El bloc d'en Climent

Tota una sèrie de vivències que he tingut les darreres setmanes en molts àmbits de la meva vida (personal, familiar, social, ...) m'han fet rumiar molt sobre la condició humana i les pautes de comportament que a nivell personal considero importants. Que siguin importants per mi no vol dir que siguin importants per tothom, però com que aquest és un bloc personal que obre les portes de bat a bat cap al món, em permeto d'exposar. (Segueix)

El període de negociació i consulta entre el Comitè d'Empresa i la Direcció de l'empresa sobre l'Expedient de Regulació d'Ocupació de suspensió temporal de contractes ha arribat a la seva fi. La plantila de Lear ha decidit democràticament acceptar la proposta de la direcció que millorava les condicions de L'ERO inicial. El Comitè d'Empresa ha negociat durament al llarg de set reunions el contingut d'aquestes millores i el que va decidir és no prendre cap decisió que no fos la d'exposar al conjunt de la plantilla el resultat de les negociacions i que cadascú, lliurement i secretament, indiqués si volia que el Comitè acceptés les noves condicions. No és la meva intenció explicar aquí aquest contingut, que hom pot conèixer a través de la premsa i que els afectats coneixen de viva veu, sinó analitzar diversos aspectes que han acompanyat tot aquest procés.  (Segueix)

Les darreres notícies que m'arriben del meu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, em dolen en l'ànima. M'he rumiat força la situació abans d'escriure aquestes ratlles, però finalment m'he decidit a escriure el que penso de tot plegat. Ni molt menys penso que els meus comentaris siguin encertats, de la mateixa manera que tampoc penso que siguin desencertats. Simplement són els meus pensaments i els exposo ben lliurement. Els exposo, també, amb la més gran llibertat individual i essent molt conscient que en ser una simple formigueta dins ERC no tindran la transcendència que tindrien dits per un càrrec institucional o un càrrec del partit. Això m'allibera encara més de parlar, escriure en aquest cas, amb una total llibertat. Si algú no comparteix els meus pensaments em semblarà perfecte,tan sols espero que si no els comparteix no tingui ànsies depuradores. (Segueix)

Avui fa quinze anys que em vaig comprometre amb la meva parella. És, doncs, a nivell personal, un dia assenyalat emmarcat en un dia meravellós com és la diada de Sant Jordi, patró del meu país i festa cívica per excel·lència a casa nostra. No sé si quinze anys són molts o pocs anys, però el que sí que sé és que fa quinze anys vaig prendre una de les decisions més transcendentals de la meva vida. Una decisió presa amb un interès egoïsta, augmentar la meva felicitat, i amb un compromís clar envers una altra persona, en aquest cas envers la Montse. El compromís no era gens fàcil: fer-la feliç. (Segueix)

Aquesta setmana la direcció de Lear de Valls ha presentat un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO) de suspensió de contractes per un màxim de 30 dies dins el període del 4 de maig fins el 30 de setembre. Aquesta era una mesura previsible en el cas que la crisi econòmica general i en el sector de l'automoció en particular fos llarga i persistent. El centre de treball de Lear a Valls va començar a notar la crisi econòmica just passat l'estiu de 2008. Des de llavors, la plantilla de Lear ha anat disminuint constantment, bàsicament per la via de la finalització de contractes eventuals. Calia adaptar el volum de plantilla al nivell de càrregues descendent dels darrers mesos de l'any 2008. Aquesta ha estat una pràctica empresarial generalitzada que ha anat deixant a les empreses del nostre país la contractació eventual com un model purament testimonial. Lamentablement no ho ha fet de la forma com el moviment sindical ha anat reclamant històricament per la conversió d'aquests contractes en indefinits, sinó perquè davant la dura i pura crisi mundial els treballadors i treballadores amb aquest tipus de contracte són els primers que han perdut la feina. (Segueix)

Ahir ens va deixar el noste company Joaquim Requena. Company de fatigues de CCOO de Lear de Valls i amic. La seva mort ha estat una pèrdua fora d'hora. Jove, vital i amb ganes immenses de viure no ha pogut vèncer la malaltia que l'ha castigat els darrers mesos. En nom de la Secció Sindical de CCOO de Lear vull trensmetre el meu condol ben sincer a tota la seva família i a tots els que l'estimaven. A tots els que l'estimàvem. No es fàcil traduir en paraules allò que hom sent en moments com aquest. No és fàcil traduir en paraules el dolor, ni és fàcil expressar adequadament paraules de consol per la família i amics. (Segueix)

