Els catalans som, realment, un cas patològic digne dels millors estudis sociolingüístics mundials. Si jo fos un professional d'aquest ram em dedicaria de ple a l'estudi del nostre fenomen. Estic segur que brillaria a tot el món com a manual de males pràctiques dignes de ser rebutjades per qualsevol col·lectivitat que estimi la seva llengua i cultura.

Fa uns dies, el comissari de multilingüisme europeu deia que podia confirmar que a Catalunya no hi ha cap mena de sospita que la llengua castellana fos perseguida i discriminada a Catalunya. Tot un descobriment. Ningú, deia, havia denunciat a la Comissió Europea cap mena de discriminació per parlar el castellà a Catalunya. És clar, les denúncies s'han d'argumentar jurídicament i han de ser reals.

En tota aquesta polèmica que fa massa temps que dura, els lobis informatius espanyols han situat la discussió sobre el risc lingüístic en el fet que el castellà està en perill. S'ha de reconèixer que són i han estat molt més hàbils que nosaltres. Amb la seva persistència han eliminat el veritable risc lingüístic al nostre país. El veritable risc és que el català faci companyia al llatí, no pas com a llengua clàssica, sinó com a llengua morta. No sóc dels que profetitzen l'apocalipsi, però la tendència, des del meu punt de vista, apunta cap aquí. Quan una llengua s'aminora socialment i es redueix a àmbits específics i especialitzats, inicia imperceptiblement la seva agonia.

El comissari europeu lloa el nostre país perquè els seus ciutadans catalanoparlants passen al castellà "sense ni adonar-se", diu. I en fa un gran elogi d'aquest fet. Imagino que aquest senyor només diu això quan parla de nosaltres, perquè no me l'imagino dient una cosa semblant si parlés en referència a Esapnya, o França, o Dinamarca, per posar alguns exemples.

El trist és que el nostre país ha entrat al joc defensiu. Fa massa temps que estem a la defensiva respecte a que no discriminem el castellà. Penso que és hora ja de bandejar aquest debat. És hora de passar a l'ofensiva i actuar com un país normal. Sense complexos. El comissari Orban diu que és una meravella que un castellanoparlant pugui viure en la seva llengua les 24 hores del dia a Catalunya. Al diari Avui deien que les manifestacions del comissari europeu eren una bofetada als que atien la falsa polèmica lingüística. Jo penso que la bofetada és realment al nostre país, perquè no en trobarem cap més com el nostre. Un flamenc no podria viure ni dues hores en holandès a Valònia, i a la inversa. Per mi, un país lingüísticament normal és així com funciona, no pas com el nostre.

Però bé, ja vaig dir fa uns dies que els catalans som com som i encara ens en sentim cofois. Quan els altres pensen que som imbècils, nosaltres creiem que som els més educats del món. Quan els mitjans de comunicació són majoritàriament en castellà, exceptuant la ràdio, deixem que el tema sigui si el castellà està en preill. Quan es jutja un alcalde per parlar a la guàrdia civil en català, encara ens sorprenem que l'alcalde els parlés en català. I així anem fent.

A la defensiva hi hem perdut sempre. Potser caldria cercar una altra estratègia més digna, més valenta. Més normal. I no tinguem por, perquè viure amb dignitat no és viure contra ningú. Simplement és viure com tothom.