Passen els mesos i no sembla que els brots que se'ns insinuen tinguin prou força per a brostar. Dic brots, sense l'adjectiu verd, perquè els brots acostumen a ser verds. Per tant, l'adjectiu no aporta cap novetat al que ja expressa el substantiu. Les grans empreses tornen a guanyar diners a dojo, però els problemes financers continuen i els ciutadans europeus seguim finançant i afiançant models i bancs que més ens valdria que s'enfonsessin. En el pla social les coses no sembla que millorin, més aviat el contrari. Les crisis ens assoten arreu i per tot. Sempre es diu que de les crisis sempre se'n poden extreure lliçons positives, que són una oportunitat per al creixement, ja sigui personal, ja sigui col·lectiu. La realitat actual no convida a l'esperança. Des del meu punt de vista, el més greu de l'actual crisi no és la multiplicitat d'efectes negatius pels quals ens fa passar en aquests moments, sinó més aviat la incapacitat que la nostra societat demostra per a extreure'n les lliçons adequades per a superar-la. Com que cada dia els mitjans i els representants polítics en parlen, sembla que alguna cosa s'estigui movent, però és un miratge. L'objectiu és que res no es mogui. Els interessos econòmics, el poder, la capacitat d'influència, l'enriquiment fàcil i ràpid és el que compta. Les persones i el seu benestar és el que menys importa. (Segueix)
El proper diumenge dia 28 apareix un nou diari. El seu nom: ARA! Un nom que m'agrada. El cap de setmana que ve sembla farcit de fets rellevants. Amb el diari, el cap de setmana compartirà protagonisme amb les eleccions al Parlament de Catalunya i el Barça-Madrid. Déu n'hi do. Un cap de setmana intens. (Segueix)
Benet XVI ja ha marxat de Catalunya. Avui els mitjans van plens de la repercussió de la visita del Papa a Barcelona. Valoracions de tot tipus sobre diferents aspectes de la visita papal a Barcelona. Jo també en faré un breu resum de les impressions que m'ha quedat de la visita. En primer lloc, diré que en el debat sobre si la visita ha estat un èxit o no, tot depèn del què hom entengui per la paraula èxit. Els èxits s'han de valorar en funció dels objectius que cadascú s'hagués imposat arran de l'estada del Papa a Barcelona. Jo no sé si va ser un èxit o no. Per la meva banda no m'havia suggerit cap objectiu a assolir. El que sí que em queda clar és que els èxits avui dia passen sobretot pel ressó mediàtic que un esdeveniment provoca. Des d'aquest punt de vista, és ben evident que la visita va ser un èxit. El seguiment televisiu que es va fer dels actes en què va participar Benet XVI van ser seguits per les televisions nacionals i estatals. Podríem dir al·legòricament que vam ser més papistes que el papa, mai més ben dit. Per tant, des d'aquest punt de vista va ser un èxit total. I com que jo no tenia cap mena d'objectiu suscitat per la visita, ho deixaré aquí. (Segueix)
Mentre la progressia catalana està enfeinada per fer la guitza a la visita que el Papa ha de fer a la ciutat de Barcelona per a consagrar el temple de la Sagrada Família com a basílica, a l'Iran hi ha una noia que està pendent de ser executada, no se sap ben bé si pel mètode de la lapidació o de la forca. Es tracta de Sakineh Mohammadi Ashtiani. Si no em falla la memòria té 41 anys i té dos fills. És a la presó des de l'any 2005. El 2006 la van condemnar a rebre 99 fuetades per haver mantingut relacions amb dos homes i posteriorment un tribunal la va condemnar a morir lapidada per mantenir una relació extramatrimonial. Segons explica Amnistia Internacional, Sakineh va ser condemnada per tres dels cinc magistrats que la van jutjar, tot i que no hi havia cap mena de prova que la inculpés. Després d'algunes revisions per part del tribuanal suprem iranià la sentència va ser confirmada i si a dia d'avui encara és viva es deu a la pressió internacional sobre el règim iranià. Malgrat tot, aquesta mateixa setmana s'ha sabut que Sakineh pot ser executada de forma imminent. (Segueix)
Per a un vallenc com jo no és fàcil reconèixer els mèrits dels castellers de Vilafranca. Però la realitat castellera dels darrers anys obliga a fer justícia a una colla que sembla que no té límits en els objectius que es proposa. Avui, dia de Tots Sants, els vilafranquins han tornat a escriure una pàgina més en la crònica secular dels castells. No m'entretindré gaire a descriure l'admiració pel dos de vuit que han descarregat. De fet, ahir vam veure l'assaig que havien fet amb l'aixecador col·locat en el castell i la bona sensació que ens va causar a la meva dona i a mi i el nostre comentari va ser de credibilitat respecte al seu objectiu de descarregar-lo. Dels Castellers de Vilafranca en recordarem tots i cadascun dels castells que en la desena dels primers anys dos mil han aconseguit. Però el meu reconeixement va més enllà dels castells aconseguits. Penso que els vilafranquins han ensenyat als vallencs algunes de les virtuts de les quals nosaltres no n'hem sabut fer gala. Algunes d'aquestes virtuts són, des del meu punt de vista, la seva clau de l'èxit. (Segueix)
Sembla talment que el mestre Solà no hagi volgut veure i viure un nou atac a la llengua catalana com el que el TSJC va fer aihir contra la nostra dignitat. El mestre, un altre savi que se'ns en va abans d'hora, ens deixa orfes dels nostres referents més preuats. Un home que amb el cap clar va treballar incansablement, com abans ho havien fet en Fabra i en Coromines, per oferir-nos una llengua actual, moderna i viva. Vaja, tot allò que molesta a Espanya. Avui Espanya respira una mica més tranquil·la. (Segueix)
