Joan Clave Morell

   D’un temps ençà, des que patim aquest fenomen de la crisi econòmica o financera, no ho sé ben be, ja que no hi entenc res de res, els “mercats”, es veu que son els que condicionen les nostres vides, al menys si ens escoltem, veiem i llegim el que ens diuen els nostres informadors de capçalera.

   Cal estar a l’aguait de com respondran els mercats, després de cada acció que fan els màxims dirigents dels estats, tant si actuen a títol individual com si ho fan col·lectivament, ja siguin de la zona euro, del G-20, o del banc galàctic.

   Qui deuen ser els mercats?, tenen cara els seus dirigents? i nom?, on viuen?

   Fa poques setmanes que l’Arcadi Oliveres ens deia al pati de la biblioteca, mig a fosques, que el planter d’on surten els secretaris d’economia del govern dels Estats Units, des del president Reagan fins Obama inclòs, era una d’aquestes empreses fantasmagòriques que més incideixen en els “mercats”. Allí havien aprés a manejar els mercats, com un fuster aprèn a fer anar del ribot i desprès, ho posaven a la pràctica als seus altíssims càrrecs des d’on dominaven una bona part de l’economia occidental.

   I aquí ve allò que em costa més d’entendre: si aquests taurons espavilats surten del cau per anar a fer de polítics, com és que quan les coses van malament a les economies d’un estat, com per exemple a Itàlia, per posar-hi remei han de substituir els polítics per tecnòcrates al seu govern.

   Així que ara, a punt de votar els diputats de les Corts espanyoles i alhora als membres del Senat inútil, que faran possible un govern, nou o vell, ves a saber, es trobaran amb el dilema de nomenar polítics o tecnòcrates taurons. És igual, com que es veu que estem penjats, mani qui mani, acabarem pagant més impostos i patint retallades a les prestacions socials que hem tingut fins ara, i es veu que no ens mereixíem.

  Per molt que mentrestant ens diguin el contrari.

   Ha començat una nova campanya electoral. D’entrada, benvinguda sia, si l’entenem com una expressió de la democràcia que volem. Ara bé, si ens hem de prendre en serio el que per tots quatre punts cardinals informatius, ens porten bombardejant des de fa mesos en relació a la crisi, ens hauríem de fer dues preguntes per a començar:

   Si els deutes ens ofeguen, i és habitual que els partits s’endeutin per sufragar les despeses de la campanya, hem de tornar a començar amb els innombrables cartells penjats pels fanals, per les enganxades publicitàries arreu, i l’atorrollament d’imatges i sons durant aquests quinze dies, amb tot el que costa?. Doncs si, es veu que per aquest costat no hi ha crisi i els bancs els hi deuen deixar diners com si res hagués passat.

   Si com és previsible, el resultat ja està cantat, segons les enquestes que no s’equivoquen gaire, i que en tot cas, servirà per canviar els papers entre oposició i govern, davant una situació que requeriria l’esforç de tots plegats, que fins ara s’han vist totalment incapaços de prendre iniciatives tendents a apaivagar com a mínim, per no dir, canviar la tendència del principal problema que patim en aquest estat, que és l’endèmic atur, gairebé en una taxa al doble que la mitjana del nostre entorn. Als dos que dominen a l’àmbit estatal, hi podem afegir els que ens governen a casa nostra, que a més de retallar i carregar els neulers als que manaven abans, poca cosa han fet, i poques perspectives s’intueixen.

    Així que, en aquest marc, podem anar veient i sentint com els missatges electorals que ens envien, només son de caire negatiu, de menystenir als altres, i no pas de les propostes programàtiques que fan tots plegats, que ni son clares ni creïbles, sinó sovint amb les desqualificacions personals, d’uns als altres candidats, que a base d’estar repetits d’altres i altres eleccions anteriors, hom creu que o bé no tenen a ningú més o es que estan aferrats a l’escó, no se’n volen desenganxar.

   Ahir van fer un debat entre els dos principals candidats a presidir el govern. Fa uns anys que per mi era inimaginable no seguir-lo amb un cert apassionament. Anit, en vaig passar olímpicament, i aniré a votar el dia 20, naturalment, però sense cap mena d’entusiasme ni motivació per la credibilitat que em puguin merèixer cap de les candidatures amb opcions d’assolir representativitat.

