Aquests dies Irlanda del Nord ha tornat a ser notícia. De fet, ha tornat a ser notícia per la reaparició de la violència. L'IRA Autèntic, com s'anomenen, ha comès un atemptat contra una caserna militar britànica i ha ocasionat dos morts, dos soldats britànics. També uns quants ferits. Aquesta fracció de l'IRA ja va causar fa uns anys un dels pitjors atemptats que va costar la vida a unes 28 persones, crec, escric de memòria, que a Omagh. Entre ells alguns ciutadans espanyols.

Aquest notícia m'ha fet pensar en el difícil que és superar les situacions de violència en els països. És molta la gent que compara la situació d'Irlanda del Nord amb Euskadi, però, de fet, en la meva opinió, són més les diferències que no pas les similituds. Malgrat això, penso que sí que hi ha eines útils per a ajudar a resoldre la situació als dos territoris. I algunes d'aquestes eines poden ser similars. No vull, però, parlar d'això en aquest apunt.

L'any 92 vaig fer el primer viatge amb la Montse, quan encara festejàvem, i va ser precisament a Irlanda. Vam passar unes setmanes tombant per tota l'illa. Va ser un viatge del qual ella i jo en guardem un molt bon record. Ens va agradar molt i l'enamorament dels primers anys segur que encara ens va fer veure el país amb els ulls propis dels enamorats. Vam prendre el cotxe fins a Santander i d'allí vam embarcar cap a Plymouth, al sud d'Anglaterra. Vam seguir per carretera fins a Gal·les per agafar el vaixell que ens havia de fer creuar el Mar d'Irlanda. De Rosslare a Waterford.

El viatge de Santander a Anglaterra va ser força plàcid. De Gal·les a Irlanda no puc dir el mateix. Vam tenir una mar encrespada com jo mai l'havia vista. Vam trigar el doble del temps habitual en fer la travessia. Vam jeure por on vam poder i de tant en tant jo pujava a coberta per veure el temps rúfol que feia i per veure si vèiem les costes irlandeses. Però res. En una de les pujades a coberta em vaig trobar un vell mariner irlandès que semblava tret d'algun llibre, amb el seu impermeable i la seva pipa, fumant tranquil·lament assegut en una tumbona. Li vaig preguntar si sabia quan arribaríem, em va dir que en cas d'arribar encara faltava força estona i que tardaríem el doble del temps habitual. No es va equivocar. Veient aquell home allà tan tranquil em va venir a la memòria alguna de les pel·lícules de John Ford, ja fos la Taberna de l'irlandès o L'home tranquil. I jo tan preocupat per la mala mar¡

Vam arribar finalment a Waterford i vam desembarcar. Vam enfilar cap al nord i vam arribar a Dublin, capital de la República d'Irlanda. De llavors fins ara Irlanda ha canviat molt, des de molts punts de vista. Econòmicament parlant, Irlanda ha fet un canvi espectacular. En aquells anys Irlanda no estava tan de moda com uns anys després. Al cap d'uns anys Irlanda va convertir-se en un pol d'atracció per a l'aprenentatge de l'anglès. Quan nosaltres hi vam anar no hi havia pràcticament turistes.

Dublin és una ciutat important, però nosaltres no anàvem amb la intenció de fer estada en una gran ciutat, sinó que volíem recórrer tota l'illa sencera. Per tant, pocs dies després vam enfilar cap al nord. Cap a Belfast. Deixàvem la República d'Irlanda i ens endinsàvem a l'ocupada Irlanda del Nord. El canvi es va fer ben evident a la mateixa frontera. Entràvem en un país militaritzat.