El president de la federació asturiana de futbol ha fet unes declaracions que il·lustren molt bé el que molts espanyols creuen i no gosen dir. Per aquest senyor, nosaltres, els catalans, som, amb els portuguesos, quasi estrangers. Anem avançant. Ara ja ens consideren estrangers a l'alçada dels d'un estat com Portugal. L'Espanya castellana encara no ha paït la independència de Portugal des del segle XVII. En aquella època els catalans vam tenir la desgràcia que davant els dos fronts que els castellans tenien oberts, van escollir perdre Portugal i lluitar per conservar Catalunya. Als portuguesos encara els consideren quasi estrangers, com si encara tinguessin algun dret sobre ells. A nosaltres ens consideren també quasi estrangers. La llàstima és que no siguin del tot coherents i tot reconeixent la nostra estrangeria ens treguin les manilles que ens han posat i ens alliberin d'una vegada. (Segueix)
Arran dels actes de vandalisme (es veu que els vàndals van fer furor per allà el segle V) que van passar a Barcelona la tarda de la passada vaga general, les diferents forces polítiques i els mitjans de comunicació s'han afanyat a despotricar, amb diferents matisos, contra els moviments antisistema. I tots tan panxos. Així d'una revolada intenten carregar-se tot allò que surti dels canals habituals i controlables que ells pretenen dirigir. De fet, es referien als brètols que surten cada ocasió que hi ha aglomeracions de persones, ja sigui per qüestions polítiques, sindicals o esportives, i que emparats en l'anonimat aprofiten per descarregar la seva ira, per robar el que no és d'ells o per fer el que en aquell moment els vingui de gust. De fet, parlem de persones amb un clar historial delictiu i amb característiques antisocials. Uns trets que disten, i molt, d'aquelles persones i organitzacions batejades com a antisistema. Els qui fan aquesta política de confusió no ho fan de forma innocent. Si aprofiten tota ocasió de vandalisme per carregar contra els que ells anomenen antisistema és perquè volen confondre la ciutadania perquè rebutgin tota temptació d'exercercir la seva llibertat d'expressió i mobilització al marge dels canals establerts, o sigui, els seus. Als brètols els coneixen prou bé. O sigui que, si volen, poden actuar-hi fàcilment. Però em fa la impressió que és gent que d'una manera o altra serveixen els interessos dels que en teoria vetllen per la bona marxa de la societat, és a dir, els del poder que no vol que res escapi al seu control. (Segueix)
D'aquí poc més d'un mes i mig els ciutadans del nostre país estem cridats a les urnes per a elegir els diputats que en la pròxima legislatura ens han de representar al Parlament de Catalunya. Del resultat de les eleccions en sortirà també el nou govern nacional. La primera gran batalla serà saber si el guanyador serà l'abstenció o no. No descobreixo res si afirmo que a molts ciutadans ens costa cada vegada més l'exercici del nostre dret a votar. Fins ara, no he fallat en cap de les ocasions que el nostre sistema democràtic ens ha brindat per a poder-ho fer. Ara, però, les coses se'm posen bastant difícils. Si l'abstenció encara tingués el sentit polític original d'abans, potser ho tindria bastant clar. Però no m'agrada que m'ubiquin entre els que passen de tot o els que afirmen una vegada i una altra que passen de la política, de la cosa pública. (Segueix)
El plat de fusta o l'amor desinteressat
No sé gaire els motius, però avui m'ha vingut a la memòria aquell conte tan impactant del plat de fusta. Ja sabeu, aquell d'quella família que té arraconat l'avi perquè xarrupa massa quan menja i el fan menjar apartat de la família a la cuina i amb un plat de fusta perquè no faci massa soroll i no destorbi. Potser la situació de crisi, potser comprovar que l'atur s'ha tornat a disparar avui i moltes famílies se sumaran als milers o milions de persones que s'ho passaran malament i que veuran la seva dignitat atropellada. No sé el motiu pel qual he pensat en el conte que les meves filles saben tan bé. A elles també els impressiona el conte. Quan la nena petita es posa a treballar amb un tros de fusta i el seu pare li pregunta què està fent. Ella li respon que està treballant en el plat de fusta que ell farà servir al cap d'uns anys quan faci una mica de nosa. Avui que molts pares són maltractats pels seus fills, també caldria recordar que en moments de crisi com aquests els nostres pares tornarien a donar la vida per nosaltres, per poder subsistir amb dignitat, per sostenir la dignitat dels seus fills.
Us deixo un petit curt que a mi també m'ha tocat el voraviu i, com el conte, ha ocasionat que una llàgrima s'escolés avall per la meva galta.
Mireu primer el vídeo i per si algú té dificultat per entendre el grec o l'anglès dels subtítols us faig cinc cèntims del què diuen a continuació.
El fill assegut amb indiferència al costat del seu pare llegeix el diari al jardí. El pare es fixa en un petit pardal que voleia pels arbustos i pregunta al seu fill: "Què és això"? El fill, sense prestar massa atenció al pare, li contesta: "Un pardalet".
L'ocellet segueix aletejant per davant de pare i fill i el pare li torna a preguntar al fill "què és això". La contesta és la mateixa d'abans amb un to més sec. I així unes quantes vegades fins que el fill perd la paciència i escridassa el pare. Aquest s'aixeca i va a buscar un diari que va escriure anys enrere i li diu al fill que llegeixi en veu alta. El pare, anys enrere, havia escrit que en fer el seu fill petit tres anys eren al parc i el seu fillet li va preguntar 21 vegades "què és això" mentre mirava un pardalet. El pare havia contestat 21 vegades al seu petit "és un pardalet" i a cada resposta havia fet una abraçada amorosa al seu petitó tot estimant-lo.
