A l’escola nacional sector nens que ocupava el primer pis de l’edifici, hi havien les tres classes, la del senyor Roig al capdamunt de les escales i que tenia dues finestres al carrer de la Mare de Deu de la Pineda i un recambró fosc que servia d’us personal del mestre, la del senyor Jimeno, era la més lluminosa, amb dos balcons a la plaça i un recambró amb dues finestres al carrer de Sant Pere, en canvi la del senyor Garriga, era la més gran però només tenia un balcó a la plaça i dues finestres al carrer.

   A més de les classes o aules, hi havia el quarto de la clofolla, que tenia l’accés per l’escala de les nenes, tot i que tenia un finestral que donava al corredor de les comunes. Anys enrere, a més de les aules, també hi havia en cada planta un habitatge per un mestre al primer, i una mestra al segon.

   Les latrines n’eren tres, tancades amb les respectives portes, amb un forat al terra i unes passeres per posar-hi els peus per ajupir-se, que servia per fer-hi les necessitats corporals, ja fossin solides o líquides i en les que, la necessària neteja higiènica no era la qualitat habitual, cosa que sovint suposava sortir del tuguri amb les sabates envescades.

   El corredor de les comunes, en determinades ocasions que solien ser recurrents, venia a ser l’aula d’educació sexual dels alumnes mes grans de l’escola. Això d’educació és per dir-ho d’alguna manera, sobretot per la manca d’explicacions dels nostres pares i dels nostres mestres. En realitat es tractava d’avançar uns coneixements del propi cos i la seva fisiologia sexual, emprant un vocabulari propi, que fora d’aquesta aula, no he sentit mai en altre lloc. Naturalment érem a l’escola per a aprendre.

   La lliçó la donaven sempre els més grans que s’adreçaven als més jovenets que intuïen que per l’edat estaven en els inicis de la pubertat, i abans que res li preguntaven: “Que ja et salten?” referint-se a que, si per la cigala a més dels orins, també li sortien “resolis” que era com en dèiem del semen. Al manifestar ignorància, la pregunta següent era: Que no trempes?, i si l’interpel·lat arronsava els “hombros” tot mostrant interès pel que podrien ser les respostes, el convidaven a abaixar-se els pantalons per veure com tenia la cigala i el seu entorn, per les mides i la pubescència, i així que veien que la cosa ja estava a punt de despertar-se li explicaven com li anirien les coses de l’entrecuix, fent-li una demostració pràctica, dient-li que per animar la cigala, anava be, tancar els ulls i pensar en la noia que li agradava tot imaginant-la nua, i així venia la trempera. El pas següent era “ara me la pelo a la salut ... d’aquella noia” i començaven les manualitats d’una o altre forma fins aconseguir que sortissin amb empenta els “resolis”. Aquesta era la primera lliçó.

   La segona i totes les demés, consistien en explicar que, quan fóssim una mica més grans, la trempera s’havia d’aprofitar per “xivar” o “pitjar”, és a dir, ficar la cigala a dintre la “xona” de la noia, però això comportava que els aprenents es fessin un garbuix, que obria expectatives inimaginables i poc a poc, anaven preguntant i escoltant als companys més grans que els havien donat la primera lliçó al corredor de les comunes de l’escola nacional graduada de nens, ja que ni els pares, ni els mestres estaven disposat a explicar-nos. Per això hi havia una major morbositat per l’aprenentatge, i per escatir qui s’ho feia amb qual, sorgint de les improvisades explicacions unes llegendes de molt dubtosa credibilitat però que s’escampaven de boca a orella per tots els nous arribats a la pubertat.

   Podeu pensar que això és una bajanada, i potser ho és, però era com diverses generacions de nois del poble rebíem la primera lliçó, amb un peculiar vocabulari, que era el propi per l’ocasió i que els entre cometes, son exclusius del nostre poble.