Avui s'ha acabat el nadal a casa. Bé, ja sé que el nadal es va acabar el desembre, però a casa seguim la tradició i per la Candelera, treiem el pessebre i el tió s'adorm ja fins a començaments de desembre. La tradició és que per la Puríssima s'engega el període nadalenc i no s'acaba fins el dos de febrer. Aquest Nadal tanca un cicle a la meva família. Ha estat el primer sense el meu pare i el darrer en què la Xènia, la meva filla petita hi ha posat tots els cinc sentits de la il·lusió. L'edat no perdona i no sé com serà aquesta festa a partir de l'any que ve, quan ella ja no podrà sostenir la màgia de la innocència que se'n va. Enguany, doncs, es tanca un cicle. Un cicle que particularment no crec que el torni a reviure, a no ser que d'aquí força anys alguna petita criatura em digui "avi".

Ara ja som en plena temporada de calçots. Després del temporal de vent de la setmana passada i enmig d'un hivern que es va avançar a la tardor, l'olor dels calçots i les fumerades esparses que hom pot veure pels voltants de Valls prendran el protagonisme del cicle hivernal vallenc. En aquest temps, les masies vallenques protagonitzen bona part dels caps de setmana a la ciutat. Els visitants passejaran per una ciutat una mica desolada tot esperant la calçotada que faran en algun dels nombrosos restaurants de l'Alt Camp. Seguint el calendari litúrgic les nostres viles i ciutats han anat bastint un calendari pagà ric en tradicions i costums. O potser és al revés. El calendari litúrgic s'ha adaptat a les tradicions ancestrals que els nostres avantpassats preserven de temps immemorial i que s'han adaptat al món modern actual.

Ara toca fruir d'aquest temps que precedeix el carnaval i la quaresma. Avui en dia, les tradicions se sostenen pel seu caràcter comercial i mercantil. Aquest caràcter que impregna tota la nostra vida ens empobreix a tots una mica any rere any. Amb el transcurs del temps hem anat perdent el sentit de la majoria de les nostres festes i gairebé ningú no sap el perquè celebrem unes festes o unes altres. Però això, tot i que em sap greu, ha passat sempre. El cristianisme va ofegar les raons de moltes de les nostres tradicions i costums, sovint raons que entroncarien amb la mare natura que tan maltractem. Ara, el consumisme fa el paper del cristianisme, dissipa i fa desaparèixer també molts perquès de les nostres tradicions. Fins i tot n'incorpora de noves que res no tenen a veure amb la nostra cultura. 

És difícil lluitar contra aquest fenomen. La globalització té també aspectes, des del meu punt de vista, negatius. I aquest n'és un. Ho notem també en el llenguatge. Les frases fetes que els nostres pares i avis van aprendre dels seus pares i avis desapareixen i hom sent frases fetes més pròpies d'altres cultures i llengües més fortes que no pas la nostra. I a mi això m'entristeix. A cada bogada perdem un llençol. Algú em dirà que és l'evolució, potser sí. Però jo també puc dir que hi ha evolucions que no m'agraden. Hi ha evolucions que ens empobreixen més que no pas ens enriqueixen. 

Hom té sovint la sensació que un món s'acaba i és substituït per un altre. Deu ser llei de vida. Què hi farem. De moment, les meves filles van creixent, es van fent grans, i una etapa nova s'obre al meu davant. L'encararem amb la mateixa empenta que hem viscut l'anterior. Amb il·lusió i amb ganes de fer-ho el millor possible.