Joan Clave Morell

    L’altre dia, que s’esqueia el 25è aniversari de la mort de la meva mare, van venir a missa la filla i els seus dos nens més grans, de quatre i dos anys, no us penseu. El més gran, l’Oriol no va parar de preguntar qui eren aquells personatges penjats per les vores de la nau principal de l’església, i la muller, fent semblances d’Els Pastorets li anava explicant qui eren.

   Però hi havia una cosa, que ni la filla sabia el que era o més ben dit, significava, i eren els quatre estendards que hi ha per la part del darrera de l’altar i que tot i fer molts anys que no s’utilitzen, en fa uns quatre o cinc que els hi van treure la pols i els van plantar on son ara.

    Aquests estendards eren de les confraries, que venien a ser una mena d’associacions dins de l’església del poble, del nostre i dels altres, està clar. A la parròquia de Sant Esteve de Vila-seca, aleshores Vilaseca perquè s’escrivia en castellà, del meu record,n’hi havia quatre, tres de femenines i una de masculina. La diferència indica, que sempre hi ha moltes més dones que no pas homes, entre el personal que va a “missa”.

    Els estendards sortien al carrer amb les processons, de la Festa Major, del Corpus, i no recordo ben be si se’n feia alguna altra. El portaven les persones dirigents de l’entitat tant el pal de suport com els dos cordons que agafaven a ambdós costats del portador.

   Les confraries femenines eren les “Filles de Maria” la “Confraria del Roser” i la de “la Mare de Déu del Carme”. Les noies solien apuntar-se a una o altra per grups o colles d’amigues, de manera que a cada confraria hi havia colles senceres de diferents edats. Les noies membres de les confraries ho solien ser entre el final de l’edat escolar i fins que es casaven o arribaven a una edat en que la majoria ja ho estaven.

    La confraria masculina era del “Sagrat Cor” i al contrari del que passava amb les de les dones, hi havia homes de totes les edats.

    Les tres confraries femenines ja existien abans de l’abast del meu record, i concretament l’any 1922 en que es va fer una recopilació de dades parroquials, constava que les “Filles de Maria” tenien 600 filles, a la “Confraria del Roser” eren 300 membres i la de “la Mare de Déu del Carme” només 70 adherides.

    Molt més enrere, trobem al «Repertorio» de Mn. Babot, que el 1648 ja existia la confraria del Roser, i cap més de les altres. En canvi esmenta la de “la Verge” o dels fadrins que sembla ser era mixta i que fou fundada el 1614. També hi consta que l’any 1650 amb motiu de la pesta, la confraria de la Puríssima Sang, va treure l’estendard en processó. Hi consten també la confraria de Minerva fundada l’any 1745, de les Ànimes de la que hi ha constància que existia l’any 1801 i la de Sant Pere formada per mariners i que ja existia el 1648 i del que se sap que l’arquebisbe la va dissoldre l’any 1833. Una curiositat que s’esmenta al «Repertorio», és que a vegades hi havia picabaralles per fixar qui anava més endavant i qui es quedava més enrere.  

 -         Bon dia, que vol?

 -         Doncs miri, voldria una ... Norlevo.

 -         Això és la píndola de l’endemà, oi?

 -         Doncs sí. Que hi ha algun problema?

 -         Que porta recepta?

 -         Doncs no. Que no en tenen?

 -         Sí que en tenim però és que abans hauria de parlar amb el farmacèutic.

 -         Doncs que surti.

 -         Es que no hi és. Com que estem de guàrdia, s’ha passat la nit aquí i ara és a casa seva a dormir. 

 -         Doncs aneu a buscar-lo i que vingui.

 -         Em sap greu.

 -         Doncs que hi podem fer?

 -         No ho sé pas.

 -         Doncs si fóssim a Espanya ja me l’haurien donat sense cap altre problema.

 -         Però aquí tenim unes normes que hem de complir obligatòriament.

 -         I no ho podríem arreglar entre nosaltres?

 -         No ho veig gens clar.

 -         Miri, ja veu que tinc vora 30 anys, sóc enginyera de camins, ports i canals, he fet un màster a la Sorbona i un post grau a Oxford i ara estic fent el doctorat ...

