Aquest dissabte és un d'aquells dies en què acostumem a dir que ens falten hores. Al matí vam anar tota la família a la darrera excursió comentada per l'historiador Francesc Murillo per commemorar el dos-cents aniversari de la Batalla de Valls que tingué lloc el 25 de febrer de 1809 durant la Guerra del Francès pels voltants del Pont de Goi. He dit que era la darrera excursió comentada organitzada per l'Institut d'Estudis Vallencs (IEV), però això no és exacte. Era el darrer cap de setmana, però el mateix dia 25 de febrer se'n farà una altra. Va ser una excursió mig motoritzada i mig pedestre. Un grup de prop de cinquanta persones vam sortir de l'estació d'autobusos de Valls per dirigir-nos en cotxe als escenaris de la batalla. Un ampli camp de batalla a l'entorn del riu Francolí. Les explicacions d'en Murillo ens van ajudar a situar els prolegòmens i el desenllaç de la batalla. Una batalla que va fer que la ciutat de Valls resti inscrita a l'Arc de Triomf de París. Amb això ja podeu comprendre que els francesos van obtenir-ne la victòria.
Sobta que en un indret com aquell es produís una batalla com la que les pel·lícules ens han acostumat a imaginar amb milers de soldats, voluntaris, artilleria i cavalleria. Però així fou. Dos grans generals dirigiren les operacions, junt amb altres generals i milers de soldats, més de quinze mil. Laurent Gouvion, marquès de Sant Cyr hi trobà la glòria. Arribà a Mariscal de l'imperi el 1813 i posteriorment fou ministre de marina i de la guerra de 1817 al 19. Abans, però, havia esta empresonat. L'altra cara de la moneda fou el suís Teodor Réding, heroi de la batalla de Bailén. Réding morí a Tarragona el dia de Sant Jordi de 1809 com a conseqüència de les ferides rebudes a la batalla de Valls. L'enterraren a la catedral fins que el traslladaren a finals de segle a un panteó del cementiri.
L'any 1821 Saint Cyr va publicar a París un diari de campanya de l'exèrcit de Catalunya durant els anys 1808 i 1809.
Bé, l'excursió fou amena. Ens va servir també per veure un riu Francolí ufanós d'aigua. Un esmorzar a la font de Sant Bernat ens va restablir de la caminada fins a la Granja de Doldellops. Fins i tot, alguns van collir alguns espàrrecs ben matiners. Per tant, va ser una excursió molt ben aprofitada, il·lustrativa i amb l'oportunitat de fruir de la natura al voltant de Valls en bona companyia. L'excursió ens va ocupar fins ben entrat el migdia. De retorn a casa una dutxa refrescant i un bon dinar posaven fi a un matí del dissabte assolellat i que convidava a sortir al defora.
A la tarda ens esperava una sessió liceística al cap i casal. Teníem sessió popular al Liceu per veure L'incoronazione de Poppea, de Claudio Monteverdi, una obra dels albors del gènere operístic. El teatre no era ple, però hi havia una bona entrada. Tres actes i dos entreactes allargaven la sessió unes quatre hores de música antiga. Ens va agradar. El teatre, però, anava perdent espectadors a cada entreacte. No explicaré l'argument pas ara, però em va semblar una òpera amb un argument molt actual. De fet actual en tota la història de la humanitat. Passió i ambició dominen l'obra que em va semblar literàriament molt bona, com també des del punt de vista musical. Amb una orquestra d'instruments antics molt lloable.
"Qui ha de deixar les grandeses, plorant se'n va a la mort, però qui està servint veu com a sort feliç la mort, i se l'estima com a fi dels sofriments". El text de Busenello ens mostra que amb el pas dels segles les coses no han variat gaire. Ni sembla que hagin de variar.