La nostra estada a Belfast no va durar ni un dia. Béal Feirste (nom gaèlic que significa gual sorrenc a la desembocadura del riu) és una ciutat important amb una àrea metropolitana que volta el mig milió de persones. Allà es va construir el Titànic, en unes drassanes que en el seu temps eren les més grans del món. Vam passejar una mica pel centre de la ciutat, però en vam fugir ben aviat fastiguejats. Mentre miràvem botigues i edificis ens creuàvem constantment amb soldats britànics armats fins les dents que sortien d'enmig dels aparadors amb casc cobert de fullaraca i amb els fusells constantment apuntant cap als edificis o cap a les persones. No vam fugir perquè estiguéssim cagats de por, vam fugir de fàstic de no poder passejar amb tranquil·litat per una ciutat que ens volia oferir els seus encants però que no podia. Era una ciutat ocupada del tot per l'exèrcit britànic. No podies ni fer fotografies tranquil·lament perquè quan estaves a punt de disparar la càmera un vehicle militar es creuava enmig de la fotografia i a sobre et miraven malament.

Quan es va crear la República d'Irlanda l'any 21, sis comtats del nord van quedar sota sobirania britànica. El que habitualment anomenem Ulster no es correspon amb aquest territori. L'Ulster el formen 9 comtats, dels quals 6 estan sota sobirania britànica i 3 pertanyen a la República d'Irlanda. Per tant, és una part important de l'Ulster la que està sota domini britànic, però no tot l'Ulster. Deixem la història. Vam deixar Belfast ràpidament i ens vam dirigir cap a Derry. Allò que els britànics en diuen Londonderry.

El mateix que havíem vist a Belfast vam veure a Derry. Una ciutat fragmentada, dividida en barris plenament segregats, uns barris unionistes on era evident la seva filiació britànica, i uns barris republicans, on era també evident la seva filiació. No tan sols per les pintades, graffitis, murals, banderes. També per la pobresa dels seus edificis, pel mal estat de conservació dels barris republicans en comparació amb les edificacions dels barris unionistes. La presència de l'exèrcit pel carrer et feia molt evident també en quina part et trobaves. En dues ocasions, circulant en cotxe pels carrers de Derry se'ns van creuar de sobte diferents convois militars que es posaven a fer un control militar  al mig del carrer, escorcollant els cotxes, fent baixar els seus ocupants i registrant-los. Quan se n'adonaven que nosaltres érem forasters ens feien passar ràpidament, com qui vol que no vegis el que es dedicaven a fer. Així ens vam trobar en tres controls diferents mentre érem pel Bogside. Vam dormir a fora de la ciutat en una granja d'uns amables irlandesos bastant grandets.

Jo tenia ganes de saber si em trobava en una casa irlandesa o britànica i tot i que el caràcter dels seus propietaris ja em va donar una pista vaig preguntar-los, tot fent-me el pagès, si la ciutat es deia Derry o Londonderry. La senyora contemporitzava amb els dos noms, però el senyor la va tallar i clarament em va dir que el nom era Derry. Vaig poder confirmar que ens trobàvem en una casa republicana.

Irlanda del Nord, com tota l'illa, era una preciositat, però els homes, els interessos polítics l'havien convertit en un infern irrespirable. La història pesava molt sobre els seus habitants i em temo que seguirà pesant durant molts anys. Aquests darrers anys, però, imagino que una part de la lletjor que els homes havien instaurat en aquella terra ha desaparegut en bona part. Però em temo que el conflicte segueix latent. Però els acords polítics del divendres sant han ajudat a millorar la situació dels seus ciutadans, segur.

Aquesta, per mi, és una de les grans diferències entre Irlanda del Nord i Euskadi. Penso que l'IRA no és l'ETA i els britànics no són els espanyols. Els objectius polítics del Sinn Fein sempre han prevalgut sobre l'aparell militar de l'IRA. I això els ha de donar oportunitats poítiques per a la pau. Una pau que no es guanyarà d'avui per demà, però que està decididament encarrilada. Però no serà fàcil. Aquests dies ho hem pogut comprovar. A la República d'Irlanda vam poder ser a un local del Sinn Fein i vam poder parlar una mica i comprar algun record. Els anys acabaran posant les coses al seu lloc. N'estic convençut. Irlanda bé s'ho mereix, els irlandesos del nord no deixaran escapar l'oportunitat i amb el pas dels anys la normalitat s'haurà d'anar imposant, malgrat algun pas enrere com el d'aquest cap de setmana.