La crisi segueix apretant l'economia real, les empreses i les famílies. Ho palpem cada dia. Els governs i els economistes van provant diferents receptes que no acaben de resoldre la situació. La recuperació no sembla entreveure's en un horitzó proper. Aquesta sembla ser la realitat que vivim cada dia. Sort que la inflació i l'euribor estan en quotes baixes i esperem que segueixin en aquesta tendència, perquè sinó les coses serien encara pitjors per tots i cadascun de nosaltres. Tant de bo no ens trobem amb una escalada de preus del petroli, ni res de semblant. La crisi és profunda, i ben profunda per si algú no s'ho creia.
Però malgrat aquest panorama, hi ha una cosa que no podem permetre'ns el luxe de fer. I és que no ens podem rendir. De cap manera. Els que tenim la sort de conservar la feina hem de procuporar fer-la cada dia millor i intentar preservar-la. Hem de contribuir a ajudar aquells o aquelles que s'ho estan passant més malament que nosaltres. Demà potser ens hi trobarem nosaltres mateixos en dificultats majors. No podem abandonar ningú.
Les empreses han de ser responsables socialment. Han de millorar la qualitat dels seus productes i mirar de ser més eficients. Convindria que els empresaris no perdessin energies plorant per un acomiadament més barat o per una major desregulació laboral com fan alguns. Que es dediquin amb cos i ànima a la seva feina i que busquin la cooperació dels seus treballadors que són un actiu de les empreses, no pas un enemic a batre.
Els bancs que es dediquin també a fer el que han de fer. Fer circular el diner entre aquells que poden ajudar a estimular l'economia, empreses, consumidors. Que ho facin amb seny. En general, es van passar de la ratlla en els anys anteriors. Ara no s'haurien de quedar curts.
Els governs que cerquin estímuls pels emprenedors. Que vetllin pels que sofreixen els errors de tants i tants agents econòmics i de les seves pròpies polítiques. El sistema capitalista, el neoliberalisme pur i dur ha fracassat. Això sembla evident. N'aprendrem? Ai mareta, em sembla que si no mengem moltes cues de pança, no gaire. Tenim un problema fegit al moment actual. Les classes populars de debò estem orfes. L'enfonsament actual hauria de ser una oportunitat per a idees progressistes que ens duguessin cap a un altre tipus de món. Però no sembla que hi hagi ningú disposat a omplir un buit com el que ens deixa la situació actual. Políticament no estem preparats i això és un gran hàndicap. L'enfonsament del món comunista va deixar via lliure al capitalisme més salvatge i ara tots plegats en rebem les conseqüències. Segurament seria bo que aquest món capitalista, el que tots coneixem perquè no n'hi ha cap altre també s'enfonsés. Però no tenim relleu, avui per avui. L'hauríem de buscar.
Estem orfes, sí. Però convindria que no ens deixéssim entabanar de nou. No hauríem de voler que ningú ens adoptés. El present i el futur l'hauríem de construir entre tots, amb uns altres criteris. Un món on l'ambició fos mal vista, on l'avarícia fos proscrita. On l'enriquiment desmesurat fos bandejat. On la felicitat dels altres també ens importés. On l'equilibri social fos un objectiu.
Bufa, ja m'he envelat massa. I això que estava despert. Bé, el que és clar és que no ens podem rendir, no ho hem de fer. I tampoc no hem de deixar el nostre futur i el dels nostres fills completament en mans dels altres, d'alguns pocs. Fem-lo entre tots. Aixequem-nos i posem-nos dempeus!
