Ahir em vaig treure un pes de sobre. Després del partit de l'espanyol em vaig pensar que era "gafe". Havia arribat a pensar que el responsable de la mala ratxa del barça en els darrers partits era jo. Ahir vaig veure que no. Que la responsable no era jo, sinó la meva filla Judit. (Hehehehe) és broma. Ahir vaig tornar al Camp Nou a veure el Barça amb l'Athletic i vam guanyar. Ahir érem la meva dona i la petita Xènia. I vam guanyar.
No sé què té el Camp Nou que tothom que hi va en surt encantat. Això li va passar a la meva dona ja fa bastants anys. A ella no li agradava gens el futbol, però s'hi va afeccionar a partir de la seva primera anada al Camp Nou. Llavors el meu pare n'era soci i abonat i de tant en tant ens hi deixava anar. Més d'una vegada hi van anar la Montse i ell. A cada invitació del meu pare ella deia que sí, i això em va treure possibilitats a mi, perquè ella sempre deia que sí. Menoi! Ahir hi va tornar amb mi i la petita Xènia, i em sembla que la vaig tornar a cagar (torna a ser broma).
No cal dir que ens ho vam passar bé. Allí el temps sempre passa depressa. Em fa feliç veure la cara de les meves filles obrint els ulls com magranes per no perdre's detall del què passa al camp i a les grades. És l'atractiu de la multitud, dels anhels compartits. Del color. De la força que ve de la unió. I això que l'afecció del Barça no és una afecció cridanera, no té la passió dels andalusos, o la incessant cridòria i els cants dels britànics. Això, però, imagino que és una qüestió cultural, de temperament. Els catalans som com som, però com que som així ja ens hi trobem bé.
Ahir ens ho vam passar bé, sembla que l'equip retorna a trobar l'alegria i la sort. A veure si el dimecres, a la Champions, la sort i l'esforç se segueix veient recompensat. La pròxima vegada que hi tornem a anar no sé com ho farem. Em sembla que ens ho haurem de fer a sorts.
