Aquesta setmana hem assistit a una pràctica continuada nacionalitzadora per part de l'administració Bush en rescat de bancs i asseguradores. Alguns analistes ens han explicat que sembla que la societat més capitalista del món feia seves les pràctiques socialistes més pures. A primer cop d'ull sembla que això hagi estat així, però em sembla que no va per aquí la cosa.

Jo ja m'havia fet il·lusions que quan la meva economia familiar pateixi els estralls de la crisi econòmica, hipotecària i no sé quantes coses més, l'estat em vindria a socórrer. Però un cop passat aquest pensament il·lusori, he vist la llum i me n'he adonat que jo era un il·lús de cap a peus.

Hem vist com el gegant capitalista ha acudit en auxili d'aquells que, mentre han guanyat diners i diners amb l'especulació urbanística i hipotecària, mai no van tenir la temptació de distribuir els seus guanys desmesurats amb la resta dels mortals. Ara estem davant d'allò tan conegut de privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues. Els rics ja la tenen aquesta capacitat de fer que un estat surti a socórrer-los quan la seva aposta surt malament. Ja m'explicareu on queda el seu risc! Quan hom s'arrisca, pot guanyar o perdre, mentre ells guanyen, rai, ara, a la que perden, ja ho veiem.

De fet, no ens hauria de venir de nou. La solidaritat capitalista ja és ben bé així. Els pobrets i alegrets servim per això. Socórrer el fort quan li tremolen els peus. Els forts, quan se senten forts fan servir els peus per a aixafar-nos. Estic satisfet de pertànyer als pobrets i alegrets. Mai no m'hauré de doldre de que em prenguin massa. Tampoc mai he pretès guanyar massa. Simplement el suficient. Però sí que és empipador que em demanin apretar-me el cinturó, renunciar a serveis, perquè aquells poderosos que pensaven enriquir-se, encara més, en quatre dies han ensopegat amb la seva pròpia avarícia.

Què hi farem! La redistribució de la riquesa no ha estat mai la dèria de la nostra societat. Llàstima que la redistribució de les penalitats sí que ha estat la dèria dels qui manen, és a dir els forts, que directament o indirecta fan que els governs sobre els quals influeixen remin sempre a favor seu.