El període de negociació i consulta entre el Comitè d'Empresa i la Direcció de l'empresa sobre l'Expedient de Regulació d'Ocupació de suspensió temporal de contractes ha arribat a la seva fi. La plantila de Lear ha decidit democràticament acceptar la proposta de la direcció que millorava les condicions de L'ERO inicial. El Comitè d'Empresa ha negociat durament al llarg de set reunions el contingut d'aquestes millores i el que va decidir és no prendre cap decisió que no fos la d'exposar al conjunt de la plantilla el resultat de les negociacions i que cadascú, lliurement i secretament, indiqués si volia que el Comitè acceptés les noves condicions. No és la meva intenció explicar aquí aquest contingut, que hom pot conèixer a través de la premsa i que els afectats coneixen de viva veu, sinó analitzar diversos aspectes que han acompanyat tot aquest procés.

En primer lloc, el Comitè d'Empresa no es va manifestar sobre si convenia acceptar les noves condicions o no. Simplement es va limitar a informar del contingut de la proposta. Per tant, no va exercir cap indicació de vot en un sentit o altre. Penso que va ser una bona decisió. Aquesta decisió donava un tracte de maduresa al conjunt de la plantilla i donava l'oportunitat de decidir sobre una cosa que podia afectar tothom d'una forma directa. El Comitè va adoptar una posició neutral confiant en la capacitat d'anàlisi i valoració de tots i cadascun dels treballadors i treballadores. La decisió d'acceptar o no la darrera proposta era únicament i exclusiva en mans del conjunt de la plantilla. El procés, des del meu punt de vista, era democràticament impecable.

En segon lloc, el procés es va desenvolupar com en altres ocasions. Ordenadament i facilitant la participació de tothom. Passant pels llocs de treball amb l'urna per recollir el vot. La participació va ser la més alta que mai s'hagi produït entre el conjunt de la plantilla de l'empresa, assolint percentatges mai aconseguits en processos anteriors.

En tercer lloc, algunes persones van decidir lliurement participar-hi o no. A la vista dels resultats ajustats, algunes persones que van decidir lliurement no participar en el procés democràtic diuen ara que no van poder votar. Fals. Algunes persones han vist a posteriori la importància de participar en un procés democràtic i les conseqüències de no fer-ho. No és legítim que, després d'haver decidit no fer-ho, ara es digui que no en van tenir l'oportunitat. El Comitè d'Empresa es va desplaçar més d'una vegada per alguns llocs de treball en els quals no s'havia trobat algunes persones. Tot i així, en alguns casos, es va repetir la mateixa decisió de no participar. En altres casos sí que es van recollir alguns vots més. Altres van passar per la sala del Comitè a dipositar el seu vot i altres se'ls va avisar telefònicament. Tampoc no és legítim prejutjar el sentit del vot de les persones que no van votar. De ben segur que alguns haurien votat que sí i altres que no. Com he dit, el sistema emprat ha estat utilitzat en moltes altres ocasions. L'objectiu no és altra que facilitar la participació de tothom. Pel Comitè és molt més fàcil i menys fatigós esperar en algun lloc que la gent es desplaci per a exercir el seu vot. Potser, en el futur, caldrà fer-ho així i ningú tindrà ja excuses.

Com he dit al començament, el Comitè d'Empresa l'únic que feia en aquest procés era posar-se a disposició del que la majoria de la plantilla decidís. Acceptar la proposta o rebutjar-la. No hi havia cap altre interès. Si no hagués estat així, el Comitè hauria pres partit activament en un sentit o en un altre.

Tothom ho va fer així? Sincerament, jo penso que no. I sobre això vull fer una sèrie de consideracions.

La meva primera constatació és que la gent, molta gent, és molt manipulable. Semblaria normal que davant alguna cosa que ens pot afectar directament, ja sigui positivament o negativa, la gent hauria de tenir interès en cercar informació objectiva sobre què més li convé o que no. L'experiència em diu que això no és sempre així. Sovint la gent ens deixem engalipar per informacions que no busquen l'interès de la gent, sinó el d'algú altre. Alguns exemples:

Algú, ja sé qui però no ho diré obertament, es va encarregar de fer córrer que el que s'estava decidint era si volíem l'ERO o no. L'ERO l'havia de decidir l'autoritat laboral, no pas algú altre. Algú es va encarregar de distorsionar l'ERO presentat. Com? Posant la por al cos de moltes persones. Es va dir que si hi havia ERO, l'empresa podria acomiadar personal amb una indemnització de vint dies per any. Això era una falsedat escampada tendenciosament per aconseguir uns objectius molt concrets. Que fins i tot aquelles persones que objectivament podrien estar d'acord amb la proposta que hi havia damunt la taula diguessin que no l'acceptaven. Les indemnitzacions d'un hipotètic acomiadament res no tenien a veure amb el que s'estava decidint. Malauradament, la realitat ja se'n cuidarà de posar les coses al seu lloc. Si es produeix algun acomiadament en el transcurs de les pròximes setmanes, que tant de bo no es produeixi, tothom podrà veure amb quina indemnització serà. I repeteixo que desitjaria que tothom es quedés amb la incògnita i no se'n produís cap.

Tot plegat em fa pensar en la responsabilitat i la seriositat amb la qual algunes persones exerceixen la funció sindical. Més aviat hauria de dir la irresponsabilitat i la poca seriositat. Com a norma general, estic d'acord que la fi no justifica els mitjans. Ni la mentida, ni la desinformació, ni la manipulació haurien de formar part de la praxi sindical. Però mentre aquestes males pràctiques donin resultat, sempre hi haurà gent temptada a mentir, desinformar o manipular per a aconseguir els seus fins. Acabar amb aquestes males pràctiques és responsabilitat de tothom. Mentre la gent adulta siguem tan fràgilment manipulables, hi haurà manipuladors. Mentre tinguem la facilitat tan gran de caure en l'engany, hi haurà mentiders. Quan premiem aquestes actituds, les estem estimulant.

Vull acabar amb una experiència personal. En una passada assemblea de més d'una hora en la qual vaig sentir de tot, coses interessants i rumiades, i coses que no se sostenien sinó era en la demoagògia, vaig dir una cosa que ha estat sempre pauta de conducta en tots els àmbits de la meva vida. Per a exigir a algú altre alguna cosa, cal primer un compromís personal per a exigir-me-la a mi mateix. Allà es va parlar de tot, del que tocava i del que no. No em queixo. Però tinc clar que per demanar a algú que em defensi davant alguna injustícia, primer he d'estar disposat a defensar-me jo mateix. A comprometre'm, a arriscar-me. Si no és així, no sé quina és la fórmula per la qual un altre em pot defensar davant una injustícia, davant un  abús.

Jo no sóc persona procliva a dir a una audiència allò que li agrada sentir. Segurament, si fes això, podria arrencar aplaudiments entusiastes de l'audiència. Amb demagògia hi ha molta gent que triomfa. Jo no ho faré pas. Jo no exigiré a ningú que faci una cosa que abans no estigui disposat a fer jo mateix. Si algú espera de mi un comportament que no vagi en aquesta línia, que busqui una altra persona. Per mi la funció sindical és massa seriosa. Confesso que algunes intervencions em van entristir, no pas perquè em sentís atacat, no, simplement perquè, amb tota sinceritat, les paraules tan abrandades d'alguns no es corresponien amb la pràctica que alguns han estat duent a terme al llarg de molts anys. Les paraules i els fets haurien d'anar sempre d'acord. Ja sabeu allò tan vell que va dir algú: Feu el que diuen, però no el que fan.