Enguany a l’excursió de la quinta, que encara anem fent , hem anat entre altres llocs a Argeles, aquella vila de l’Albera al Rosselló, que va aplegar un enorme camp de concentració pels refugiats que recularen sota l’empenta de les tropes “nacionals” fins travessar la frontera.

   Al febrer de 1939 amb l’enretirada de les tropes de la República i de les famílies que tenien por de la revenja dels guanyadors, o el que era pitjor, dels veïns amics dels franquistes, una munió de catalans van haver d’allunyar-se nord enllà, però no pas amb l’esperit que uns anys després ens ho recordava Espriu, sinó per motius ben diferents, per la pròpia supervivència.

   Els gavatxos van habilitar a les amples platges d’Argeles, que es troba a uns 30 quilòmetres de la frontera, una cleda de quasi 100 hectàrees, on hi anaven conduint els refugiats hispànics, sota la fèrria vigilància de soldats de l’exèrcit colonial francès, en sa majoria senegalesos.

   El pare hi va fer cap acompanyat d’altres dos vila-secans, en Jaume Salvadó i l’Esteve Planas, i allí si van trobar altres convilatans. Al pare, no li agradava gens recordar la seva estança en aquelles platges de l’Albera, però no podia per menys que de tant en tant, a l’hora de comparar situacions adverses, fer-ho en relació a l’estada a Argeles.

   Per això hi hem anat ara, aprofitant que altres companys de la lleva també hi havien tingut parents o coneguts. Era com un símbol de malastrugança.   

   Avui la majoria de la població d’Argeles ni se’n recorda d’aquell camp de concentració, i per a ells, només en queden unes quantes fotografies exposades a la “Maisson de l’Albera”, un rudiment de museu que tenen en aquella vila. El mal record en queda d’aquells hostes que s’hi van veure obligats a passar-hi una temporada, i que perdura en aquells a qui ens ho van explicar.