Plutarc, l'historiador grec del segle I, en la seva obra "Vides paral·leles", va fer cèlebre aquella frase posada en boca de Juli Cèsar, la dona del Cèsar, no tan sols ha de ser honesta, sinó que ho ha de semblar". El sentit de la frase és doble, prescriu l'obligació de ser honest i hi afegeix l'exigència, la necessitat, que l'honestedat s'evidencïi. Hom pot deduir que ja en aquells temps l'ètica dels servidors públics i els que l'envolten era exigible.

La setmana passada el setmanari EL PATI de Valls publicava que hi havia dubtes raonables sobre la netedat en l'adjudicació de les obres del nou pabelló poliesportiu que s'ha de construir al barri del Fornàs de Valls. El fet que el marit de l'actual responsable de la regidoria de cultura i esports de l'ajuntament de Valls, encarregada de fer l'adjudicació, tingui una responsabilitat important en l'empresa que ha rebut l'encàrrec de construir el pabelló posava en entredit la pulcritud de tal adjudicació. Sembla ser que no hi hauria cap il·legalitat en aquest fet, però potser sí en la participació de la regidora en aquest procés de selecció.

No és la primera vegada que la responsable de l'esmentada regidoria protagonitza un afer d'aquestes característiques. Fa ja alguns mesos va passar una cosa similar quan la regidoria va adjudicar les seves publicacions a l'empresa del seu pare, empresa en la qual la mateixa regidora havia exercit un càrrec de responsabilitat. No seré pas jo qui acusi ningú de joc poc net, no en tinc proves, per tant no ho faré. Però és inevitable que l'ombra del dubte plani sobre l'actuació de la regidoria de cultura i esports de l'ajuntament de Valls. Em sorprèn una mica la poca transcendència que aquest tipus de notícies té sobre la societat vallenca en general. No sé si és que ja ens hem acostumat tan a tot que res no ens sembla motiu d'escàndol.

Legalitat i ètica no són termes equivalents. Penso que els responsables polítics, els servidors públics, haurien de tenir una autoexigència molt més gran que no pas la que acostumen a exhibir. No és gens bo que planegi sobre la seva actuació l'ombra del dubte. No em preocupa gens ni mica la honorabilitat de la persona en si. El que em neguiteja és que hi hagi ombres de dubte sobre la funció política. L'exercici del servei a la comunitat hauria d'estar lliure de tot aquest tipus de dubte. Aquests dubtes són els que hi ha a l'arrel de l'anomenada desafecció de la societat envers la política. Si hom alimenta aquella idea que les persones es dediquen al servei a la comunitat més per a un profit personal, o per servir determinats interessos, més que no pas els generals, llavors ningú no s'ha d'estranyar que la gent passi de tot plegat.

Però, penso, també, que la passivitat de la societat davant aquesta manera de fer és símptoma d'una societat malalta. Una societat morta. Però què hi farem! Les coses són com són. No sé si les coses rutllen massa bé a la regidoria esmentada. Aquesta setmana m'he assabentat que un bon company meu ha deixat les seves responsabilitats sobre ls festes i actes de carrer. Com que l'aprecio i conec la seva vàlua em sap greu que la ciutat no pugui aprofitar la seva dedicació i esforç en aquest àmbit de la cultura. Sembla que el suport de la regidoria ha estat insuficient per poder fer la tasca que ell havia assumit amb ganes i dedicació. Egoïstament parlant, jo hi surto guanyant perquè podrà dedicar-se encara més a les feines sindicals que fem plegats, però la seva experiència en els actes de cultura popular la perdrem, municipalment parlant. Sort que ell no deixarà aquest àmbit i seguirà treballant des de l'entitat que fa anys que dinamitza la cultura popular a la nostra ciutat. Però és una llàstima.

Plutarc, com deia al principi, veia l'ètica personal indestriable de l'actuació pública. Jo també. I vull creure que, malgrat l'apatia general, la societat comparteix encara aquest principi.