En l'apunt d'avui és possible que ultrapassi la sinceritat que convindria a una persona com jo, que té una responsabilitat sindical davant més d'un miler de companys i companyes de feina. Però em llençaré a la piscina, amb els riscos que això comporti i amb l'assumpció de les meves limitacions. Vaig ser escollit en les passades eleccions sindicals com a cap de llista de CCOO a l'empresa on treballo. Les nostres candidatures van merèixer la confiança de la majoria dels treballadors i treballadors de l'empresa que ens van donar la majoria absoluta al comitè d'empresa. Personalment estic molt agraït per aquesta confiança i sóc molt conscient que és una confiança guanyada junt amb els meus companys i companyes. El fet de liderar les CCOO a la nostra empresa i per tant el comitè d'empresa implica des del meu punt de vista una gran responsabilitat. En sóc molt conscient. Exerceixo de president del comitè d'empresa i de president del comitè d'empresa europeu des de fa uns quants anys. 

He vist amb el transcurs dels anys més d'una crisi econòmica que ha tingut conseqüències sobre el nostre centre de treball. He vist com el nostre centre de treball minvava i he vist, també, com superades les dificultats creixíem de nou i seguíem endavant. La venda de l'empresa, el tancament d'algunes produccions, les crisis econòmiques, ens han fet passar moments molt durs. Al llarg dels anys moltes persones han perdut el seu lloc de treball i moltes altres persones hi han trobat el seu lloc de treball. A finals dels anys 90 la plantilla de l'empresa va disminuir fins al voltant dels 800 treballadors i treballadores. Després la plantilla ha arribat fins els 1500 treballadors. Podria dir, doncs, que n'he vist de tots els colors. 

Ara ens toca patir i força. No cal que expliqui massa la situació econòmica que tots estem vivint. La incertesa del moment, les pors. Ho sentim cada dia en els mitjans de comunicació. Ho vivim més a prop en el nostre entorn més proper, a la nostra família, entre les nostres amistats. Els governs, els responsables econòmics, tenen feina per arranjar la situació que en bona part, des del meu punt de vista, ells han ajudat a crear, o, si més no, no van saber aturar quan podien i algunes veus assenyades anaven avisant del què podia venir de forma força immediata. I el que jo em pregunto constantment és: i jo què hi puc fer amb tota aquesta situació?

Un primer pensament que m'assalta, de tant en tant, és el de plegar. El de refugiar-me en mi mateix. De preocupar-me de mi mateix i de rebutjar la responsabilitat que vaig assumir en presentar-me en unes eleccions sindicals. De seguida, però, me n'adono que no tinc el dret de fer-ho. Sóc on sóc i ningú no m'ha obligat a estar-hi. Ho vaig decidir lliurement i els meus companys i companyes em van donar una responsabilitat que de cap manera puc rebutjar. A vegades penso que és com un matrimoni. Vaig adquirir un compromís davant els meus comanys i companyes. I ho vaig fer per al bo i per al dolent. Per les situacions fàcils i per les difícils. I ara estem en les difícils. I penso que no tinc dret a escapar-me d'aquest compromís. Si ho fes no em podria mirar al mirall. 

Per tant, en aquests moments s'ha de mantenir el coratge i donar el bo i millor de si mateix per a afrontar la situació. I és el que m'he proposat. Amb l'ajuda dels meus companys i companyes, amb l'ajut de tothom que vulgui ajudar-nos. Ara, més que mai, és quan cal vèncer els moments de dubte, els moments de flaquesa. I tinc l'esperança que amb tenacitat, amb enginy, amb esforç hem de superar tots plegats aquest moment. 

