Avui fa quinze anys que em vaig comprometre amb la meva parella. És, doncs, a nivell personal, un dia assenyalat emmarcat en un dia meravellós com és la diada de Sant Jordi, patró del meu país i festa cívica per excel·lència a casa nostra. No sé si quinze anys són molts o pocs anys, però el que sí que sé és que fa quinze anys vaig prendre una de les decisions més transcendentals de la meva vida. Una decisió presa amb un interès egoïsta, augmentar la meva felicitat, i amb un compromís clar envers una altra persona, en aquest cas envers la Montse. El compromís no era gens fàcil: fer-la feliç. 

Pel què fa a l'objectiu egoïsta està plenament aconseguit. I puc assegurar que no és mèrit meu. El mèrit és tot d'ella. Pel què fa al segon objectiu no sé si ella dirà el mateix. El meu compromís segueix tan ferm com el primer dia. Si l'he aconseguit no ho sé. Em faria feliç pensar que sí, però, com en tot, res no és complet. En el meu cas, la meva felicitat és indestriable de la seva. Això ho constato cada dia de l'any. No sóc persona que li agradi fer grans plans, ni fixar la mirada massa enllà. Tampoc sóc persona que s'ancori gaire en el passat. El passat és el que vaig viure ahir, però que ja ha passat. Si de cas, em pot servir per aprendre, per recordar un moment, però no pas gaire. No m'agrada quedar-m'hi. M'interessa el present. I en el present hi trobo de tot. Felicitat, tristesa, angoixa... Tots aquests sentiments, aquestes sensacions són les que em fan sentir viu. I tot això ho vull viure amb ella. Riure amb ella, plorar amb ella, educar plegats les nostres meravelloses filles (què voleu que en digui de les meves filles sinó que són una meravella), envellir i créixer com a persones tots plegats. 

I això ho vull fer enmig d'un món ple de penes, misèries, tristors, injustícies, però un món que jo trobo, malgrat això, meravellós, que puc compartir amb la meva família, els meus amics i amigues, companys i companyes. Enmig de moltes persones que m'han donat molt i m'han ensenyat molt. He rebut molt dels altres. Espero haver pogut correspondre també una mica a tot això. 

En fi, avui és un dia prou important per mi. Segurament m'ha quedat un apunt un pèl carrincló. Deu ser que, encara que no ho sembli, el dec tenir un deix de carrincloneria. Sigui com sigui, avui els sentiments se m'han escapat una mica, prometo que no passarà gaire sovint. En tot cas, bona diada de Sant Jordi. Llegir un bon llibre és una bona inversió, regalar una rosa és tot un gest. Si amb la rosa i el llibre lliurem un pessic de nosaltres mateixos, el futur ha de ser forçosament esperançador.