Aquesta setmana la direcció de Lear de Valls ha presentat un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO) de suspensió de contractes per un màxim de 30 dies dins el període del 4 de maig fins el 30 de setembre. Aquesta era una mesura previsible en el cas que la crisi econòmica general i en el sector de l'automoció en particular fos llarga i persistent. El centre de treball de Lear a Valls va començar a notar la crisi econòmica just passat l'estiu de 2008. Des de llavors, la plantilla de Lear ha anat disminuint constantment, bàsicament per la via de la finalització de contractes eventuals. Calia adaptar el volum de plantilla al nivell de càrregues descendent dels darrers mesos de l'any 2008. Aquesta ha estat una pràctica empresarial generalitzada que ha anat deixant a les empreses del nostre país la contractació eventual com un model purament testimonial. Lamentablement no ho ha fet de la forma com el moviment sindical ha anat reclamant històricament per la conversió d'aquests contractes en indefinits, sinó perquè davant la dura i pura crisi mundial els treballadors i treballadores amb aquest tipus de contracte són els primers que han perdut la feina.

Des de finals d'estiu fins ara el centre de treball de Lear de Valls ha anat trampejant la crisi de la millor manera possible. Les eines que vam crear l'any 1995 de forma pionera a tot l'estat espanyol ens han servit per aguantar la batzecada. La plena consciència dels treballadors i treballadores de Lear del moment que travessem ha ajudat al Comitè d'Empresa a buscar solucions a la situació conjuntural actual. La Jornada Irregular, la utilització de vacances, la utilització de la polivalència i la capacitació professional de la plantilla demostrada al llarg dels anys han ajudat a passar vuit mesos sense mesures traumàtiques de caràcter general. En els darrers mesos hem patit alguns acomiadaments de contractes fixos, és veritat. Però també cal dir que ha estat una mesura excepcional. Alguns d'aquests acomiadaments s'han produït a través de baixes incentivades, vol dir que al treballador o treballadora li podia anar bé la sortida de l'empresa. En altres casos no. Ni la cruesa de qui perd una feina que necessita pot entelar una gestió general acceptable, ni la bona gestió de la crisi pot amagar, tampoc, els casos particulars de qui ha hagut de passar per un acomiadament. Hem d'assumir les dues realitats.

El primer objectiu d'un sindicalista, des del meu punt de vista, en uns moments com els que estem travessant, ha de ser la supervivència dels centres de treball. Aquelles empreses o centres de treball que sobrevisquin a l'actual crisi podran recuperar el terreny perdut. Podran tornar a créixer, a crear ocupació. I Lear de Valls és important, molt important, per la ciutat, la comarca i el Camp de Tarragona. I això no ho podem oblidar. Hem passat crisis dures en el passat i, segurament, aquesta tampoc serà l'última. Però som aquí i penso que no és perquè sí. Moltes persones hi han contribuït. Els sindicats també.

Hem de trobar solucions dignes per a tothom. Per a les empreses, per als treballadors. Els sindicats des de la unitat d'acció, esssent conscients de quin és i quin ha de ser el noste paper. Oblidant la demagògia. Els empresaris assumint la seva responsabilitat social, no defugint-la. Posant tots plegats l'interès general per damunt de l'interès particular. A Lear, abans la MAI, hem estat capaços de fer-ho en el passat i jo crec que serem capaços de fer-ho, ara també, en el present. L'ERO presentat en els termes actuals no és acceptable pel conjunt dels treballdors i treballadores de la nostra empresa, però estic segur que empresa i representants dels treballadors no regatejaran esforços per trobar la millor solució per a ambdues parts. I estic segur que la trobarem. Crec en la responsabilitat de tothom i espero que tots plegats sabrem donar la talla. Espero no equivocar-me. Ara toca posar-se a la feina.