He vist, com tothom, durant aquesta setmana, les diferents càrregues dels Mossos d'Esquadra contra els manifestants contraris al pla de Bolonya. No vull fer cap menció sobre les càrregues perquè ja se n'està parlant suficientment. Sobre tot plegat només voldria que els actuals partits que formen part del govern de Catalunya recordessin el què deien en circumstàncies similars produïdes en el passat, quan eren els membres d'altres cossos policials els que eren rotagonistes d'algunes càrregues similars a les actuals. La paraula compareixença, dimissió, etc, eren ben presents en les seves declaracions. Seria bo ser coherents davant situacions similars. Segurament ajudaria a no fer caure més la confiança de la ciutadania en els nostres representants polítics. (Segueix)
Tertúlia amb l'alcalde de Valls
Alguns de vosaltres segurament ja ho sabeu, però per qui no ho sàpiga us diré que, més o menys, una vegada al mes tinc l'honor de participar a la tertúlia de Ràdio Valls que es fa cada dissabte al migdia a l'esmentada emissora. Allà els conturtulians mirem de repassar i comentar l'actualitat de Valls. Ho fem el millor que sabem i, de tant en tant, diem alguna cosa interessant, més els meus companys de tertúlia que no pas jo mateix. (Segueix)
Algú potser pensarà que amb aquest apunt i l'anterior el meu grau de radicalitat està pujant exponencialment. I no ho negaré, potser sí que és així, però no me'n penedeixo. Abans de titular aquest apunt he agafat el fabra (forma popular de referir-se al diccionari de l'IEC) per veure si la paraula estava contemplada en el nostre diccionari normatiu. I sí que hi és. El que passa, però, és que en la meva opinió està una mica mancat d'accepcions. Diu el diccionari que un cabró, a part de ser un bóc, el mascle de la cabra, és el marit que consent que la seva muller l'enganyi. En canvi, diu que una cabronada és el fet d'aguantar una cosa intolerable. El diccionari de l'enciclopèdia diu el mateix. A mi em sembla que un cabró en la forma popular és qui fa el fet intolerable, però bé, savis té la llengua, més que no pas jo. Jo titulo l'apunt en aquest sentit. (Segueix)
Estic indignat amb Televisió de Catalunya. Dic indignat, però podria dir emprenyat, cabrejat, que n'estic fins els collons. I ja em perdonareu les expressions. Una televisió que durant molts anys es va presentar com "la nostra" actua com si realment fos la d'ells. Ahir s'estrenava un programa al Canal 33, "Sala 33". Un programa lloable en els seus objectius i que sembla tenir voluntat d'ajudar la indústria de l'audiovisual, del cinema català. Em crec aquesta voluntat per part del seu presentador l'Àlex Gorina, però no és gens creïble per part de la direcció de Televisió de Catalunya. El programa s'emet quan la gent, la majoria de la gent, se'n va a dormir o ja dorm. La direcció de TVC sembla voler complir l'expedient més que no pas ser una ajuda real. (Segueix)
Demà a les cinc de la tarda hi ha convocada una gran manifestació per la crisi econòmica que estem vivint tots plegats. Penso que és una bona ocasió per fer un toc d'alerta als governs espanyol i català que no poden renunciar a l'estat social i de dret que hem pogut bastir mica a mica els darrers trenta anys. Seria important que s'aplegués una bona munió de gent per tal que ningú tingui temptacions de fer pagar als de sempres, o sigui als ciutadans i ciutadanes d'aquest país, i del del veí, la desmesura i l'avarícia d'uns pocs que ens han dut a la situació actual. (Segueix)
En l'apunt d'avui és possible que ultrapassi la sinceritat que convindria a una persona com jo, que té una responsabilitat sindical davant més d'un miler de companys i companyes de feina. Però em llençaré a la piscina, amb els riscos que això comporti i amb l'assumpció de les meves limitacions. Vaig ser escollit en les passades eleccions sindicals com a cap de llista de CCOO a l'empresa on treballo. Les nostres candidatures van merèixer la confiança de la majoria dels treballadors i treballadors de l'empresa que ens van donar la majoria absoluta al comitè d'empresa. Personalment estic molt agraït per aquesta confiança i sóc molt conscient que és una confiança guanyada junt amb els meus companys i companyes. El fet de liderar les CCOO a la nostra empresa i per tant el comitè d'empresa implica des del meu punt de vista una gran responsabilitat. En sóc molt conscient. Exerceixo de president del comitè d'empresa i de president del comitè d'empresa europeu des de fa uns quants anys. (Segueix)
Aquests dies Irlanda del Nord ha tornat a ser notícia. De fet, ha tornat a ser notícia per la reaparició de la violència. L'IRA Autèntic, com s'anomenen, ha comès un atemptat contra una caserna militar britànica i ha ocasionat dos morts, dos soldats britànics. També uns quants ferits. Aquesta fracció de l'IRA ja va causar fa uns anys un dels pitjors atemptats que va costar la vida a unes 28 persones, crec, escric de memòria, que a Omagh. Entre ells alguns ciutadans espanyols. (Segueix)
Ahir em vaig treure un pes de sobre. Després del partit de l'espanyol em vaig pensar que era "gafe". Havia arribat a pensar que el responsable de la mala ratxa del barça en els darrers partits era jo. Ahir vaig veure que no. Que la responsable no era jo, sinó la meva filla Judit. (Hehehehe) és broma. Ahir vaig tornar al Camp Nou a veure el Barça amb l'Athletic i vam guanyar. Ahir érem la meva dona i la petita Xènia. I vam guanyar. (Segueix)
Voldria afegir unes quantes consideracions més al meu apunt relatiu a la polèmica generada arran de la sol·licitud o exigència del Vaticà i del Govern aragonès que les peces d'art que havien pertanyut a algunes parròquies de la Franja, històricament formant part del bisbat de Lleida i ara arbitràriament traspassades al bisbat de Barbastre-Montsó, retornin a l'Aragó. (Segueix)
Segons publiquen diversos mitjans, el Vaticà hauria ordenat al bisbe de Lleida que lliuri les peces d'art de les parròquies de la Franja al bisbat de Barbastre-Montsó. Ordena, també, que el bisbat de Lleida abandoni el patronat del Museu Diocesà. La notícia desvela diverses claus interessants de tot aquest assumpte. En primer lloc, penso que vist el trist paper jugat en tot aquest afer pel bisbat de Lleida seria bo que aquest bisbat abandonés el patronat o el consorci del museu. En aquest cas, sembla que tenim l'enemic a casa. Per tant, millor que el treguem fora, i sinó se'n va, potser que se l'expulsés. Penso que la seva actuació es podria qualificar de traidora i de jugar a favor dels interessos de l'enemic. (Segueix)
