Joan Clave Morell

   El diumenge passat, amb motiu de la 4a portada de la Mare de Déu de la Pineda a Vila-seca, al capvespre, tingué lloc un entranyable acte cívic-polític-religiòs que va començar al Raval del Mar on els "diables" esperaven la imatge venerada, provinent del seu estatge habitual, que acompanyaren fins a la plaça dels Països Catalans (abans placeta dels gitanos) on s'havia acumulat el poble fidel amb fanalets encesos per enllumenar el camí.

   Allí es va formar la comitiva que havia d'anar fins la plaça de l'Església, amb els diables al davant, gegants, esbart Ramon d'Olzina infantil i senior, banda de música, Corporació municipal, Mare de Déu, Pinedes i l'Arquebisbe de Tarragona amb el nostre senyor Rector i el de la Plana i, a més a més, rectors i vicaris que haviem tingut a la nostra Parròquia, Mn. Morell, Mn. Pairot, Mn. Jordi, Mn. Evarist i Mn. Pere.

   Aquest acte de carrer va mobilitzar una bona part de la gent del poble, majoritariament dels de tota la vida que, uns participant en la comitiva i d'altres des dels balcons de gairebé totes les cases del carrer del Mar o de la Verge (no sé perquè) de la Pineda. Balcons curulls de gent, engalanats amb domassos, quasi sempre cobrellits de fil blanc, fets amb ganxet i que son autèntiques obres d'art, que possiblement havien fet consumir una mica més encara, els ja molt gastats ulls de les nostres àvies, en les llargues nits d'hivern i sota el llum d'una bombeta de 15 bugíes o potser a la claror d'una espelma o un llum de ganxo. Avui tenen encara un incalculable valor per a la gent gran de cada casa, però que, les noves generacions es treuran aquestes noses dels armaris, llençant-los, potser mig d'amagat, als contenidors soterrats del futur.

   Enguany, la Parròquia havia fet, sota comanda i al preu de 20 €, uns posters de roba amb la imatge de la Mare de Déu de la Pineda, que al carrer del Mas estaven cosits al bell mig de les vànoves, per comptes d'aquells "noms de Maria" blau cel que s'hi havien posat en ocasions anteriors i que ningú de menys de cinquanta anys en sabia el significat.

   Quan el seguici va arribar al davant de l'Església, dansaires de l'Esbart van ballar la sardana de la Verge (perquè?) de la Pineda, ara tocada per la cobla i que, anys enrere, un dilluns de Pasqua, va estrenar la Coral Nova Unió allà a l'ermita, i de la qual, se'n va editar un casette.

   Ja dins l'Església, començà l'acte litúrgic, que vingué a ser com les "misses" dels enterraments en dies festius, però en aquesta ocasió, amb el valuòs acompanyament de cants de la Coral Nova Unió, que cantaven des del cor, que és des d'on ha de cantar les corals, encara que estavem acostumats a escoltar-los cantar des del presbiteri.

   A més de la cerimònia, hi hagueren dos sermons, el del Sr. Alcalde i el del Sr. Arquebisbe. El primer aprofità l'avinantesa per a deixar la vara als peus de la imatge, com si li cedís el comandament. Dels dos parlaments, el del Sr. Alcalde devia agradar més que l'altre a la concurrència, ja que fou aplaudit (aplaudiments que no se sap ben bé qui els comença però que sovint s'endevina), l'altre, no fou ovacionat.

   No comparteixo l'opinió dels aplaudidors, o considero que barrejar les autoritats civils a les cerimònies religioses, no és propi, i no ho vaig veure o no recordo haver-ho vist, ni en els temps "gloriosos" en que l'amo, entrava a les catedrals a l'aixopluc del tàlem. Ho veig tan fora de lloc com ho seria llegir l'evangeli de les noces de Canà, que per cert és el que es va llegir en aquesta cerimònia, en un casament civil.

   Diguem que la participació al carrer, és diferent. Jo no ho faria, però no ho trobo tan fora lloc. Potser per això, entre altres coses, el Sr. Alcalde ho és i jo no.

         Si jo fos una autoritat a l’església catòlica, demanaria que es retiressin els crucifixos a les escoles, cosa que ja hauria d’haver demanat tot seguit a l’aprovació de la Constitució el 1978, és a dir, trenta anys enrere, que encara que no ho sembli, és tota una generació.

         He d'aclarir pels que no em coneixen que, sóc creient per tradició familiar i també per convicció, amb una munió de dubtes i moltes coses a criticar a l'Església, entre les quals, aquesta.

         Al seu dia, quasi setanta anys enrere es va obligar la seva col·locació per tot arreu, i al menys quan jo anava a l'escola nacional graduada de nens, a cada classe hi havia la "santíssima trinitat" és a dir, el crucifix al mig, amb Franco i José Antonio Primo de Rivera un a cada costat, per això nosaltres d'amagadotis comentavem, que Crist era al mig de dos lladres con al Calvari, amb la diferència que aquí, tots dos eren dolents.