Som en plena Setmana Santa, concretament en l'anomenat Triduum Pasqual, i avui vull parlar de la Passió. Vés què hi farem, m'ha agafat així. El terme passió, a part de la seva connotació religiosa, té un sentit lligat al sofriment. També fem referència a passar un viacrucis. És el llenguatge religiós que ha impregnat la nostra cultura al llarg de molts segles i que ha arrelat en el nostre vocabulari, tot i que, mica a mica, anem perdent les referències. Avui, a la feina, un bon company a qui aprecio molt, m'ha estat explicant el mal moment que està passant. He quedat sorprès de la confiança que ha posat en mi per explicar-me certes coses que no s'acostumen a explicar a qualsevol. Confiant en la meva discreció. No puc fer res més que estar-li agraït per aquesta confiança. No sé si me la mereixo. L'he escoltat amb atenció, acompanyant-lo amb tot el que m'anava dient. Més escoltant que parlant, intentant només dir-li les paraules justes. Donant-li ànims i esperança. Intentant asserenar-lo. Posant-me als seu lloc i fent-me meus els seus problemes. Hem quedat que en seguiríem parlant. (Segueix)

Plutarc, l'historiador grec del segle I, en la seva obra "Vides paral·leles", va fer cèlebre aquella frase posada en boca de Juli Cèsar, la dona del Cèsar, no tan sols ha de ser honesta, sinó que ho ha de semblar". El sentit de la frase és doble, prescriu l'obligació de ser honest i hi afegeix l'exigència, la necessitat, que l'honestedat s'evidencïi. Hom pot deduir que ja en aquells temps l'ètica dels servidors públics i els que l'envolten era exigible.  (Segueix)

Arran dels darrers esdeveniments i polèmiques sobre l'actuació policial en l'afer del desallotjament dels antibolonya, m'ha vingut al pensament una idea que fa molt de temps que em volta pel cap i que aquests esdeveniments em confirmen. Es tracta del corporativisme que s'està estenent per la societat actual. Ja m'avanço dient que sóc fermament anticorporativista. En els darrers anys han aparegut molts sindicats que agrupen treballadors de sectors molt concrets i deslligats de la resta de treballadors del nostre sistema econòmic i productiu. Això, en argot popular, se'n diu mirar-se el melic. (Segueix)

La companyia Cespa, encarregada de la neteja municipal a la ciutat de Valls, ha instaurat una nova modalitat olímpica: el llençament de poda olímpica. Cespa col·loca periòdicament un contenidor de poda al barri del Bon Sol de Valls. Aquest contenidor dóna servei als veïns del barri perquè hi puguin dipositar les restes de poda que generen els seus jardins. És un servei interessant que permet aprofitar la matèria orgànica vegetal. Està molt bé.

Temps enrere Cespa va fixar un cartell al contenidor en què demanava als veïns que posessin les restes a l'interior del contenidor i no a fora. Trobo que és un molt bon consell, però és evident que mirant la fotografia que acompanya aquest apunt hom pot veure que no és fàcil que s'encerti a llençar els residus vegetals a l'interior. Fa anys els veïns van instal·lar una passarel·la amb una barana perquè no arribaven a llençar prou alt les restes perquè caiguessin a l'interior. Com podeu veure la passarel·la és útil si el contenidor és a tocar de la barana. Però la gent de Cespa, una vegada i una altra, s'entesten a què els veïns facin exercici intentant encertar el contenidor. Acostumen a posar tan lluny el contenidor que la barana balla perillosament cada vegada que algú vol fer l'esforç d'arribar al contenidor.

Està molt bé que Cespa demani als veïns que tinguin un comportament cívic i no llencin la brossa a terra, però i si ells fessin alguna cosa per tal de fer-ho possible? Seria d'agrair. Només que es preocupessin d'acostar el contenidor a la barana aconseguiríem tenir una zona neta i polida i no pas un escampall de merda per terra. Si no se'n preocupen de fer-ho, no tenen gaire dret a reclamar que els veïns intentin batre el rècord de llençament de poda. Si les coses segueixen així, estic segur que algun dia hauran de venir els bombers a treure algun veí que haurà caigut en abalançar-se excessivament per arribar a introduir la poda al contenidor. Temps al temps.