 -         Ah, si és així... miri, em porta el títol i el DNI i trucant per telèfon al farmacèutic titular, potser ho podem arreglar.

 -         És que el tinc emmarcat i penjat a la paret. Home, no m’ho poseu tant difícil, caram.

 -         Doncs no veig la manera de poder-la servir.

 -         Refotre! M’he cremat la joventut estudiant sense treva ni repòs, sense sortir de gresca quasi mai, tancada a casa, sempre treballant ... i ara, una nit que surto, hem trobo un tio penjadet, una mica bufat, i sense insistir gaire me l’he emportat al jaç. «Que tens condons» li pregunto. «Hi tant» em respon ell, «Ja me’l poso». Així que varem enllestir, tot d’una veig que no en portava. «I el  condó?» li pregunto. «Mira nena, jo d’això no en gasto». M’aixeco d’una revolada, li foto la roba pels morros i a puntades de peu l’envio escales avall. I ara ja veu, he vingut cap aquí.

 -         Doncs ho veig magre eh? Si a una persona com vostè tant estudiada i sabia, li ha passat això, és que és bastant irresponsable, i em sembla que por molt que l’examini el farmacèutic titular, no crec que li vengui.

 -         Cagum la Geli!   

    Al temps en que les societats del nostre poble duien els cognoms de “Educación y Descanso”, s’esqueia que, no solament les revistes del cor, sinó qualsevol diari, tingués una secció dels “ecos de sociedad”, que solien tenir la mateixa estructura i un estil gairebé idèntic a tots els diaris i revistes.

   Casualment no fa pas gaire en vaig trobar un d’aquests, a La Vanguardia del 21 de setembre de 1961, referit a una família de Barcelona però que tenia –ara ja no- una certa implantació a Vila-seca i, tant la noia protagonista de l’esdeveniment com el seu germà, havien jugat amb nosaltres amb totes les prevencions que imposaven la diferència de classe. L’avi de la núvia també era molt conegut per la pagesia hortolana del poble. Malgrat tot en conservo un cert anonimat i obviat una part de la ressenya.

 ENLACE MONTSERRAT T.- JOSE VILALTA

   Se ha celebrado en la basílica de Nuestra Senyora de la Merced el enlace matrimonial de la bellísima señorita Montserrat T.R. hija de D. Juan T.D. concejal del Ayuntamiento de Barcelona y su distinguida esposa Dña. Rafaela R. con el joven José Vilalta Canela. La novia que estaba encantadora con sus riquísimas galas de boda entró en el templo del brazo de su padre, a los acordes de una marcha nupcial interpretada por la orquesta.

   Bendijo la unión y ofició la misa el religioso de la Orden de Predicadores, reverendo padre José T. tio de la novia, tomando asiento en el presbiterio los familiares del contrayente ... y por parte de la desposada, sus padres, su abuelo materno D. José Mª R., abuela paterna doña Magdalena D. viuda de T. Firmaron el acta como testigos D. Ramon ... y por la novia D. Joaquin Díaz Moreno que representaba al governador civil de la provincia, D. José Mª R. y D. Jesús i D. Mariano T.

    Entre la concurréncia que llenaba el amplio templo recordamos a los excelentísimos senyores D. José Mª Roger Amat, consejero nacional del Movimiento y D. Claudio Colomer Marqués, governador civil de Alava acompañado de su distinguida esposa, el elustrísimo señor D. Nicolas de las Peñas, delegado provincial de Sindicatos, D. ...

   Terminado el acto religioso, la concurrencia fué obsequiada con un banquete en la Font del Lleó. Tanto los novios como sus padres y demás familiares recibieron muchas felicitaciones a las que unimos la nuestra muy sincera.

     Aquest text canviant-li els noms i els llocs es repetia un rere l’altre en diferents dates i edicions, això que en aquells temps no hi havia ni ordinadors ni programes de tractament de textos. Era un estil i un costum d’una època que, els que tenim una edat hem vist i viscut. 

