Ahir ens va deixar el noste company Joaquim Requena. Company de fatigues de CCOO de Lear de Valls i amic. La seva mort ha estat una pèrdua fora d'hora. Jove, vital i amb ganes immenses de viure no ha pogut vèncer la malaltia que l'ha castigat els darrers mesos. En nom de la Secció Sindical de CCOO de Lear vull trensmetre el meu condol ben sincer a tota la seva família i a tots els que l'estimaven. A tots els que l'estimàvem. No es fàcil traduir en paraules allò que hom sent en moments com aquest. No és fàcil traduir en paraules el dolor, ni és fàcil expressar adequadament paraules de consol per la família i amics.
Vull intentar, però, amb no gaires paraules el que en Joaquim ens ha aportat a nosaltres, la gent de CCOO de Lear, al llarg dels anys que hem treballat plegats. Sense rumiar-m'hi gaire hi ha una idea que m'aflora espontàniament del més profund del meu cor. La seva vitalitat. Ens ha donat sempre ales per a anar endavant. Amb en Joaquim sempre havies de posar el fre de mà. Vivia sempre amb un ímpetu tan gran que era impossible que no te n'encomanés una mica. En Joaquim anava sempre sobrat d'aquesta vitalitat. En tot. En la seva vida familiar, en la forma d'encarar els problemes. Sempre remugava, però sempre estava a punt pel què calgués. Enmig de la malaltia la seva dèria era tornar a anar a treballar tan aviat com pogués. No sabia estar quiet. El seu cap i la seva força interior anava més depressa que no pas el seu cos.
Mentre es barallava amb si mateix, amb els medicaments, amb el que se li posés al davant, en Joaquim pensava sempre en el demà. Després d'una cosa, una altra. Mai no es va aturar. Fins l'últim dia al peu del canó. Estic segur que a tots nosaltes ens ha deixat una mica d'aquesta empenta. La seva família estic segur que se n'ha empapat i que els ajudarà. Per nosaltres és tot un repte. En el nostre record, en la nostra vivència quotidiana, la força i l'ímpetu d'en Quim ens esperonarà. Avui el plorem, però demà ens empenyerà.
