntessin una vaga.   Per altra banda, fa uns dies el Consejo General del Poder Judicial va dictaminar que els jutges no poden fer vaga, per això, si l’estament judicial, que està precisament perquè es compleixin les lleis, haurien de ser els primers en obeïr les seves pròpies autoritats. 

  Tot això donant per entès que no reclamen cap mena d’augment de sou, que ja seria vergonyant, sobre tot si es té en compte, que aquest col·lectiu parcialment vaguista, és el més ben retribuït de tot el personal que viu a costa dels pressupostos de l’estat. 

  Fa uns anys, un tal Pedro Pacheco, aleshores alcalde de Jerez de la Frontera, va dir que, en aquest país, “la justícia era de conya”, i tant abans com ara, som molts els que estem d’acord en la validesa d’aquesta afirmació. 

  I encara que diguin el contrari, els que més hi deuen estar d’acord (amb això del cachondeo), son els polítics. Doncs si hi tinguessin un mínim de fe, no estarien tant preocupats ara els del PP o abans els altres, amb les acusacions de corrupcions, nepotismes i malversacions, ja que si es fa justícia, i la justícia és justa, benvinguda sigui. Però no és pas així, al contrari, se’ls veu molt rebotats, només pel fet de que hi hagin acusacions.

   Que no volen que hi hagi i es faci justícia? Es que segurament, ni ells mateixos s’ho creuen. I els jutges, que s’ho creuen?

   Els amics, companys i coneguts ja em deuen tenir presa la mida per aquella, diguem-ne mania, de queixar-me a tothora dels robatoris que m’afecten al tros, no solament a les verdures, que potser tindria una certa lògica, sinó a tot allò que tinc a la caseta, que ja fa mesos que deixo oberta de bat a bat per evitar-me haver d’arreglar-la cada cop que l’esbotzen.   

   Aquesta plaga del camp té l’inconvenient de que es veu que no té tractament, és a dir, resulta pitjor que la “tuta”, que pels que no ho saben es tracta d’una plaga recentment apareguda que afecta principalment a les tomaqueres i als tomaques i que fa estralls.   Però ara en queixo no solament d’aquests robatoris al camp, que dit ho sigui de passada, sembla ser que els terrenys, cultivats o no, siguin de tothom. L’altre dia sense anar més lluny, estava enfilat a l’escala esporgant ametllers i, de sobte, sento que algú hi ha donat una trompada que per poc em fa caure. Era un buscador d’espàrrecs que malgrat la batzacada no em va dir ni bon dia i va seguir amb la seva tasca.  

   Deia, que a més a més dels pispes de la zona rústica, a la meva família també ens ha tocat patir, els de la zona urbana, de manera que, en menys d’un any ens ha tocat de la rifa, tres diferents modalitats d’apropiació indeguda de les coses pròpies: l’estirada de la bossa amb tot el que hi havia dins, al tren, l’entrada furtiva a casa per endur-se’n també una bossa amb cartera i documents inclosos, i finalment ahir, a la Torre d’en Dolça, la que ens faltava, trencant el vidre del cotxe, per endur-se’n tot el que hi havia dins que, casualment ,no era pas poca cosa.  

   Després dels respectius lladrocinis, comença el calvari de la recuperació de documents, targes i totes aquelles coses que hem de portar sempre a prop ja que son imprescindibles per a la vida quotidiana, tasca que s’allarga setmanes i mesos, a vegades de forma inexplicable. Recordo molt bé que, anys enrere, era bastant freqüent que si et sostreien la cartera, un cop alleugerida del pes dels diners i les targes de crèdit, la resta la solien tirar a una bústia perquè al menys la documentació restant podia ser recuperada. Ara, aquest bon costum, s’ha perdut quasi del tot.   

   I després del pillatge, que? 

   Fa uns mesos que vaig sentir comentar a un representant del govern, que havien disminuït les denúncies de robatoris. I em preguntava, però de veritat que han minvat els lladronicis, o senzillament a la vista de la inutilitat de les denúncies, la ciutadania afectada ja no les fa. Malgrat tot, crec que s’han de fer, encara que no més sigui a efectes estadístics.  

   I ara, a esperar el següent. 

   Potser perquè la imatge de la Mare de Déu de la Pineda és petitona, es salvarà de ser nomenada amb algun dels càrrecs militars que li podrien caure entre caporala i generala, i és que segurament li quedarien grans les insígnies, galons, entorxats, bandes o qualsevol altre distintiu del grau concedit. Això si no fos distingida amb alguna medalla al mèrit del Rescat o del foragitament d’assaltants sarraïns, que faria encara més difícil el seu abillament.   

   Ho dic per si de cas, alguna de les nostres autoritats volessin emular el que han fet a la ciutat de Lleó amb la seva Mare de Déu de la Soletat, l’alcalde socialista d’aquella ciutat i un general de l’exèrcit de l’aire, ara fa uns quants dies. Sí, sí, ara, a l’any 2009 ja al segle XXI, encara que costi de creure.   

   És que no tenen dos dits de front ni les autoritats civils ni les eclesiàstiques d’aquells indrets?  

   Estic convençut que nosaltres a Vila-seca podem estar ben tranquils que això no passarà i encara menys, si tenim en compte que ja fa temps varem superar aquell intent de vincular la Mare de Déu de la Pineda amb aquella branca paramilitar que és la Creu Roja, amb tots els respectes i salvant les grans distàncies entre les forces armades i el braç militar de l’institució benèfica, quan es va instituir la diada cívic-polític-religiosa del 8 de desembre i que, va anar-se’n al cel -mai sigui tan ben dit-al cap de pocs anys.