   Potser vindran temps millors.

   Com diu l’auca que aquests dies han escampat per Salou, la pagesia vila-secana esperava la pluja, perquè l’aigua és vida, i a més de regar els cultius i fer baixar el barranc de Barenys, també servia per reomplir els aqüífers i així els pous i mines tenien aigua, que entre altres coses també servien per garantir que els turistes en tindrien i quedessin satisfets i així podien tornar l’any següent.

   Be doncs, quan plovia, naturalment els pagesos no podien anar al tros, i aleshores, els hi tocava fer un seguit de feines que s’esperaven a les cases i que amb un cert relaxament, havien d’anar fent sens falta.

   Una de les feines obligades era la d’asclar la llenya grossa que per fer via, s’havia portat cap a casa sense trossejar, així que amb els terrenys mullats, el pagès, proveït de destral en uns cassos o de massa i tascons el altres, anava esmicolant la llenya fent-la útil pels fogons o cuines econòmiques que hi havia per les cases.

   La majoria de la gent que feia aquesta feina a casa, ho solia fer vora la porta del carrer, i així de passada, anava xerrant, amb els que passaven anat a fer alguna gestió al Sindicat, portant les retrangues a cal baster o una rella a llussiar a cal ferrer, o qualsevol altra gestió d’aquesta mena, tant si era al poble o si s’havia d’anar a Reus o a Tarragona. Per cert, que el jovent esporàdicament aprofitava les tardes per anar al cine a

les ciutats veïnes que també hi havia sessió els dies feiners i no pas com al poble que només n’hi havia els festius a la tarda i les vigílies a la nit.

   Altres tasques reservades als dies de pluja, consistien en trafiquejar per les golfes, que venien a ser el magatzem transitori d’una part de les collites i altres arreplecs que es portaven del tros, i la primera cosa que era obligat de fer, era repassar les goteres posant ferrades, barrenyos, cossis o llaures de veremar per recollir l’aigua que s’escolava. Calia revisar els munts d’avellanes o garrofes posant sacs plens o paques de palla per evitar que s’escampessin.

   Una altra feina a les golfes era la de batre fesols o cigrons, quan se’n tenia poca quantitat, i no calia haver anat a fer-ho a alguna de les eres que quedaven en bon estat a les vores del poble, i ... parlant de batre, una tasca que posava en evidència la precarietat en que tots plegats ens movíem, era la de batre la rama d’olivera. Quan s’esporgaven les oliveres, la rama un cap destralejada separant els broscalls de la rama petita, aquesta es lligava en feixos i es portava cap a casa a les golfes, pujant-la amb la corriola, quan s’assecava es batia fent caure les fulles, que un cop ensacades es portaven a un pastor que compensava al pagès amb uns quants paners de fems quan era el dia. La resta del brancatge, que havia quedat lligat amb els mateixos feixos es portaven als forns de pa a canvi d’uns cèntims cada feix. S’havia d’aprofitar tot i no es podia perdre res, sobretot quan el temps no compta, i si en quedava, a les tardes alguns anaven a passar-les al cafè i el cafeter s’havia de conhortar amb que amb una mínima consumició, si passaven tota la tarda, a vegades fins a l’hora de sopar. I l’endemà ... tornem-hi.

   De la mateixa manera que de la carretera nacional 340, altrament dita, de València a Molins de Rei, en dèiem la general, la central de telèfons i telègrafs, la coneixíem com “la central” i prou. Tant és així que un dels seus responsables al poble, en Francesc Porqueras, se’l coneixia com “Siscu de la central” nom que imprimia caràcter, i que el mantenia quan s’havia canviat el telèfon pel gremi de la pintura, que el nostre poble s’anunciava com: Jeroni, Pasqual i Siscu de la central.

   A Vila-seca al menys pel que jo recordo, la central de telèfons i telègrafs, estava ubicada als baixos de l’Hospital, que a més disposava d’un petit habitatge pels responsables. A més de l’esmentat Francesc Porqueras, en van ser responsables l’Anna Maria Vila i la seva mare i finalment la Juanita Bermejo, amb el seu marit i les filles.

