El bloc d'en Climent

La crisi segueix apretant l'economia real, les empreses i les famílies. Ho palpem cada dia. Els governs i els economistes van provant diferents receptes que no acaben de resoldre la situació. La recuperació no sembla entreveure's en un horitzó proper. Aquesta sembla ser la realitat que vivim cada dia. Sort que la inflació i l'euribor estan en quotes baixes i esperem que segueixin en aquesta tendència, perquè sinó les coses serien encara pitjors per tots i cadascun de nosaltres. Tant de bo no ens trobem amb una escalada de preus del petroli, ni res de semblant. La crisi és profunda, i ben profunda per si algú no s'ho creia. (Segueix)

Ahir dissabte vaig anar amb la Judit, la  meva filla gran, al Camp Nou a veure el partit de futbol entre el Barça i l'Espanyol, el derbi. Ara feia uns quants anys que no anava al Camp Nou. Hi havia anat força vegades amb el meu pare que, junt amb la meva mare, n'era soci i abonat. Hi vaig anar força vegades amb la Montse, la meva dona, era l'època del dream team. A mi m'agrada el futbol i sabia per experiència que anar al Camp Nou enganxa fins i tot a aquelles persones a qui el futbol no els hi diu massa cosa, com era el cas de la Montse. Així, doncs, estava segur que a la Judit li encantaria. I de fet així va ser. S'ho va passar pipa. (Segueix)

Segons he pogut llegir al setmanari EL PATI de Valls, el Consell Escolar de la ciutat ha rebutjat una proposta de l'escola La Candela que proposava un canvi de ratio amb l'objectiu d'anivellar el percentatge d'immigrants de totes les escoles de la ciutat. La proposta va ser rebutjada, segons explica el setmanari, per l'oposició de les escoles concertades i per una de pública. (Segueix)

La setmana passada celebràvem el dos-cents aniversari del naixement de Charles Darwin. No tinc intenció de fer un apunt sobre Darwin i la seva teoria de l'evolució. Hi ha persones molt més il·lustrades que jo per fer-ho. De fet, aquests dies ja s'està fent. Darwin és successor de Mendel i les seves lleis que vam estudiar en el nostre batxillerat de fa molts anys i que suposo que encara s'estudia. Avui només volia escriure aquestes ratlles perquè Nicolò Machiavelli escrivia l'any 1519 en el Discursi que "només qui s'acomoda al temps, a la llarga serà afortunat". Per a un profà com jo, Darwin estructura això que altres ja havien apuntat en segles precedents. Habilitat, oportunitat, són, segurament, conceptes que han fet evolucionar les espècies. La nostra també. Si aquests conceptes anessin acompanyats de conceptes com justícia, solidaritat, l'evolució seria perfecta del tot. Però, bé, som com som i anem evolucionant com podem o com sabem. 

Entre Darwin i els creacionistes, jo, sens dubte, em col·loco al costat de Darwin. I això no em crea cap tipus de contradicció amb les meves creences religioses. Bon aniversari a tothom pel descobriment!    

Aquest dissabte és un d'aquells dies en què acostumem a dir que ens falten hores. Al matí vam anar tota la família a la darrera excursió comentada per l'historiador Francesc Murillo per commemorar el dos-cents aniversari de la Batalla de Valls que tingué lloc el 25 de febrer de 1809 durant la Guerra del Francès pels voltants del Pont de Goi. He dit que era la darrera excursió comentada organitzada per l'Institut d'Estudis Vallencs (IEV), però això no és exacte. Era el darrer cap de setmana, però el mateix dia 25 de febrer se'n farà una altra. Va ser una excursió mig motoritzada i mig pedestre. Un grup de prop de cinquanta persones vam sortir de l'estació d'autobusos de Valls per dirigir-nos en cotxe als escenaris de la batalla. Un ampli camp de batalla a l'entorn del riu Francolí. Les explicacions d'en Murillo ens van ajudar a situar els prolegòmens i el desenllaç de la batalla. Una batalla que va fer que la ciutat de Valls resti inscrita a l'Arc de Triomf de París. Amb això ja podeu comprendre que els francesos van obtenir-ne la victòria. (Segueix)

Ni que sigui a cuitacorrent vull fer un recordatori de l'il·lustre vallenc Pere Català i Roca, mort a Barcelona ahir dia 10 de febrer. Espero no fer cap errada important, ni que la memòria em traeixi, en aquest flash d'urgència que vull fer aquest matí. Nascut l'any 1923 a Valls, l'Alt Camp, fill d'en Pere Català i Pic, insigne fotògraf que tenia el seu laboratori al carrer de la Cort de Valls. El seu pare, Pere Català i Pic té fotografies prou famoses com aquella que mostra el peu d'un pagès en acció de trepitjar una creu gamada esberlada sobre unes llambordes. Aquesta és una fotografia que sempre m'ha impactat. Pere Català i Roca era germà d'en Francesc Català i Roca, fotògraf com el seu pare i reconegut internacionalment. (Segueix)

Avui mentre sentia i veia el telenotícies migdia de TV3 estava pensant en el tractament informatiu que els mitjans de comunicació, sobretot els audiovisuals, estan fent de la crisi econòmica que el món occidental i els països emergents estan patint. Els altres països no tenen opció de patir una crisi perquè estan, alguns per vergonya nostra, en permanent crisi ja sigui per guerres, fam, malaltia o pobresa. Avui, com ahir i gairebé cada dia, ens han tornat a posar la crisi econòmica damunt la taula mentre dinàvem. (Segueix)

Avui s'ha acabat el nadal a casa. Bé, ja sé que el nadal es va acabar el desembre, però a casa seguim la tradició i per la Candelera, treiem el pessebre i el tió s'adorm ja fins a començaments de desembre. La tradició és que per la Puríssima s'engega el període nadalenc i no s'acaba fins el dos de febrer. Aquest Nadal tanca un cicle a la meva família. Ha estat el primer sense el meu pare i el darrer en què la Xènia, la meva filla petita hi ha posat tots els cinc sentits de la il·lusió. L'edat no perdona i no sé com serà aquesta festa a partir de l'any que ve, quan ella ja no podrà sostenir la màgia de la innocència que se'n va. Enguany, doncs, es tanca un cicle. Un cicle que particularment no crec que el torni a reviure, a no ser que d'aquí força anys alguna petita criatura em digui "avi". (Segueix)

Després d'unes setmanes menjat per la feina, reprenc de nou els meus apunts al bloc. Avui, només, per escriure aquestes quatre ratlles. El moment actual, difícil i dur, m'absorbeix una mica i no m'ha deixat gaire temps per compartir aquest espai amb tots vosaltres, amb els pocs o molts que compartiu aquest espai de reflexió o de petits plaers amb mi. Gràcies a tots els que esporàdicament treieu el nas per aquest humil bloc i amb les vostres crítiques i comentaris m'esperoneu o no abandonar-lo. Tornem-hi, doncs, pit i amunt. 

Aquestes darreres setmanes s'ha parlat en difrents mitjans de comunicació de campanyes iniciades a Londres i seguides a Barcelona i altres ciutats on es polemitza sobre l'existència de déu o la seva inexistència. El primer que se m'acut en pensar sobre aquestes campanyes i el seu cost és allò de l'Obèlix "estan bojos aquests romans". Penso que realment estan bojos, els uns i els altres. Sembla que l'existència o no de déu hagi de dependre de l'èxit o el fracàs de l'impacte visual d'uns autobusos circulant per les ciutats. (Segueix)