El primer repte és el de vèncer aquesta crisi i les conseqüències negatives a les quals ens vol arrossegar. El repte més important és mantenir el nostre centre de treball costi el que costi. Si ens mantenim, passada la crisi, tornarem a créixer i a tirar endavant. Per tant, cal resisitir. Com dic, amb l'ajut de tothom. També amb el dels responsables de l'empresa. Nosaltres no dominem totes les situacions, però les que dominem tenim el deure de gestionar-les bé. Sofrint. Perquè quan els companys i companyes eventuals que treballaven amb nosaltres han hagut d'abandonar l'empresa han sofert. I no em fa vergonya dir que jo també he sofert, perquè no he estat capaç d'evitar-ho. Però sé que si sobrevivim tenim possibilitats de tornar-los a tenir amb nosaltres passada la crisi. Algú pot pensar que són paraules. No ho discutiré, ni penso intentar convèncer ningú. Però jo sé i visco el sentiment d'impotència quan algú de la nostra empresa perd el seu lloc de treball. Eventual, fix, home, dona, treballador del taller, enginyer. És igual. Darrera de cada cas hi ha una persona. En molts casos una família.

La nostra empresa passa dificultats, com la majoria. Però la comprensió i la col·laboració de la majoria de persones fa que, des del meu punt de vista, poguem afirmar que estem millor que moltes altres empreses a dia d'avui. Amb dignitat anem plantant cara al dia a dia. Però, com deia abans, hi ha persones que han perdut el seu lloc de treball. Nosaltres, com a sindicalistes, podem fer-hi poca cosa en una situació com l'actual. Podem cercar i proposar mesures que aminorin els impactes negatius a la majoria, però segurament no a tothom. En aquests casos, tenim un deure de solidaritat. El mínim que podem fer és acompanyar a qui passa un moment difícil com pugui ser un acomiadament. Això podem fer-ho i ho hem de fer. En aquestes circumstàncies, la família i els amics han de jugar, també, un paper importantíssim. Després els governs i les administracions. Ells tenen el deure de dotar de recursos als qui es troben enmig d'un malpas com aquest. 

La feina sindical és majoritàriament desagraïda. Està rodejada d'un cert desprestigi. En alguns casos nosaltres mateixos hem contribuït a aquest desprestigi. No tothom que s'ha dedicat o es dedica a aquesta funció ho ha fet amb l'ètica necessària. Jo he intentat sempre tenir-ho en compte, però potser, també, alguna vegada he fallat. Crec que no, perquè sóc molt exigent amb mi mateix, però qui sap! Potser en alguna ocasió no he estat a l'alçada. Pot ser no. Però jo tinc un concepte molt elevat de la funció sindical i m'agrada. No en sabria dir els motius, potser pel meu grau de compromís. Per això crec que no tinc dret de renunciar a aquest compromís en un moment tan delicat com aquest.

Crec amb sinceritat que en aquests moments estem gestionant les dificultats a la nostra empresa de forma força correcta. La durada de la crisi condicionarà que ho poguem seguir fent. Tenim problemes puntuals que se'ns escapen sense voler. Tenim situacions personals dures que hem de poder pal·liar. Però no tenim temps per lamentar-nos perquè la feina no s'atura. No hi ha possibilitat per adormir-se. Però sóc humà i sensible. I aquestes coses m'afecten. També m'afecta que algú posi el meu nom a la porta d'un lavabo al costat d'algun adjectiu insultant perquè creu que no faig prou per resoldre el seu problema o perquè l'interessa que m'estavelli. Però m'afecta molt més quan m'assabento que algú ha estat acomiadat i que no ho hem pogut evitar. 

De fet, penso que es tracta d'això. Si mai em mostro insensible a la sort dels meus companys i companyes, si mai em passa pel cap que els problemes dels altres no són el meu problema, voldrà dir que ha arribat l'hora de plegar. Que ja no puc fer cap servei a ningú i que no sóc capaç de complir amb el meu compromís. Serà llavors que haurà arribat l'hora d'abandonar. Serà el senyal que ja no puc ser útil a ningú. El millor servei que en aquest cas podré fer serà plegar. Serà una bona decisió per a mi i per als altres.

Però avui mateix tinc energia suficient per seguir endavant. I ho faré mentre duri el compromís. Mentre cregui que la majoria de la gent segueix confiant que tenim una funció a complir i segueix confiant en nosaltres. 

Ja he dit que escrivia aquestes ratlles en un moment de neguit, i potser de feblesa, però escriure-les m'ha anat bé. M'ha recordat que sóc una peça ben petita en un engranatge molt gran. Però una peça petita pot ser també una peça necessària com qualsevol altra. I ara, més que mai, tots en som de necessaris.