Darrerament, quan em llevo, em pregunto si és convenient d'escoltar la ràdio, llegir els diaris o escoltar i veure els telenotícies del dia. Hom ha de tenir una pell ben curtida per no caure en una depressió davant l'allau de males notícies econòmiques i davant els mals auguris del present i el futur més immediat. 

Els éssers humans som éssers que ens movem en els extrems d'un pèndul. En aquest sentit, crec que ni abans érem tan rics com la majoria feia veure, ni ara som tampoc tan pobres. Els catalans diem allò tan conegut de "no estirar més el braç que la màniga". Jo penso que durant força temps, la bonança econòmica i el sistema financer ens han convidat a allargar més el braç que la màniga. Davant tanta invitació eufòrica, a molta gent els hi ha costat dir no. Ens han convidat a agafar hipoteques per tot. Ens han convidat a tenir tantes targetes com vulguéssim. Tot ens convidava a consumir sense cap mena de fre aplaçant el pagament de la despesa cap al futur. A molta gent els deu haver costat resistir-se a tant convit. 

Particularment, el que a mi em preocupa més és l'economia productiva. D'aquesta economia en depenen els llocs de treball, la creació de riquesa, el manteniment i creació d'empreses, les despeses socials, el consum, etc. Els assalariats, tots aquells que cobrem a través d'una nòmina i paguem a hisenda el que ens pertoca, som els que hem sostingut l'estat del benestar fins a dia d'avui. És raonable que la gent pensi i es procupi si tot plegat haurà servit per protegir-nos en el cas que l'especulació d'uns quants, l'avarícia del sistema financer, etc ens aboqui a una situació precària i de necessitat. 

La incertesa crea por i desconfiança. De tot plegat n'haurem de treure lliçons positives. Potser els ciutadans no ens deixarem enredar tan fàcilment com ens hem deixat enredar fins ara. Seria bo, però, que res tornés a ser com abans. Ni el sistema financer no pot seguir operant com ho ha fet fins ara. El que cal ajudar és l'economia productiva, no pas els especuladors financers i econòmics. Les empreses han de guanyar diners, però haurien de saber que un benefici d'un 3 o un 4 per cent hauria de ser el raonable, no pagar sous monstruosos als seus directius perquè mitjançant l'enginyeria financera presentin guanys astronòmics que res tenen a veure amb la realitat.

Segurament, com que jo no sóc economista, dec haver dit moltes rucades al llarg d'aquest apunt. La meva única experiència econòmica és la de gestionar un pressupost familiar que es basa en contenir les despeses en funció dels ingressos domèstics reals. Que pot permetre un petit percentatge d'endeutament suportable, viable. Sense oblidar que hi ha la possibilitat que es presentin imprevistos que trastoquin aquest pressupost.

En definitva, segur que una mica més d'austeritat per part de tothom, famílies, empreses, bancs, sistema financer, administracions públiques, hagués impedit que ens trobéssim en aquesta crisi que ningú sap l'abast que tindrà, ni la durada, ni les conseqüències que cadascú de nosaltres haurà de suportar.