   La central no cal dir que era de funcionament manual, és a dir que qualsevol abonat que volia parlar amb un altre, ho havia de demanar a la central, dient-li que li posés amb el número 13 o 21, i es que els aparells que hi havia per les cases o oficines no tenia ni rodet ni teclat.

   Qualsevol veí que no fos abonat de la companyia telefònica i per tant no tenia aparell a casa, podia acudir a la central i demanar parlar amb un algun altre titular, ja fos del poble o de fóra. Quan era així, es demanava una “conferència”, que te la podien donar tot seguit, o a vegades calia esperar-se hores i hores. Per evitar-ho, es podia demanar la “conferència” a termini fix i per això, a vegades, l’encarregat de la central, avisava a domicili, que a tal hora, fessis cap a la seu telefònica perquè et trucaria algun parent de Barcelona o la filla que era de viatge de noces a Mallorca.

   Aleshores, la central telefònica també ho era del telègraf, i per això, rebia i enviava els telegrames, en aquest cas, per via telefònica, que escrivien en uns impresos groguencs tiran a caqui, i repartien al destinatari corresponent. Aquest servei, va passar a Correus, i a la seva oficina, ja hi tingueren un receptor, que rebia el text telegrafiat en unes tiretes de paper, amb lletres majúscules escrites amb una tinta morada, que enganxaven sobre un paper blau tipificat, que es plegava d’una forma molt característica i es feia arribar al destinatari.

   Als anys seixanta, del segle passat naturalment, arribà l’automatització telefònica de forma progressiva, primer només local, i successivament, provincial, estatal i internacional, i així s’acabaren les centrals.

   Actualment al nostre terme municipal hi ha, comptats una mica de pressa, 208 carrers que naturalment, tots tenen un nom. D’entre tots aquests, n’hi ha 71 que porten noms de persones humanes, i ho dic així perquè entre aquests carrers no hi compto els que duen noms de sants o mares de Déu.

   De tots aquests carrers amb noms de persones, la immensa majoria –tret d’alguns músics i cantants a la Pineda- son noms de personatges catalans, cosa que em sembla molt bé.

   Aquesta evidència, contrasta amb els noms dels carrers que hi havia a Vila-seca els anys trenta del segle passat, que com haureu pogut veure, hi tinc una dèria. Aquests noms foren posats pels Ajuntaments anteriors i posteriors al 14 d’abril de 1931 i, curiosament, la majoria eren noms de personatges espanyols.

   Aquests, eren:

-       Pablo Iglesias, el primer tram de l’actual carrer de la Font.

-       Joaquin Costa, el carrer dels Ferrers.

-       Blasco Ibáñez, el carrer de Sant Pere.

-       Galan y Garcia, el carrer del Mar

-       Plaza Castelar, la plaça de Voltes

-     Pi i Margall, el carrer de Sant Antoni, que tot i ser català, el nom li fou posat en tant que president de la I República.

   L’únic nom català era el d’Angel Guimerà, al carrer dal Bou o de Sant Josep, i precisament el conegut dramaturg era nat a Tenerife. Per cert que el seu nom segueix avui encara, en un altre carrer de Vila-seca.

   Els altres noms de persones, foren el de Wilson, president dels Estats Units durant la I Guerra Mundial, del que no he trobat cap mena de justificació del perquè li fou dedicat, i els altres, ho van ser de dos vila-secans, el de l’Armonia Sendra, el carrer del Racó i del que ja en vaig referir el perquè, i el de Josep Gaya, el de Sant Bernat o de la Pilota. 

   Com és costum i tradició aquest diumenge de finals d’octubre hem anat a Mas Calvó, a l’acte cívic-político-religiòs tradicional convocat en principi com homenatge a Sant Bernat Calvó, i aprofitat alhora per altres dos tipus de trobades, una de folklòrica i una altra de caire polític, enguany amb la presència d’un dels vicepresidents del Congrés dels Diputats.