    Amb motiu del cinquantenari de Las Vegas, hem recordat com, tant aquesta societat, fundada l’any 1959, com les altres dues del poble molt més antigues, en el temps del franquisme, per poder-se mantenir obertes, s’havien d’inscriure com a filials de l’«Obra Sindical de Educación y Descanso». El Centre Catòlic en va quedar exclòs d’aquesta imposició, segurament perquè era catòlic, cosa que ja era sinònim de ser del Règim.

    En el cas de Las Vegas ja varem dir que des de la seva fundació va ser integrada a “Educación i Descanso” però en el cas de les altres dues societats, la cosa va ser diferent.

    Al Casino, que durant la II República havia agafat voluntàriament, tot i que amb discrepàncies internes, el nom de “Centre Republicà el Fènix”, en acabar la guerra l’entitat fou clausurada passant a dependre de la «Organización Nacional de Educación y Descanso», fins que el 1947 va assolir una certa autonomia, tot i que havia de tenir la denominació de “Sociedad el Fénix de Educación y Descanso”.

   L’Ateneu Pi i Margall fou clausurat tant bon punt acabà la guerra, i romangué tancat fins que, el 1947 es va demanar la reobertura a l’empara de l“Educación y Descanso”, que permeté que l’11 de març de l’any següent es podessin obrir de nou les portes.   De fet, en el cas de les societats de Vila-seca, no tenia sentit aquesta inclusió a l’aixopluc de l’«Obra Sindical de Educación y Descanso» creada el 1940, atès que aquesta era una activitat sindical destinada als obrers (que el règim en deia “productors”), i de fet, en aquestes entitats n’hi havia pocs de treballadors per compte d’altri. Només cal recordar que uns anys abans, l“Educación y Descanso” els obrers de Vila-seca havien creat la seva pròpia societat.

    L’any 1977 es va desmuntar tot el tinglado dels sindicats verticals, i per tant també va desaparèixer aquesta entelèquia de l“Educación y Descanso”. Que en pau reposi i que mai més torni.  

    A vegades les persones humanes sentim vergonya pel que fan els altres. A mi, no és que em passi gaire aquesta mena de sensació, però la vaig sentir de valent el diumenge passat tot veient i escoltant el programa de TV “30 minuts” en que tractava del litigi per les obres d’art sacre entre els bisbats de Barbastre-Montsó i el de Lleida (o potser ara el Museu de Lleida) per la propietat de 113 peces, de les quals 27 s’ha reconegut que estan en dipòsit.

   Uns i altres discutint sobre si la jurisdicció eclesiàstica o la civil és la que ha de prevaldre, o si es tracta d’una sentència o d’una simple acte administratiu. Resultava penós veure capellans o representants eclesials gairebé acusant a la part contraria poc menys que de lladres.

   Vejam, l’Església catòlica no predica l’amor al proïsme?Si fos així de veritat, el que haurien de fer és el contrari. I així hauríem vist als de Lleida, voler donar-los-hi tot als aragonesos, i per altra banda, els de la Franja, que rés, que no ho volem, que vosaltres els heu cuidat tant bé tant de temps, i per això us correspon conservar-los. I en tot cas ens els repartim com a bons germans.

    O potser encara hauria estat millor, com deia la meva dona, que els posessin a la venda i amb els diners recaptats, passar-los a Càritas per ajudar a les moltes famílies que les estan passant magres amb la crisi.

   No puc per menys acabar, sense abans criticar a la consellera de Cultura aragonesa que entre altres bestieses, encara parlava de “Lérida”. En sentit contrari he de lloar les ponderades manifestacions dels veïns d’Areny de Noguera. I finalment encara, lamentar la meva ignorància per desconèixer que, al petit poblet de Roda d’Isabena, avui amb una trentena d’habitants hi ha una catedral que fou de la seu episcopal anterior a la de Lleida.  

    Amb motiu del cinquantenari, la societat ha editat un “llibre” en el que es fa un repàs del que s’ha fet durant aquest darrer mig segle. La crònica la signa en Josep Torredemé, que deu ser el soci més antic, no pas el més vell, i fa una detallada relació dels difícils començaments de l’entitat, que com ja he dit abans, no hauria d’haver nascut mai.

