El bloc d'en Climent

L'ajuntament de la ciutat de València ha decidit tirar pel dret. En el marc de la celebració de la diada del 9 d'octubre, les autoritats municipals valencianes s'han vist legitimades a canviar el text de l'òpera del compositor de Villena, Rupert Chapi que s'ahvia de representar al Palau de la Música de València. Així l'òpera amb llibret de Mariano Capdepon fa múltiples referències al poble català i a Catalunya que els peperos valencians han considerat que és massa per a les seves oïdes. Amb tota naturalitat les han fet substituir per expressions relatives a València i Aragó.

L'obra és de finals del segle XIX. Sembla que en aquell segle al País Valencià encara no hi havia antecessors anticatalans i blauers o peperos i veien amb més normalitat les relacions valencianes i catalanes que no pas ara. El ridícul monumental no sé si fa riure o plorar, però la vida és així. Però ja se sap, n'hi ha que no tenen sentit del ridícul.     

Vaig llegir fa força dies un article atribuït a la monja benedictina Teresa Forcades i Vila, del monestir de Sant Benet a Montserrat. El vaig llegir en un blog de confiança, però no tenia la certesa de l'autoria fidel de l'article, per això no n'havia parlat, tot i que en tenia ganes. L'article es titula "Grip nova: una reflexió i una proposta". Em va semblar molt interessant i molt encertat. Fa ja mesos havia llegit un article d'ella també relatiu a la indústria farmacèutica. El vaig trobar lúcid i valent. (Segueix)

L'ésser humà sembla que ha perdut tota vergonya. Estic acostumat a llegir notícies sobre grans corporacions nord-americanes que paguen als seus executius sumes de diners incomptables. Fins i tot companyies que s'han situat prop de l'abisme i que la mà de l'estat, o sigui la dels contribuents, s'ha allargat per salvar-les. Alguns per celebrar-ho han anat de farra durant una setmana en un hotel de luxe. Ara descobreixo, és una manera de dir, que al país veí, que ens consumeix a nosaltres, també hi ha pocavergonyes com la copa d'un pi. Al nostre també, eh! Quants millets no hi deu haver que la seva única vergonya és que se sàpiga que són pocavergonyes! (Segueix)

Fa molts anys, podria dir que tota la meva vida, que veig ballar l'àliga de Valls amb el colom a la boca. Enguany, no sé ben bé perquè, mentre veia ballar l'àliga vallenca durant la sortida de Completes de la festa major de Sant Joan i durant la mateixa diada de Sant Joan, estava pensant en la necessitat de mantenir una tradició com aquesta. Em preguntava què passaria si eliminéssim aquesta tradició que no sé exactament els anys que fa que dura. Jo ho he vist sempre, és veritat. Però...

 (Segueix)

He estat repassant uns quants diaris digitals abans d'escriure aquest apunt. M'ha cridat l'atenció veure dos dirigents polítics del nostre país aconsellant a d'altres sobre allò que els convindria fer. L'un aconsellava a Reagrupament, l'altre als bascos. Tant en un cas com en l'altre, el primer que m'ha passat pel cap és que ambdós tenien, segons la meva opinió, prou feina a casa seva, però que encara els quedava temps per a aconsellar als altres sobre allò que els convidria més de fer. (Segueix)

L'aventura del conillet casolà segueix endavant. El conill és força discret. Dedueixo que li agrada la tranquil·litat. Nosaltres no el destorbem gens, però quan hi és, o millor dit, quan el veiem, va menjant les herbetes del jardí. Aquesta nit, mentre estava treballant amb l'ordinador al costat de la finestra, he sentit una fressa important. He vist el conill corrent en una direcció i un gat corrent en un altre direcció. Al cap d'una estona, una altra corredissa. Jo no sóc cap expert, però he tret les meves deduccions, encara que potser equivocades. M'he documentat un pelitxó més sobre el conill de bosc. He pogut saber que els conills crien vàries vegades l'any entre el març i el setembre. Essent animals més aviat gregaris, les conilles s'isolen una mica quan volen criar uns quants llodrigons. He arribat a la conclusió, no  pas científica, perquè no ho he pogut comprovar, que l'exemplar que ha fet de casa nostra casa seva és una conilla. Si algú sap que això no pot ser ja m'ho farà saber, però pel que he pogut observar diria que és així. I diria que ha vingut a criar una llodrigada. (Segueix)

