Les darreres notícies que m'arriben del meu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, em dolen en l'ànima. M'he rumiat força la situació abans d'escriure aquestes ratlles, però finalment m'he decidit a escriure el que penso de tot plegat. Ni molt menys penso que els meus comentaris siguin encertats, de la mateixa manera que tampoc penso que siguin desencertats. Simplement són els meus pensaments i els exposo ben lliurement. Els exposo, també, amb la més gran llibertat individual i essent molt conscient que en ser una simple formigueta dins ERC no tindran la transcendència que tindrien dits per un càrrec institucional o un càrrec del partit. Això m'allibera encara més de parlar, escriure en aquest cas, amb una total llibertat. Si algú no comparteix els meus pensaments em semblarà perfecte,tan sols espero que si no els comparteix no tingui ànsies depuradores.

Em dol en l'ànima que el meu partit faci ús d'expedients informatius, disciplinaris, suspensió de militància, etc. Totes aquestes figures jurídiques. Em sembla normal que una organització estableixi uns mecanismes per salvaguardar els seus principis bàsics, però que faci ús d'aquests mecanismes per a salvaguardar un pensament monolític intern em sap més greu. He llegit amb atenció l'article del senyor Carretero i no sabria dir exactament per quin motiu se l'ha expedientat. L'explicació només la sé trobar per allò tan simple de "ens hem de treure de damunt una nosa, una brossa a l'ull". I francament no m'agrada. Més quan quan el senyor Carretero representava dins ERC un corrent intern avalat per uns quants centenars de militants. Algú dirà si el senyor Carretero buscava el què ha passat. Jo no ho sé. Jo només conec el que he llegit i les conseqüències que això ha comportat. Vull deixar constància que el què ha passat no m'agrada. Suposo que puc.

Em dol en l'ànima que el meu partit enlloc de sumar resti. ERC va néixer l'any 31 com un aglutinador de diferents moviments, partits, organitzacions. Ara, més que mai, és quan penso que ERC hauria de recuperar aquell esperit. En aquests moments hauríem de voler ser l'aglutinador, el pal de paller, (ja sé que és una expressió molt gastada)  del moviment indepentista del nostre país. Hom pot arribar a l'independentisme per vies diverses i variades. Els uns hi poden arribar per la via social. Uns altres hi poden arribar per la via econòmica. Uns altres hi poden arribar per un sentiment fortament nacional. Uns altres hi poden arribar per una via més estrictament política. Uns altres per un simple esgotament. Hi ha, des del meu punt de vista, tantes vies per arribar a l'independentisme, que se'm fa difícl pensar que qui tingui aquest objectiu en pugui bandejar cap. Bé, des del meu punt de vista sí que n'hi ha una amb la qual mai podria combregar, mai podria anar colze amb colze amb qui hi arribi per la via del pensament feixista. Però la resta? Benvingut sigui. Jo voldria que ERC fos aquest espai, aquesta plataforma, capaç d'unir els qui voldríem pel nostre país la plena normalitat. 

Algú veurà ERC com un orgue de gats. Jo sempre l'he vist com un cos capaç d'acollir la diversitat. Com el mateix país. Amb nexes comuns, amb sensibilitats diferents. Amb uns objectius que vagin més enllà que un simple objectiu utòpic. Jo vull la utopia per avui, no per demà. Potser arribarà demà, però vull treballar per fer-la possible avui. Això dibuixa un partit complexe, difícil de gestionar. Potser sí. I què? Qui no vulgui pols que no vagi a l'era. Els humans ho volem controlar tot. Potser d'aquí ens vénen molts dels nostres mals. Qui vulgui organitzacions simples, jeràrquiques, monolítiques potser les hauria de buscar en un altre lloc. 

Segurament algú deu pensar que m'he pres alguna cosa. Que la realitat és molt diferent. Potser sí que sóc d'un altre món. L'article d'en Joan Carretero no el sé veure d'altra manera que com una invitació a ERC a buscar una transversalitat que permeti sumar, que ens ultrapassi a nosaltres mateixos. Com que jo no sóc un polític, ni professional, ni amateur, dec estar equivocat. Segurament que sí. Però crec que aquest objectiu no és pas criticable. El senyor Carretero volia o vol crear un altre partit? No ho sé pas. El que jo he llegit feia referència a una candidatura, no pas a un partit. Potser em mamo el dit. 

Em dol el que passa al meu partit. Em dol, també, perquè tot plegat coincideix amb la presentació d'una candidatura com la de n'Oriol Junqueras. La seva candidatura em semblava que no anava pas en contra del què l'article d'en Carretero reclamava. Per mi, l'Oriol és un magnífic candidat. Un candidat que no es mereixia l'embolic que la direcció d'ERC ha provocat. La nostra candidatura anava sumant adhesions. Ara no sé com se'n ressentirà. Però em temo que tot plegat no l'ajuda gaire, malgrat que qui mana a ERC digui que ara el partit està molt més cohesionat. Per molt que m'ho miro no sóc capaç de veure les virtuts d'aital cohesió. 

Fa vint anys que sóc militant d'ERC. Vint anys dónen per molt. Per veure'n de tots colors. Els encerts i els errors. Ara em sembla que hem entrat en una etapa d'errors. Qui l'ha provocat? Me'n guardaré de respondre la pregunta. Però en tinc la meva opinió. La situació em provoca incomoditat, ho reconec. Ja sé que alguns han dit que si algú se sent incòmode les portes són obertes. Això m'ho he sentit a dir en altres àmbits. Però no em sembla de rebut. 

Acabo. Em dol en l'ànima tot el que ens està passant. No sóc capaç d'entreveure ara les conseqüències de tot plegat. No crec que tot s'hagi acabat. Jo vull una ERC que serveixi múltiples objectius. Uns d'immediats, altres a mig termini. On governar sigui un objectiu per alguna cosa, no en si mateix. On donar-nos la confiança sigui perquè volem fer una sèrie de coses que altres no volen fer. On els que volen un estat nacional propi avui puguin veure'ns com el seu vehicle. Si a cada bogada perdem un llençol, no hi arribarem mai.

Em dol en l'ànima i l'ànima se sent esgotada. Ferida. Però no vençuda. Sóc a ERC perquè vull, treballant colze amb colze amb uns companys i companyes, amics i amigues, ferms, macos, amb els que compartim moltes coses, molts anhels. Però l'ànima, la meva, està de dol.