    Del seu contingut en destacaria unes quantes coses a afegir al que ja he escrit abans. Per començar, posar en evidència que els fundadors de la societat, es varen veure obligats a posar-li els cognoms de “Educación Y Descanso” de manera que la junta general fundacional, va haver de ser presidida pel Camarada Delegado Provincial de Sindicatos i el Camarada Vice-Secretario de Obras Sindicales, tot i que ja érem a finals de l’any 1962, l’any següent al dels “25 años de paz”, és a dir, en plena democràcia orgànica.

   Pel que fa a les festes, han passat per la sala del cine-teatre-ball des de “Los cinco latinos” i les orquestres més afamades del país, fins arribar als coneguts com “home-orquestra” del sopar del cinquantenari.

    També s’ha passat de fer, les millors carretel·les de Sant Antoni els anys vuitanta, a no fer-ne. Així com les escadusseres participacions a les rues carnavaleres.   Del teatre, s’explica com, amb la representació de “Terra baixa” el 1983 es va retre homenatge a aquells que la van representar el dia de Nadal de l’any 1959 amb Ramón de l’Ateneu –ves per on- fent de Manelic als 67 anys. A més a més, va ser esquer per la creació del grup teatral “El Coverol” que va fer diferents representacions, crec que fins el 1996, que va escenificar “Un fanàtic del Barça”. 

    El cinema convencional, va fer figa com a les altres tres societats. Uns anys més tard, el 1995 es volgué reactivar l’activitat mitjançant un conveni amb l’Ajuntament, que va aportar un milió i mig per fer-ho possible, començant per posar la sala d’acord amb la normativa legal vigent. Va durar un any i mig aproximadament, suposo que amb assistències mínimes. Recordo haver anat a veure la pel·lícula “Faustino el asesino de la 3ª edad” i a la sala hi érem en Jacint i jo, el regidor Andres Faro i el president de Las Vegas, Salvador Martí. Ja varem veure que amb aquesta assistència la cosa no podia durar.

    Per molt que es pugui dir que, «mai com ara», que és una opinió molt respectable, hem de reconèixer que la realitat és la que és, a Las Vegas i a les altres societats. Només cal veure, que segons el llistat de socis actual, sumen un total de 92, quan n’havien estat més de 300, anys enrere, i d’aquests 92 la immensa majoria han fet com la societat, ja tenen més de 50 anys.

    Tant de bo que la celebració esperoni la revitalització de l’entitat, de veritat que me n’alegraré molt.

    Ara que s’ha mort el Michael Jackson, conegut com el rei del pop, em criden l’atenció un parell de coses, entre moltes altres. Per un costat la notícia, que ha tingut un tractament informatiu a tots els nivells, com si es tractés del papa de Roma o del president dels Estats Units, per dir dos personatges que, tanmateix com el finat, serien capaços d’omplir el camp del Barça si vinguessin, posem per cas a Barcelona. És clar, que jo no hi aniria a veure’n a cap dels tres.

    L’altra cosa que m’ha sobtat, no pas sorprès, és el sentiment i seguiment popular de dol i fins i tot de dolor dels seus fans, i potser d’altres que no en son tant. Sembla que una part de la població del món mundial hagi perdut el nord amb la mort del tal Jackson.

    No fa pas gaires anys que aquest home també va ser notícia perquè se’l jutjava pel delicte de pederàstia, i es donava per ben entès que aquella acusació, segurament no era la única ni la que feia dues dotzenes, però el cas és que aquell judici va arribar a tenir una sentència, perquè amb diners, als Estats Units també, i segurament que encara més, tot s’arregla.

    Hagi passat el que fos, per a mi, aquest individu és un delinqüent i per això em costa molt d’entendre que ara que s’ha mort hagi de rebre un tractament com si fos un heroi.

    És clar que aquestes coses passen, especialment quan sembla que tots plegats som, no solament aconsellats, sinó realment dirigits per la propaganda, que ara en diuen màrqueting. Si fins i tot, en Jesús Gil y Gil va arribar a guanyar les eleccions a Marbella.

    Que al cel (dels blancs) sia en Michael Jackson, que la canalla del seu entorn, descansaran en pau.  