          I no pas tot s'acabava amb els símbols, sinó que a més a més, cada dissabte s'escrivia a la pissarra gran l'evangeli del dia següent que tots havíem de copiar a les respectives llibretes en net, i en coherència amb la conjunció església-estat, al costat mateix de la doctrina, si escrivia la "consigna", quecom semblant a "vale más honra sin barcos que barcos sin honra" que solíen ser trocets d'escrits de l'ínclit fundador de la falange.

         Ara però al menys a Vila-seca no tenim problemes amb els símbols religiosos i crec que a la majoria de pobles de la contornada, tampoc, cosa que no deu passar en altres indrets de Catalunya on segurament es poden plantejar conflictes com a Castella i Lleó on una recent sentència als jutjats de Valladolid obligava a retirar les creus de les aules, sentència que el govern autonòmic ja ha anunciat que recorrerà.

         Dic això d'altres llocs del nostre país, perquè el dia següent de conèixer-se la sentència, en un debat radiofònic vaig sentir dir a un metge que deia pertanyer al col·lectiu e-cristians, que actuava a la part dels defensors dels símbols catòlics a les aules, en base a que, més del 80% de la població espanyola es declarava catòlica, circumstància que implicitament comporta que col·locació de imatges religioses a les aules.

         En quin món viu aquest bon home? Potser és que no va a missa i no veu els bancs buits. O, ves a saber si viu al mateix que aquells que diuen que aquí es persegueix el castellà.

 El dissabte passat varem celebrar el bateig de la Clara i l’Emma, les filles de l’Ester i l’Antonio. Aquestes cerimònies a banda del seu significat i sent com son les criatures el centre d’atenció, sempre resulten molt entranyables.

   Al veure la fotografia que vaig penjar l’altre dia, i al contemplar alguna de les expressions que si poden llegir, val a dir que és digna de ser proclamada com a mínim per un president del Congrés dels Diputats. Es veu que hi deu haver una mena de connexió entre els pintors del terme i les més altes instàncies parlamentàries. És clar que hi ha una diferència, i és que el president ho digué en un pla informal, i després se’n va penedir i va aclarir que per ell, els demés diputats del PSOE, tenien unes mares molt honrades. Els de la pintada, encara no han dit ni piu.        

   Bastants anys enrere, jo tenia posats els polítics de l’era democràtica en un pedestal, sense oblidar que eren humans i que per això, es podien equivocar, però sempre de bona fe. Des de fa ja bastant de temps que la meva opinió ha canviat substancialment. Hi han contribuït a aquest canvi de criteri, personatges com aquest, i no solament per la parlaria o per ser fill de falangista i consogre d’en Raphael, sinó per moltes altres coses, com per exemple els motius adduïts per dimitir de ministre, o per dogmatitzar que les nacions son invents i els nacionalistes catalans son quatre camperols, o per les carnavalades muntades en la seva presa de possessió i després al relleu, etc. i moltes etc. més.      

  Està clar que no tots son així, i que hi ha excepcions que confirmen la regla, i que cadascú a casa seva és amo de fer el que millor li plagui, però molt poc respecte demostra tenir per la institució que presideix, qui a la seu parlamentaria es dedica a insultar. I els insultats, s’afanyen a donar per acceptades les disculpes. Ves, que havien de fer, sinó?

        Cada cop que enxampen a algú de l’ETA, els responsables de les forces armades i de l’ordre públic solen fer unes declaracions, que venen a ser  les mateixes que fa anys i panys que sentim, de manera que, les que varem escoltar ahir, podríem molt be dir que son les mateixes que es van fer després de les detencions de l’estiu passat o les de fa deu anys.

         Per un costat s’afirma que es tracta d’un cop definitiu a la banda terrorista, que globalment l’organització ja està molt debilitada i que, com aquell qui diu, té els dies comptats.

         Però tot seguit s’afegeix en una mena de contradicció i es recomana que no es pot “abaixar la guàrdia”, per si de cas.

         Aquesta expressió, quan se la fan seva els locutors de ràdio o de TV, no sé ben bé per què, em fa mal a l’orella, la trobo fora de lloc o fora de context, la veig com si haguéssim de mantenir les escopetes i pistoles encarades a la part alta del personal, no pas apuntant als peus, ja que ho considero com un lèxic militar, com quan diuen que cal “mantenir les espases amunt”, que és una altra forma emprada en aquests casos. Per això em xoca, que els professionals de la premsa puguin alertar als que duen armes que no les embeinin de moment.

         Crec que al nostre poble podem estar tranquils, encara que en algun indret com aquest de la foto, hi hagin aquests missatges, i si per cas les forces de l’ordre han d’anar a buscar els autors del grafiti, els hi demano que ho facin amb la guàrdia ben avall i amb les armes ben desades a les seves fundes.

   Pintada al pou municipal de la Plana feta abans de la detenció d’en Txeroki.