Avui mentre sentia i veia el telenotícies migdia de TV3 estava pensant en el tractament informatiu que els mitjans de comunicació, sobretot els audiovisuals, estan fent de la crisi econòmica que el món occidental i els països emergents estan patint. Els altres països no tenen opció de patir una crisi perquè estan, alguns per vergonya nostra, en permanent crisi ja sigui per guerres, fam, malaltia o pobresa. Avui, com ahir i gairebé cada dia, ens han tornat a posar la crisi econòmica damunt la taula mentre dinàvem.

Que hi ha crisi em sembla que ara per ara ja no hi ha ningú que s'entesti a negar-ho, ni tan sols Zapatero i el seu govern. Però em pregunto si la forma com s'està tractant des del pla informatiu és l'adient. Hom té la sensació que informativament s'està contribuint a aprofundir-la encara més. Avui m'he pres la molèstia de cronometrar el temps que li han dedicat en la primera part del TN. Concretament han estat 11 minuts. La informació ha versat sobre dos aspectes sobre els quals ja se'n va parlar ahir i se n'ha parlat en altres dies, els bancs i el seu paper i el concurs de creditors. Dues qüestions que, des del meu punt de vista, s'han tractat abastament en els mitjans audiovisuals. És necessari dinar i sopar cada dia amb els mateixos convidats?

Penso que una de les coses que s'haurien d'intentar evitar en una crisi tan descomunal com aquesta és que el ciutadà i la ciutadana desemboquin en una crisi cardícaca. I no sé si tanta i tanta informació repetida ens abocarà a tots plegats cap a l'hospital amb crisis d'aquest tipus o amb algun atac d'ansietat.

Em xoca una mica que el tractament tan persistent que s'està fent de la qüestió no s'apliqui també a d'altres informacions. La crisi del Darfur hauria de ser notícia cada dia per la injustícia que representa i pel drama humà que allà s'hi viu. La mort de milers de nens i nenes a l'Àfrica que cada dia moren perquè no tenen res per poder-se alimentar haurien de ser convidats a ser presents cada dia a la nostra taula. La tragèdia de milers de nens i nenes que cada dia són laboralment explotats a moltes parts del món haurien d'ocupar un petit espai de l'actualitat cada dia de l'any. La mort de milers de persones que no tenen a l'abast unes medecines que nosaltres potser llencem perquè han caducat a la farmaciola de casa nostra hauria de ser notícia permanent fins a resoldre aquesta injustícia.

No vull que ningú pensi que vull fer demagògia amb tot això, déu me'n guard, és massa seriós. Però trobo que alguna cosa no acaba de pistonar prou bé. Hi ha una crisi econòmica profunda, és cert, no s'ha d'amagar, però potser ens cal mesura. Darrera la crisi hi ha noms i cognoms que la pateixen durament, tots tenim incertesa i inquietud pel present i pel futur, però potser caldria posar una mica de seny en com en parlem i en com l'afrontem. La crisi en els països desenvolupats i en vies de desenvolupament és d'actualitat, és clar que sí, però penso que cada cosa s'hauria de tractar en la seva justa mesura.

No sé. Tinc la sensació que els responsables dels mitjans de comunicació estan competint entre ells per veure qui es posa a la mateixa alçada que molts governs i responsables financers, una alçada per la qual jo no competiria per igualar. Si us plau, jo demano responsabilitat per part de tothom, també per part meva. Convindria que entre tots, cadascú en la seva mesura, contribuíssim a posar el nostre granet de sorra per poder superar aquest moment. Seria bo que conceptes com solidaritat, redistribució de la riquesa, globalització positiva i reparació de la injustícia comencessin a planar damunt nostre, d'aquesta manera potser podríem forjar un món nou, un ordre mundial renovat o capgirat. Segur que els mitjans de comunicació també hi poden fer la seva. Tots hi sortiríem guanyant.