    Enguany es compleix el cinquantè aniversari de l’existència de “Las Vegas”, una societat que no hauria d’haver nascut mai, però va ser així perquè, un bon nombre de vilatans, socis de les altres tres entitats recreatives, van ser de grat a vegades i per força en altres obligats a deixar-les, per culpa de les malaguanyades disputes, que per culpa dels “metges” (tot i que jo crec que hi havien altres motius, que no s’explicaren) van dividir el poble en dos bàndols, els “xamacos” i els “patacons”, malnoms que per sí mateixos, ja defineixen el caire de la baralla.

   Per molts, l’abandó de les associacions a les que estaven adherits va ser molt traumàtica, especialment per a aquelles famílies que hi duien el llast de dues o tres generacions i especialment perquè si sentien molt integrades.

    Sempre m’ha xocat el perquè d’aquest nom de Las Vegas, i no Reus, o Paris o Londres, posem per cas. Es veu que el topònim l’hem de lligar amb l’afecció a la juguesca especialment de cartes, que ja era força habitual a les altres tres societats, i per tant a la nova, també era previsible que les dèries fossin les mateixes, al menys per una colla de socis.

   Ara fa 50 anys doncs, que el grup promotor de la nova societat va comprar la casa i immediatament se’n va fer el projecte de remodelació en base a dos eixos d’activitat, el cafè i el cine-teatre. Els estatuts no s’aprovaren fins l’any 1962, i com era obligat aleshores, al nom de Las Vegas si va haver d’afegir els cognoms de Educación y Descanso.

   A Las Vegas, ara, amb motiu de l’aniversari, hi ha hagut una mena de revifalla social amb redecoració dels locals inclosa. Esperem que duri, perquè fins fa poc, l’entitat estava en procés de decaïment irreversible. De fet es va “reobrir” amb motiu de la inauguració d’una cafeteria molt digna que va llogar l’antic bar.

    Aquesta conjuntura és comú a les altres societats històriques del poble, que tothom vol conservar, però poca gent hi va. Diríem que van coixes i que es mantenen dretes i caminant poc a poquet amb l’ajut de crosses, i el gaiato pot ser una cafeteria, una entitat bancària, un restaurant amb ball o qualsevol altre negoci privat. No sé si aquest és el camí.

   En tot cas les societats fan vida social tres o quatre cops l’any i quasi sempre per fer menjades commemoratives o tradicionals, que no és poc, ni deix de tenir la seva importància, que la té. O potser sí que és poc.

     Amb motiu d’aquest cinquantenari, han fet una exposició, per cert molt ben dissenyada i muntada, amb documents històrics, programes i sobretot, moltes fotografies del que ha estat aquest darrer mig segle, que s’ha completat amb l’edició d’un llibre que també el rememora.

   Que sigui enhorabona! 

    Que a les eleccions del passat diumenge hi hauria molta abstenció, era una cosa cantada i que, tothom donava per segur fins i tot abans de començar la campanya electoral.

    Jo en sóc totalment contrari d’aquesta abstenció i en general de totes les postures “passotes” davant d’unes eleccions, tot i que l’entenc. Crec que tots hauríem d’anar a votar i si no estem d’acord amb cap de les candidatures, o amb el seu comportament durant la campanya, o amb el que fan entremig de les eleccions, aleshores tenim l’opció de votar en blanc o fer un vot nul.

   D’aquesta manera, diem clarament que, estem per la democràcia i que creiem en Europa (en aquest cas), però no ens agrada cap de les alternatives que se’ns presenten per triar. Altrament, cadascú dels que hi participen en fa la seva lectura interessada, que sovint és contradictòria. Els que governen diuen que els electors han triat la platja per comptes de l’urna, els de l’oposició que el govern no ha sabut motivar i per tant mobilitzar l’electorat... En fi que tothom hi diu la seva.

   Ara bé, quan ja han passat les eleccions i els diputats han pres possessió dels seus escons, l’abstenció és una altra cosa. Tantseval al Parlament europeu, com a les Cortes o al Parlament de Catalunya, l’abstenció és una forma de votació: vots a favor?, vots en contra? abstencions? pregunta el president de l’assemblea, i cada cul-parlant agafa l’opció que li sembla o la que li indica el seu respectiu cap de files. És a dir que l’abstenció ve a ser quelcom coincident amb el que és el vot en blanc a les urnes dels col·legis electorals.