   Pel que crec saber, que no vol dir pas que sigui exactament cert, es fan tres convocatòries, una la parroquial de Vila-seca amb connivència amb l’Ajuntament, que paga els autocars del desplaçament dels “fidels” de Vila-seca i, també ajuda a sufragar les despeses d’algun grup de la cultura tradicional, local o foraster, que enguany ha estat la colla castellera dels Nois de la Torre. Per altra banda el rector de la parròquia de Sant Bernat de Reus també convida als seus feligresos, que es copsa ben clarament, que son gent més aviat grandeta, i cada any en van venint més, o al menys en major mesura que els fidels vila-secans.

   L’altra convocatòria, més selectiva, és la que fan amb tot el dret del món, la família propietària del casal, afamats membres de l’empresariat català, a les seves amistats familiars, comercials i polítiques, als quals sembla ser que conviden a dinar, ja que durant la missa, així que venia una alenada d’aire de llevant escampava sobre la feligresia una flaire de sofregit, que Déu n’hi do!

   La família propietària, també obsequia a la resta dels mortals assistents a l’aplec, amb una coca dolça i un batut de cola-cao, després d’entrar al casal, tot fent la corresponent cua. Les ampolletes de cola-cao les donen obertes, no fos cas que algú les prengui cap a casa seva o que es torni a posar a la cua per repetir.

   Els assistents a la celebració, si venen de Vila-seca, tenen l’opció d’anar-hi amb autobusos que l’Ajuntament els hi posa a disposició, els de Reus, tot i que és una mica més lluny, hi acudeixen amb vehicles particulars. Això no obstant ja hem fet notar que any rere any, cada cop hi ha més assistents de Reus i menys de Vila-seca, de la part de personal que hi acudeix per la missa o la tradició i que venen a ser els habituals.

    A més, per la part vila-secana hi ha un sector d’assistència esporàdica, en funció de la promoció escolar que s’hagi fet o de quin grup folklòric hagi estat convidat, que naturalment, porta la seva rècula de seguidors parents i amics.

   Els altres concorrents variables, son els convidats dels amos del mas , els amics segurament en funció de llurs agendes i els polítics, en funció del seu càrrec. En tot cas, aquests, deuen ser els més importants, ja que a l’hora de començar la missa, el bisbe de Vic, els rectors de les parròquies, i altres oficiants, plantats davant de l’altar, revestits dels ornaments i de paciència, s’hagueren d’esperar a que els convidats de la propietat, tinguessin a bé prendre seient a les primeres files que tenien reservades. El poble fidel, també.

   Temps enrere, ja havia fet avinent que, per evitar que la general fos desviada per fora el poble, en un primer intent, l’any 1933, fou enderrocada la “torre de la presó” a la cantonada del carrer dels Ferrers amb la plaça de Flix. Uns anys més ençà també es va aprofitar l’enderrocament de la “torre de Gustavo” al començament del carrer de les Creus, per oferir una alternativa al trànsit de la general. Així podem dir, que per raons urbanístiques, foren enderrocades dues torres, i encara en fou escapçada una altra, la “torre de la Ramona o de l’Iré” al carrer del Mar.

   Ja més cap aquí, del meu record, i per tant no faig esment de les cases enderrocades pels bombardeigs l’any 1938, de les cases del poble, també n’han desaparegut unes quantes, per aquestes mateixes raons. Provaré de recordar-les:

   A la plaça de l’Estudi, es van enderrocar per obrir el que seria el carrer de Tarragona, dues cases, una de ca Perruquet, a la qual feia uns anys si havia calat foc i en la que hi vivien dues famílies de lloguer, i l’altre, de ca Solleta a la que hi habitaven els propietaris. Si no vaig errat ambos titulars foren compensats amb una casa per cada u, a la Rambla.

   L’any 1970 i després d’aprovar-se la urbanització del “Camp de Fèlix” es va destapar el final del carrer del Bou que hi connecta, això sí, sense enderrocar cap casa ja que el carrer tenia pas només de vianants. Quelcom semblant passava al final del carrer de l’Escorxador, amb dos passos només de vianants, a l’esquerra cap els rentadors nous o dels malalts i a la dreta amb un pas molt estret entremig de parets i compartit amb el rec de les vinasses que connectava amb el passadís que hi havia entre la Riera i els darreres de les cases del carrer de Sant Antoni.

