No sé si hi ha algú que s'hagi sorprès per l'enrenou que ha causat l'ús limitat de les llengües de l'estat al Senat. Per descomptat que a mi gens. El que m'hauria estranyat és que no s'hagués produït l'esquinçament de vestidures que hem pogut veure. El desvergonyiment segueix essent la tònica dels que defensen l'Espanya real, l'única possible, l'espanyola, o sigui, la castellana. I per més que volguem girar la realitat del dret i del revés, la realitat és la que és. La realitat és que els que parlem una llengua que no sigui la castellana som uns proscrits a Espanya. És lloable l'esforç d'alguns que encara aspiren a transformar Espanya, però és del tot inútil.Espanya no vol canviar, més aviat la majoria pensen que ha canviat massa i la volen retornar a la seva tradició més autèntica. (Segueix)
Qui m'havia de dir a mi que alguna vegada faria un titular com aquest. Si algú m'hagués dit que en alguna ocasió el senyor Aznar i jo estaríem d'acord, hauria cregut que em volien aixecar la camisa. Doncs sí, l'actual estat de les autonomies és inviable. La llàstima és que hagin tardat trenta anys a adonar-se'n. I la hipocresia és que si existeixen 17 autonomies a Espanya és perquè els espanyols ho van voler. Volien transformar les regions espanyoles en autonomies per privar que existissin dues nacions autònomes dins l'estat espanyol. Exeptuant Catalunya i Euskal Herria ningú més els ho demanava. De sobte, quinze regions espanyoles es van trobar que eren autònomes sense haver-ho desitjat en cap moment. El problema és que darrere les paraules de l'Aznar hi torna a haver gat amagat. El que realment vol l'Aznar és acabar amb Catalunya i Euskadi. Com que no s'atreveix a dir-ho, torna a generalitzar, ara vol retirar el cafè que van repartir per tothom, tant al que en volia, com al que no. (Segueix)
Em fa la impressió que torna allò del pensament únic que es va posar de moda fa uns pocs anys. Generalment, el pensament únic acostuma a presentar-se com allò més sensat, com a allò que no té alternativa. I generalment, també, acostuma a tenir un fons ideològic o de pensament que s'orienta cap a posicions conservadores. És habitual que aquest pensament es presenti com el més assenyat i, com a tal, indiscutible. Ara podem veure un exemple en la formació del nostre govern nacional. Després de la victòria de Convergència i Unió a les passades eleccions al Parlament de Catalunya, hem assistit a la formació del "govern dels millors", és l'epítet que s'ha fet servir. I els millors són presentats com a persones sense ideologia. La majoria provenen dels partits que han guanyat les eleccions, aquests imagino que sí que tenen ideologia, encara que són presentats com a persones sense color, com si fossin apolítics. Un altre grup és presentat com a independent. Tots ells provenen de l'empresa privada, o de l'ensenyament privat. ESADE o altres escoles de negoci de prestigi en el món de l'ensenyament acadèmic i econòmic. Sembla que aquests tampoc tinguin ideologia. Un altre grup prové d'altres partits, algun dels socialistes, alguna altra d'Esquerra Republicana, i així anar fent. (Segueix)
El dia 1 de gener vaig rebre la notícia que la meva cosina Carme havia mort a Barcelona de forma sobtada. Rebre una notícia com aquesta mai no et deixa indiferent. La mort d'algú estimat sempre ens impacta i si es presenta de forma inesperada, sempre ens deixa en un estat de xoc que ens trasbalsa i que requereix un temps per a païr la notícia. Acostumem a recordar els moments de la nostra vida que hem compartit amb amb la persona estimada i intentem recordar els darrers instants que vam compartir amb ella. No tothom està preparat per a afrontar aquests moments amb serenitat. No tenim estàndars de com hem d'afrontar aquests esdeveniments. Són vivències molt personals i intransferibles. No hi ha una forma correcta i una d'incorrecta per a viure aquestes sotregades. En el meu cas, jo no sóc una persona molt donada a fer grans exclamacions o a tenir mostres exteriors de com visc aquests moments. A voltes em pregunto si altres persones poden pensar que sóc una persona freda, insensible. Puc assegurar que no ho sóc. Però els moments més intensos de pena o sofriment per la pèrdua d'un ésser estimat els passo en privat. D'una forma molt interioritzada. De forma exterior, en públic, el més que em surt és una llàgrima que se m'escola tímidament per la galta. La mort sempre l'he afrontat i l'he viscut com una cosa natural. Mai no m'ha fet por. Evidentment m'entristeix el fet de no poder compartir més els moments d'alegria i de tristesa amb la persona estimada que he perdut, els moments agradables, les converses, els sentiments, els jocs. Sempre he patit més pels vius, pels que es queden. Entenc, però, com deia al començament, que no hi ha estereotips universals. Cadascú viu aquests moments de forma diversa. (Segueix)