    A les esmentades assemblees, l’abstenció real, és una altra cosa: és l’absència de l’hemicicle, on hi falten els que s’han quedat a casa, o son al bar, o tenen una altra feina que deu ser més important que la de votar una llei o una directiva. Així quan el president dona els resultats, diu: diputats presents, tants; vots a favor, tants; vots en contra, quants; abstencions, tantes; donant per aprovada o refusada la “cosa” que es votava.

   Moltes vegades a la televisió ens han ensenyat, com en diferents moments i massa sovint per cert, hi ha uns anfiteatres plens de butaques buides, és a dir de diputats que s’abstenen.

    No creuen ses senyories, que si vostès que cobren per ser al seu escó, massa sovint s’abstenen de ser-hi presents, ens estan donant als ciutadans, que paguem, l’exemple a seguir? 

   A Vila-seca, i possiblement també a altres pobles, hi ha el costum de que tots o una part dels ciutadans de la mateixa lleva, siguin homes o dones, s’apleguin per a fer una trobada, que esdevé diferent segons la colla. Sol ser habitual, que l’any que se’n compleixen cinquanta, es fa una crida per la celebració, que sol consistir en anar a una missa, una recepció a l’Ajuntament que acostuma regalar una placa commemorativa, i després es fa un dinar. Això és el més habitual i les assistències son bastant nombroses.

    Els que varem nèixer el 1943, som de la quinta del 1964 segons els termes de l’argot militar que és el que mana en aquest lèxic, es digui lleva o quinta. Però des que s’ha suprimit el servei militar obligatori, ja no té sentit parlar ni de quintes, ni de lleves.

    El cas és que els nats el 1943, així que va arribar l’any 1993 en que complíem 50 anys, varem fer el que és costum, és a dir que, un diumenge varem d’anar a missa, i després per comptes d’anar a l’Ajuntament, es va muntar a la Biblioteca una exposició de fotografies d’anys enrere que teníem els contemporanis, així com la presentació d’una mena de memoràndum del que havia passat al nostre entorn durant aquests darrers cinquanta anys, tot seguit a dinar tots plegats, que varem ser 54 comensals.

   Una mica més endavant i dins del mateix any, ens engrescarem a fer la primera excursió, que va ser a la Cerdanya a un costat i altre de la frontera catalano-francesa, i des d’aquell, any rere any hem anat fet una sortida cada primavera.

   Enguany ens hem plantat a Osca, i d’allí a Loarre i Riglos, tot i que, el que menys importa és on anem, sinó el fet de passar plegats aquest cap de setmana.   Aquest, ha estat el 17è any de fer “excursions”, amb assistències regulars entre un mínim de 32 i un màxim de 51 viatgers, alguns anys un sol dia, i altres de tres, tot i que el més habitual és de dos.

    A mi que he estat un dels més fidels, ja que només he fallat un any, se’m fa molt estrany entendre la postura d’aquells o aquelles que podent-ho fer, no hi participen, tenint en compte que el cost és suportable per a tothom. Val a dir que, en proporció, els excursionistes més fidels son els que viuen fora del poble, suposo que perquè ens enyoren poc o molt, a nosaltres i al poble.

   De fet, la majoria de les “quintes” a més de la trobada del cinquantenari, han provat de fer excursions anuals. Unes han fruit, i altres no. A vegades, els capdavanters han presentat propostes per anar a fer la volta al món o per anar a la Canonja, i és clar que ni per una ni altra opció han engrescat a la concurrència. S’ha de ser realista i buscar excursions en funció dels gustos de la gent a qui va destinat.

    Nosaltres, els nats el 1943, des de fa onze anys que fem sortides de dissabte i diumenge, ja que els dos dies ens permet que tots podem parlar a bastament amb la resta de companys, que és en definitiva del que es tracta, sobretot si tenim en compte la manca de comunicació que patim en general en aquesta època.

    Així al llarg de l’any, quan ens trobem pel carrer, sempre tenim un motiu més per interessar-nos pels afers dels companys coetanis, per les seves famílies, afeccions, afanys i qualsevol altre cosa amb la que sabem que hi tenen un determinat interès. En definitiva, que millorem la convivència, que és del que es tracta.