Algú potser pensarà que amb aquest apunt i l'anterior el meu grau de radicalitat està pujant exponencialment. I no ho negaré, potser sí que és així, però no me'n penedeixo. Abans de titular aquest apunt he agafat el fabra (forma popular de referir-se al diccionari de l'IEC) per veure si la paraula estava contemplada en el nostre diccionari normatiu. I sí que hi és. El que passa, però, és que en la meva opinió està una mica mancat d'accepcions. Diu el diccionari que un cabró, a part de ser un bóc, el mascle de la cabra, és el marit que consent que la seva muller l'enganyi. En canvi, diu que una cabronada és el fet d'aguantar una cosa intolerable. El diccionari de l'enciclopèdia diu el mateix. A mi em sembla que un cabró en la forma popular és qui fa el fet intolerable, però bé, savis té la llengua, més que no pas jo. Jo titulo l'apunt en aquest sentit.

El títol ve a tomb de llegir que els executius de l'asseguradora AIG (American International Group), la major asseguradora dels Estats Units, es reparteixen 165 milions de dòlars malgrat estar intervinguda per l'administració nord-americana i després d'haver rebut 170 mil milions de dòlars dels contribuents. Llegeixo aquesta notícia avui mateix. I la llegeixo un dia després d'haver participat en la manifestació de milers de ciutadans pels carrers de Barcelona. 

Jo penso que una companyia que fa una cosa així se l'hauria de deixar ensorrar i recuperar tots els diners que se'ls ha deixat. Jo penso que els directius que tenen la cara dura de fer una cosa així haurien d'anar de pet a la presó. No hi pot haver arguments sostenibles que avalin una decisió tan pocavergonya com aquesta. Aquesta gent se'ns estan enrient a la cara. I ho fan tractant-nos d'imbècils. I perdoneu-me, però tolerar una cosa així és d'imbècils. 

Aquests paios són uns cabrons de dalt a baix. Cada vegada em convenço més que aquesta crisi no la superarem si no és fent saltar pels aires un sistema que permet aquestes coses. Un sistema polític i econòmic que permet coses com aquestes no mereix altra cosa que fer-lo desaparèixer. Els governants i legisladors que permeten aquestes coses són corresponsables dels cabrons aquests. Són tan culpables com ells. I nosaltres, els ciutadans de peu, també en som de corresponsables perquè els ho permetem.

Aquest món no pot seguir d'aquesta manera. No sé si les persones, en general, hem perdut tot tipus de consciència o és que no n'hem tingut mai. Fa uns dies veia un reportatge per la televisió on es veia desenes de nord-americans que vivien des de feia mesos en tendes de campanya en campaments habilitats per donar-los un aixopluc. Era gent que havia perdut la feina i tot el que tenien. El nostre món occidental no n'ha tingut prou en condemnar a la misèria a la meitat de món, sinó que ara, fins i tot, condemna de la forma més barroera i pocavergonya els seus propis ciutadans i ciutadanes. 

Sí. Estic indignat. No hi puc fer més. Aquest sistema polític i econòmic no m'interessa, em repugna. Cada dia més. Com deien els nostres avis, "no sé on anirem a parar". Però molt em temo que a res de bo. Ja no sé ni si em suporto ni jo mateix, per sentir-me impotent per canviar res de tot això. Acabaré, també, amb una frase que utilitzaven els nostres avis: "Déu hi faci més que nosaltres". Perquè està prou vist que nosaltres no hi farem gaire.