Després de la desfeta electoral d'algunes formacions polítiques a les passades eleccions al Parlament de Catalunya, algunes formacions nacionals han començat a llençar missatges d'acostament de cara a les properes eleccions municipals. Vaig escriure sobre aquest tema ja fa alguns mesos i vaig fer algunes propostes al respecte. Per tant, ningú podrà dir que sóc dels que m'hi apunto al darrer moment. Sóc dels que preveia uns resultats com els que s'han donat a les eleccions nacionals del passat novembre. Per això m'anticipava en algunes propostes. Ara sembla que la necessitat obliga. No sóc, però, gaire optimista. Les maquinàries dels partits, tendents sempre a mirar-se el melic, més que a pensar en el que més convé al país, frustraran més d'una operació d'aquest tipus. Serà, des del meu punt de vista, un altre suïcidi de curta volada. (Segueix)
Jo no sé si algú s'acaba de creure les acusacions de caire sexual de la justícia sueca contra el senyor Assange. Jo no sé què hi ha de cert en tot aquest afer, però no seria sincer si no digués que tot plegat fa pudor de socarrim. El món està ple de coincidències, però aquesta coincidència acusatòria amb l'aparició dels documents secrets de les ambaixades nord-americanes, és molta coincidència. (Segueix)
Passades gairebé dues setmanes de les eleccions al Parlament de Catalunya, el senyor Carod-Rovira s'ha decidit a parlar. Ahir a RAC 1 i avui al diari ARA. Hi havia certa expectació per saber què deia en Carod dels resultats de les passades eleccions. Els partits del govern s'han esfondrat i el ERC, el seu partit, també. Per tant, la patacada ha estat doble. Per tant una doble frustració. El govern no ha sabut rendibitlitzar la seva obra de govern i ERC no ha trobat arguments convincents davant l'electorat per a defensar la seva estratègia en renovar la segona edició d'un govern de coalició de tres partits. En la meva opinió, el discurs del vicepresident en funció de la Generalitat de Catalunya té un error d'origen. Carod no accepta cap mena de responsabilitat en els resultats electorals. És suficient no haver anat a les llistes per rebutjar qualsevol responsabilitat? De debò creu que tot és fruit d'una mala campanya? De debò no creu que els mals vénen de més lluny? A mi em costa de creure. El fet, però, és que el vicepresident sembla rentar-se les mans del fracàs electoral. Jo penso que no és la realitat. (Segueix)
El president del govern espanyol torna a fer un dels seus estirabots. Saltant com un saltimbanqui, ara surt amb la privatització dels aeroports del Prat i de Barajas. És qüestió de no deixar-nos enganyar, com sovint ens deixem enganyar per les aparences. Diu que privatitzarà el 49% del capital dels aeroports esmentats reservant, això sí, el comandament per al govern espanyol. Ras i curt. (Segueix)
El dia després de les eleccions al Parlament de Catalunya ens assabentem que el Tribunal Constitucional ha acceptat tramitar el recurs del PP contra la decisió de prohibir les curses de braus a Catalunya. El TC ha esperat a que passessin les eleccions catalanes per comunicar aquesta decisió, suposo que conscientment. A mi no m'estranya aquesta acceptació del recurs, el que em sorprèn és l'argument principal que sustenta el recurs. Simplificant, diríem que el PP diu que el Parlament de Catalunya, ells diuen les Comunitats Autònomes, no tenen competència per prohibir una activitat econòmica. Ostres, en un món com el d'avui en el qual qualsevol activitat té una traducció econòmica em sembla un argument molt dèbil o per contraposició podria que molt fort. (Segueix)
Han passat les eleccions al parlament nacional. Vull fer una breu pinzellada a alguns dels resultats i a alguns dels símptomes que em sembla endevinar en aquests resultats. D'entrada , caldria deir que tota anàlisi postelectoral corre el risc de ser esbiaixat. Intentaré en l'espai més reduït possible dir tot el que em sembla rellevant dels resultats. (Segueix)
