Ni que sigui a cuitacorrent vull fer un recordatori de l'il·lustre vallenc Pere Català i Roca, mort a Barcelona ahir dia 10 de febrer. Espero no fer cap errada important, ni que la memòria em traeixi, en aquest flash d'urgència que vull fer aquest matí. Nascut l'any 1923 a Valls, l'Alt Camp, fill d'en Pere Català i Pic, insigne fotògraf que tenia el seu laboratori al carrer de la Cort de Valls. El seu pare, Pere Català i Pic té fotografies prou famoses com aquella que mostra el peu d'un pagès en acció de trepitjar una creu gamada esberlada sobre unes llambordes. Aquesta és una fotografia que sempre m'ha impactat. Pere Català i Roca era germà d'en Francesc Català i Roca, fotògraf com el seu pare i reconegut internacionalment.

Pere Català i Roca era un home afable i amable. Jo el vaig tractar en alguna ocasió a Valls quan venia a veure castells per Sant Joan o per Santa Úrsula. El recordo acompanyat sovint de la seva càmera de fotografiar i recordo també com alguna vegada s'havia guanyat algun xiulet perquè utilitzava una càmera que elevava per damunt del seu cap i que visualitzava la imatge per sota, això provocava que alguna vegada les persones que hi havia darrera xiulessin perquè tapava la visibilitat del castell. Pere Català era un barceloní d'adopció que mai va deixar de ser vallenc i d'exercir-ne. Per parentiu familiar treballava i dirigia Rafael Dalmau Editor.

Va ser l'ànima d'una obra monumental com "Món Casteller", una obra de referència sobre la història dels castells que encardina en la cultura del nostre país. Es va publicar a finals dels 70 o inicis dels 80 en fascicles que van donar com a resultat dos grans volums indispensables per a qualsevol amant dels castells humans. Avui dia, altres estudiosos potser han superat alguns aspectes sobre la castellística humana, però la magna obra esmentada manté la seva importància.

Pere Català també es va interessar pels altres castells, els de pedra, dels quals també en va publicar força treballs. Treballs de recerca sobre la figura de Cristòfor Colom, del qual en defensava la seva catalanitat, hipòtesi que va guanyant terreny dia a dia, i també sobre els càtars.

Fou pioner en les relacions amb un territori de parla catalana com l'Alguer, a l'illa de Sardenya, d'on des de l'any 2000 n'era ciutadà honorari. En Pere Català i Roca ha fet a la nostra cultura una gran aportació. No sé si prou reconeguda. La seva personalitat humil, de treballador incansable, potser no s'ha vist prou reconeguda col·lectivament a causa de la seva mateixa discreció. En els dos anys que vaig dirigir la revista Foc Nou, de la Colla Joves Xiquets de Valls, vaig tenir ocasió de tractar-lo una mica i  vaig poder ser testimoni dels trets de la seva personalitat que he intentat ressaltar en aquest apunt. Una altra de les seves característiques que em van impactar era la il·lusió que sabia transmetre quan parlava dels temes que el preocupaven i l'ocupaven. Espero que, com a mínim, ara que és mort fem allò tan humà de resssaltar i reconèixer la seva contribució a la nostra cultura. Reconeixement que és un deute per tots nosaltres. Espero que la meva ciutat sàpiga fer-ho amb la dignitat que la seva obra i la seva persona es mereixen. Als seus familiars els faig arribar el meu sincer condol.