El bloc d'en Climent

Aquest diumenge dia 12 d'octubre, la colla d'amics, no tots, però gairébé, hem fet una excursió al Cap i Casal per visitar la seu del Parlament de Catalunya, seu de la sobirania popular del poble de Catalunya, encara que la Constitució que, de moment, ens regeix no reconeix l'esmentada sobirania. El palau de la Ciutadella és un edifici que paga la pena de ser visitat, tant des del punt de vista arquitectònic i artístic, com pel fet que és on el poble català és representat políticament. 

D'entrada és xocant que el nostre Parlament s'ubiqui en un edifici que va ser enlairat per vigilar el poble català vençut després de la guerra de successió entre els Borbons i els Àustries. L'edifici formava part de l'immens complex militar bastit per Felip V sobre les ruïnes de gran part del barri de la Ribera enderrocat per les tropes castellano-franceses victorioses el 1714. El complex de la Ciutadella era una humiliació pels catalans del segle XVIII que havien gosat defensar les seves llibertats seculars. El Parlament de Catalunya ocupa l'edifici dedicat a emmagatzemar l'arsenal de l'exèrcit ocupant. (Segueix)

Després de la pitjor setmana borsària, després de veure com les accions de General Motors baixen a nivells de l'any 1950, perdent un 31 % del seu valor en unes hores, després de veure les accions de Ford baixar un 21 % en poques hores i situades a nivells del 1988, després de veure que les accions de Lear baixen en un any un 82 % del seu valor, després de veure que les mesures empreses per bancs centrals i governs no donen resultats immediats, etc. etc., hom es veu empès irremeiablement cap al pessimisme. (Segueix)

Darrerament, quan em llevo, em pregunto si és convenient d'escoltar la ràdio, llegir els diaris o escoltar i veure els telenotícies del dia. Hom ha de tenir una pell ben curtida per no caure en una depressió davant l'allau de males notícies econòmiques i davant els mals auguris del present i el futur més immediat. (Segueix)

Em dol en l'ànima veure constantment l'imparable flux de notícies sobre la corrupció política a l'administració pública de les Illes Balears. Em sap greu veure el degoteig incessant de notícies tan negatives que donen la sensació que les Illes Balears és el refugi dels corruptes de tot l'estat.

Penso que el mal que el Partit Popular, sobretot, ha fet a la imatge de les illes és poc més que irreparable. El trist de tot plegat és que no tan sols han fet mal a la seva imatge, sinó de manera real al país. El boom immobiliari, l'especulació, la connivència política han destrossat un país que era una joia a la mediterrània. No sé si la cosa té remei o si ja no hi ha res a fer. No cal dir, que desitjaria  que fos possible la marxa enrera, però no ho sé.

L'únic que espero és que els responsables de tot plegat, els autors d'aquest dany que s'ha fet a les Illes i el dany que s'ha fet a l'activitat política, la de debò, la del servei píblic, acabin engarjolats pels seus actes. Penso que és l'últim consol que ens queda.

Per un vallenc militant com jo no és gens fàcil escriure un apunt com aquest després d'arribar a casa cansat i vençut en el 22è concurs de castells de Tarragona. Un cop reconegut això, no puc començar d'altra manera que felicitant ben sincerament els Castellers de Vilafranca per l'aplastant victòria que han assolit en l'edició d'enguany del concurs de castells. La seva victòria ha estat tan inapel·lable com la victòria futbolística del Barça en el partit d'ahir. (Segueix)

El passat dia 1 de setembre vaig fer un apunt explicant el que vaig fer arran d'una notícia apareguda a l'Avui.cat i del tipus de comentaris que es feien a aquella notícia i que els responsables de la web mantenien a la xarxa. Un tal Sergi em fa un comentari que inicialment no volia contestar. Però, finalment, he decidit que sí que valia la pena de contestar. No pas a ell, sinó al que diu i al que les seves paraules deixen entreveure del què pensa. (Segueix)

Ahir, dimecres, em vaig assabentar de la dimissió de la senyora Dolors Batalla com a alcaldessa i regidora de l'ajuntament de Valls. Els motius que han causat l'esmentada dimissió sembla que els hem de situar en l'àmbit personal. Si més no, aquestes són les raons que s'han fet públiques per a justificar la seva dimissió. No seré pas jo qui posi en dubte les raons esgrimides per a prendre una decisió tan important com aquesta. No amagaré pas ara la meva actitud crítica envers l'acció de govern de la senyora Batalla al capdavant del govern municipal. Això, però, no m'impedeix desitjar-li, ben sincerament, que les raons esgrimides tinguin un desenvolupament positiu per a ella i per a la seva família. (Segueix)

Els catalans som, realment, un cas patològic digne dels millors estudis sociolingüístics mundials. Si jo fos un professional d'aquest ram em dedicaria de ple a l'estudi del nostre fenomen. Estic segur que brillaria a tot el món com a manual de males pràctiques dignes de ser rebutjades per qualsevol col·lectivitat que estimi la seva llengua i cultura. (Segueix)

Aquesta setmana hem assistit a una pràctica continuada nacionalitzadora per part de l'administració Bush en rescat de bancs i asseguradores. Alguns analistes ens han explicat que sembla que la societat més capitalista del món feia seves les pràctiques socialistes més pures. A primer cop d'ull sembla que això hagi estat així, però em sembla que no va per aquí la cosa. (Segueix)

Acabo de sentir per la ràdio el mensypreu del portaveu de la companyia Air Berlin cap a la llengua catalana. Trobo cínica l'argumentació que el representant espanyol de la companyia fa servir per a mantenir el refús de la companyia a l'ús del català en les seves comunicacions amb els seus clients. Jo no sóc massa partidari dels boicots organitzats. Hi tinc les meves reserves. Però trobo que la cara dura que la companyia està fent servir en aquesta qüestió és del tot inadmissble. Ja no tan sols per als catalanoparlants, sinó també per a qualsevol persona sensible amb les cultures de qualsevol part del planeta. (Segueix)