    Al carrer Nou i per mor de deixar l’absis de l’església a sol i serena, es va enderrocar la casa que havia estat dels germans Benaquets, i que tenia una portalada xanfranera. Al costat mateix i per la banda del passeig queden les arcades acuradament conservades del que havien estat les peixateries.

   El capdamunt del carrer de Sant Antoni quedava tancat per un casalot que era conegut com l’olla de Gustavo, que es va enderrocar per obrir pas al carrer conegut ara com de Salvador i Voltes.

   Ben a prop es van enderrocar dues cases per deixar a la vista el que haurien pogut ser les restes del Portal de Riudoms. Eren a ca Jaume Rovira i ca l’Albert Poblet, que era petitona i envoltada per la primera que donava als carrers de Monterols i de les Creus, tot i que no era cantonera.

    A la mateixa època, també fou enderrocada la casa de ca Còrdova, on hi havia viscut molts anys la família Granell Moragas, i on més anys enrere hi visqué el pintor Sr. Viñas. A la part sud de la casa hi havia un gran magatzem que ocupava la trencadora d’avellanes de ca Tous, i on també hi hagué uns quants anys la Societat “El Fènix”. Aquesta casa tenia el final d’un dels dos ramals de la Mina de les Quatre Cases, i ha deixat pas al passatge de l’Abat Escarré, deixant a la vista la cara de llevant de la Torre de ca la Tuies del Cafè.

   Tot i que no eren cases pròpies d’un carrer, també han desaparegut l’Hort del Pep i l’Hort del Colomí, masies tocant el poble i on a més dels espais reservat per els amos quan venien, hi vivien de forma permanent els masovers. En canvi a l’Hort de Torrell, també enderrocat, no recordo haver-hi vist viure a ningú.

    On si que hi habitaven els seus propietaris per aquelles contrades eren a les cases conegudes com “la Tabacalera” dels germans Fontgibell que els anys cinquanta varen quedar separades per la “carretera nova” com en dèiem del primer desviament de la N-340, la d’en Pepito que quedà més prop del poble i la de l’Anton a l’altre banda. Una mica més enllà, la del seu gendre Josep Granell que ha estat la darrera que ha desaparegut.

   Al carrer Major a ca Virgili s’ha convertit en una nova edificació que ha comportat l’absorció de les cases que jo coneixia com a ca la Roseta Roig i a ca Gaspar el barber. I a la plaça dels mil noms, les cases de ca la Pomés o cal Passamaner, ca Magí, ca Canaldes i ca Poblet han donat via lliure a un nou casalot amb molts habitatges.

   Sense que comportés cap enderrocament de cases, es van destapar el cap de munt del carrer Requet de Fèlix, i la part de baix del carrer de l’Hort, tan un com altre per connectar amb les zones d’ampliació del casc urbà. En aquest mateix sentit s’havia dit que haurien de desaparèixer les dues cases del carrer de les Creus on hi havia hagut la botiga de la Lola Maca, per allargar el carrer del Pou, però es veu que no ha anat endavant.

    Potser me’n deixo alguna, i si és així, ja m’ho direu.

   Després escriure “les botigues clàssiques del carrer Major” en vaig fer una segona aportació. referida a les altres que hi van anant derivant al llarg del temps. Si tenim en compte que el punt de referència inicial, venia a ser dels voltants de l’any 1950, ara he tingut ocasió de veure quines botigues hi havia vint anys abans.

   Al comparar-les m’ha sorprès que cap de les botigues és igual, ja que només en vint anys, ha canviat l’activitat, o bé el titular, o fins hi tot han aparegut o desaparegut. Vegem-les:

   Al lloc on hi va haver la “fonda”, hi havia l’adrogueria d’en Serafí Cot. A l’altre costat del carrer als baixos de l’abadia hi havia una botiga d’ultramarins a nom de Isidre Llorens, que va derivar en la cansaladeria de la seva vídua, la Marieta Abella.

   Ja més cap dins el carrer hi havien dues barberies de costat, una al num. 5 de la que n’era titular Josep Gaya, i a la casa del costat una altra a nom de Jaume Targa, que va ser la que jo vaig conèixer amb en Gaspar Gurí.

