Voldria afegir unes quantes consideracions més al meu apunt relatiu a la polèmica generada arran de la sol·licitud o exigència del Vaticà i del Govern aragonès que les peces d'art que havien pertanyut a algunes parròquies de la Franja, històricament formant part del bisbat de Lleida i ara arbitràriament traspassades al bisbat de Barbastre-Montsó, retornin a l'Aragó.

En el cas que ens ocupa hi ha diverses trampes que vull posar de relleu. La primera la de parlar de retorn. Parlar de retorn implica que algú va prendre alguna cosa a algu altre. Algú vol comparar aquest afer al de l'arxiu de Salamanca, arxiu que es va espoliar als seus legítims propietaris. Res més lluny de la realitat.

Al segle XIX i al XX les coses anaven molt diferent de l'actualitat. A Catalunya passava el mateix que a tot arreu. Quantes cases particulars no tenen a les seves parets peces d'art romànic, capitells, columnes, etc que formaven part d'antigues esglésies o monestirs medievals? Poblet, Santes Creus, Selmella, etc, han fornit molts particulars que anaven a espoliar aquells edificis abandonats i n'agafaven tot el que podien, des de carreus a qualsevol altra cosa. Només l'acció d'alguns particulars que van començar a conscienciar del valor artístic d'aquells monuments van preservar-ne més d'un de la seva total destrucció.

Toda, Marés, etc. Més tard algunes institucions. En alguns casos el mal va ser del tot irreparable. Catalunya no n'era una excepció. Segons sembla el bisbat de Lleida es va dedicar a recuperar i conservar el patrimoni de la seva diòcesi. En la majoria dels casos adquirint la propietat de les peces que avui dia són al museu diocesà. Era comú a l'època que la gent de l'entorn es quedés il·legítimament el patrimoni de la contrada, però també era usual que es vengués el seu patrimoni de forma legítima, encara que discutible en els paràmetres d'avui dia.

Aquesta forma d'actuar va ajudar a preservar patrimonis artístics que estaven condemnats a desaparèixer. Un cas paradigmàtic el trobem al museu nova iorquès de "the Cloisters" on podem admirar mig claustre romànic del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Les coses eren així.

La pretensió del govern aragonès i del bisbat de Barbastre-Montsó només se sosté pel canvi arbitrari d'adscripció de les parròquies de la Franja del bisbat de Lleida cap a aquell bisbat aragonès. Però estem davant un fet jurídic i històric de compravenda comú fa uns segles. I deixeu-m'ho dir, que no té res a veure amb la preocupació per la Franja.

Us imagineu que França reclamés el dret sobre el claustre de Sant Miquel suara esmentat i que es troba a Nova York? Em sembla que no.

Els legítims propietaris de les obres d'art del museu diocesà de Lleida han conservat, restaurat i exposat un patrimoni històric que els pertany. Si el volen vendre altra vegada allà ells. Però els drets són ben seus. Altra cosa seria que, de bona fe, les parts interessades arribessin a algun tipus d'acord que facilités compartir amb la Franja aquest patrimoni. Però els aragonesos volen aconseguir per la porta del darrera una cosa que no és seva, amb l'ajut del Vaticà que no hi pinta res en tot plegat. I si parléssim del museu vaticà o de la llibreria del vaticà? Que els semblaria?

En definitiva. A cadascú el que li pertoca. De bona fe el què calgui. Amb males arts, res de res.