Definitivament el conill boscà ens ha adoptat. Pensava que havia canviat de casa, però no, el conillet ha decidit fer de casa nostra casa seva. A nosaltres no ens queda res més que dir com en Jaume Sisa, oh benvingut! Després de consultar amb el bon amic Màrius, naturalista i amant de la natura des dels seus orígens, hem decidit junt amb tota la família de respectar la decisió del conillet boscà. Casa nostra és casa seva. No és el nostre conill, no el tenim en cap gàbia, no l'hem caçat, no l'hem empresonat. Ell lliurament ha decidit establir-se aquí. Deu haver considerat que el nostre jardí és un bon lloc per fer-hi estada. I nosaltres respectem la seva decisió. (Segueix)

He llegit aquests dies a la premsa que el nivell educatiu dels pares, sobretot el de la mare, condiciona l'èxit educatiu dels fills. Aquest és el titular periodístic extret de l'Informe sobre inclusió social a Espanya elaborat per l'Obra Social de Caixa Catalunya. M'he baixat l'esmentat informe que conté unes tres-centes pàgines per donar-li un cop d'ull quan tingui una mica de temps. Abans de comentar la notícia en si voldria fer dues consideracions. La primera és que l'informe és un extens document que tracta diferents aspectes de l'exclusió social a Espanya (salut, educació, etc). Per tant, és un informe que va més enllà de l'àmbit educatiu. Una segona consideració que m'ha cridat l'atenció és que essent un estudi elaborat i pagat per l'obra social de Caixa Catalunya, per tant, amb diners majoritàriament catalans, es presenti a Madrid. Deu ser una prova més de la no espanyolitat de Catalunya i que nosaltres només els servim per pagar coses. I una darrera consideració prèvia, abans d'entrar a comentar el que motiva aquest apunt, és que avui s'ha fet públic que la mateixa Generalitat de Catalunya reconeix que prop d'un quinze per cent dels informes i estudis que les administracions encarreguen tenen una utilitat dubtosa. No he llegit encara l'informe del qual vull comentar algun aspecte, però sí que li he fet una ullada per damunt i, d'entrada, m'ha semblat que no descobreix coses gaire sorprenents. Més aviat, diria, que el que fa és estadístiques, quantificacions de diferents causes d'exclusió social, però que els motius o els col·lectius exposats a una major exclusió són previsiblament i raonable els que qualsevol persona rumiant una mica podria enumerar. Però bé, no seré jo qui dirà com Caixa de Catalunya ha de fer les seves despeses. (Segueix)

Sóc ja a les acaballes de la meva segona setmana de vacances d'estiu. Després d'una setmana en què hem pogut fer un petit viatge, aquesta setmana l'he dedicat, com els darrers anys a feines de casa. Aquest tipus de feines no s'acaben mai, ni a l'estiu, ni en cap altra estació de l'any. En aquests moments estic acabant de pintar l'habitació de la meva filla petita. L'any passat li va tocar a l'habitació de la seva germana i l'anterior a la nostra. La petita Xènia és una mestressa exigent. Cada dia, en tornar de l'escola, passa per la seva habitació per veure si he fet feina, per veure si he aprofitat el temps. (Segueix)

Ha començat un nou curs, un nou curs escolar, polític, i m'atreveixo a dir que en temes de salut també. Vull fer uns quants apunts sobre aquesta nova etapa. (Segueix)