  Al davant hi havia una botiga de comestibles regentada per Rosa Escoda Barenys, que va cedir pas a la perruqueria-merceria-llibreria de l’Angeleta perruquera.

    Abans d’arribar a ca Virgili, la Maria Mariné Ferrando hi tenia una carnisseria, que al tancar-la, mai més ningú hi va posar cap més botiga en aquesta casa que ja no existeix.

   Fent cantonada amb el corredor també hi havia una fleca que era d’un senyor d’El Vendrell que es deia Manuel Birbe, i que amb el temps, fou el forn de ca la Molas.

   Més enllà i ja albirant la plaça de Voltes, la Rosa Solé Estivill hi tenia una mena de magatzem on venia palla, gra i demés aliments i complements pel bestiar. I finalment, al costat, la Maria Balcells Ferré hi tenia plantada una verduleria, espai que coincideix més tard amb la pollastreria de la Maria Barberà que vaig conèixer.

   Es pot veure doncs, que al menys al carrer Major, les botigues tenen poca continuïtat en el temps, és a dir, que aquell adjectiu de que alguns establiments presumeixen de “Casa fundada...” al carrer Major no en trobarem gaires.

   Som temps d’anar a la garrofa. Aquesta és una de les feines del camp al nostre poble que menys ha evolucionat amb el pas dels anys. Al contrari d’altres, com el segar especialment o anar a l’avellana o a l’oliva, que son totalment diferents.

   En una de les coses que sí ha canviat molt és que anys enrere quan ens desplaçavem amb carro, és que aleshores si anava amb la colla ampliada, és a dir, que el més habitual era aplegar-se dues o tres  famílies per treballar amb més racionalitat, talment com es feia amb la verema.

   El més essencial era disposar d’un mínim de dos homes i de dos carros. El homes bàsicament per dur a terme les feines més feixugues, i els carros, perquè un servís de càrrega i l’altre pel transport del personal.

   Era molt diferent anar a la garrofa al secà o al regadiu, o mes aviat entre els garroferals en terrenys costeruts i pedregosos de les Garrigues, la Coma o el Telègraf, i els de terra plana en secà o en regadiu, en parades o a les antares.  La diferencia era en dos aspectes fonamentals, en la comoditat del treball i en la producció, atès que salvant algunes excepcions, la mida dels garrofers en un o altre indret era ben desigual.

   L’instrumental era elemental, un joc de canyes de llargària variada, senalles, sacs i alguna borrassa per si hi havia perill de que algunes garrofes caiguessin en un esbarzeral. Al començar el dia tots començaven a batre des de terra, o enfilats al ramatge des d’on a més, s’aprofitava per sacsar, les rames per provocar la caiguda que es completava a cops de canya. Després del primer garrofer, els homes seguien amb la batuda i les dones, vells i canalla, les plegaven i ensacaven. Al capvespre, es carregaven els sacs a un dels carros i cap a casa falta gent. A vegades, quan es recollien garrofers grans, es feia una carretada a migdia.

   I així un rere l’altre, des del bon matí, amb aturades per esmorzar, la beguda, dinar i l’obligada migdiada, i la tarda que dia a dia es va escurçant, sense parar per berenar, perquè “per Sant Miquel el berenar se’n puja al cel”. Els genolls i les esquenes eren les parts de cos més malmeses, per les llargues hores en postures incòmodes. De tant en tant s’havien d’aguantar les picadures de les abelles, en realitat vespes, i de tant en tant segons les indrets calia vigilar l’aparició d’algun escorpí, que de fet només picaven quan si veien obligats, ja que normalment es tornaven a amagar amb rapidesa.

   La jornada s’acabava pujant els sacs amb la corriola cap a les golfes, esperant un bon preu per a vendre la collita un cop reservada la porció alimentària pel bestiar de la casa.

   Setmanes o mesos després, es concertava la venda amb algun dels comerciants locals o de la Canonja, i arribat el dia, personal del comprador i la família del venedor es dedicaven a ensacar les garrofes seques amuntegades a les golfes en sacs grans d’espart d’un quintà de pes, que es lligaven fent dos munyons, i tot desfent la feina feta mesos enrere, es baixaven els sacs per la corriola cap el camió del comprador.

   Hi hagué un abans i un després de la gelada del 1956, quan molts garrofers resultaren afectats total o parcialment pels efectes nocius del fred, i molts garrofers que no moriren immediatament ho anaren fent en els anys successius. Hi va haver una revifada en l’afany de fer noves plantacions de garrofer amb noves varietats, a la darrera desena del segle passat, però va ser com un foc d’encenalls.

   Els canvis més aparents, en com es va a la garrofa avui a Vila-seca, rauen en que ja no es va en colles, les garrofes es porten a dojo en remolcs de tractor o de cotxe, i al vespre les garrofes ja van a dormir a la Cooperativa. La mecanització de la recollida és incipient, emprant-se vibradors a molt petita escala i s’ha generalitzat una mica més la utilització de bufadores.

   El dimarts passat vaig passar pel quiròfan, i encara que no era ni la primera vegada ni la segona que ho feia, el cert és que estava cagat de por i ho reconeixia a tothom que m’ho preguntava. De fet, així que em vaig fent gran, per no dir vell, qualsevol cosa que altera la rutina del dia a dia, ja em trenca els esquemes i em porta a un cert nivell d’angoixa. Així que, l’amenaça d’anar al quiròfan, va ser majúscula, i no solament pel fet de passar-hi i que les coses surtin més o menys bé, sinó pel temor de que després, ja res torni a ser igual. 

   Jo tenia una “hernia de Hiatus” com molta gent, que es deguda, a que el forat del diafragma pel que passa l’esòfag, es fa més gran del compte i permet, que una petita part de l’estomac, pugi pel damunt provocant problemes digestius. Fa més de quinze anys que me la van detectar, i amb unes mínimes precaucions alimentàries, no havia tingut cap problema, i m’he trobat bé fins el mateix dia de la intervenció.

   Però resulta que per mor d’un altre petit problema, em varen fer una radiografia de tòrax, on es veia que entremig dels pulmons hi tenia una massa de “coses” que no hi havien de ser. Amb més proves, van veure els que hi entenen, que pel forat del diafragma hi havien pujat a dalt tot, l’estomac sencer, part del budell prim i una bona part del gros, a més del greix que si va anar acumulant, de manera que havien anar comprimint els pulmons, un dels quals estava bastant apretadet.

   L’operació consistia doncs en posar cada cosa al seu puesto, cosir el forat del diafragma que s’havia fet gran i posar-hi una mena de malla de reforç perquè no es torni a obrir. Això ho van fer amb cinc foradets a la panxa de manera que al cap de poc més de dos dies, cap a casa. I de fet, resulta més dolorós l’efecte del gas que injecten a la cavitat toràcica-abdominal per poder treballar bé, que no pas els cosits i lligats.

   Jo no sé que passa pel cap de la gent davant d’aquest tràngol, suposo que cada u, s’ho passa com pot. Ja he dit abans que hi tenia por, més que res pel que podria canviar la meva vida després, però quan arribà el moment, ajagut damunt la llitera esperant per entrar al quiròfan em va quedar la ment en blanc, no pensava en res pròpiament meu, tot guaitant el que feia la gent, pacients i sanitaris, que intuïa per la vora tot sentint-me com un espectador d’un entorn que per mi era excepcional i pels que hi havia el voltant, era el més normal. Tot això fins que apareix l’anestesista que et pregunta quatre coses que ja sap, mentre et diu que et posarà un calmant per tranquil·litzar-te, i sense tenir temps per dir-li que tranquil ja ho estava, tot d’un cop desapareixes

   Després ve el despertar, primer amb els dolors naturals del trauma patit, que tot seguit aturen amb els calmants adients, i ve el retorn a la vida, trobant-me com un ser totalment indefens davant l’adversitat del mal que, de fet ja està curat, segons ha dit el cirurgià, que tot ha anat molt bé.

   El cert és que de moment realment et trobes adolorit, mig adormit encara, sentint-te inútil per afrontar res dins d’un cos que no sembla el teu. Però si tens la sort de despertar al costat de la teva gent, que et fan costat en tot i per tot, i et diuen que entre tots ens en sortirem, ja més no es pot demanar.

   Gràcies!