Som en plena Setmana Santa, concretament en l'anomenat Triduum Pasqual, i avui vull parlar de la Passió. Vés què hi farem, m'ha agafat així. El terme passió, a part de la seva connotació religiosa, té un sentit lligat al sofriment. També fem referència a passar un viacrucis. És el llenguatge religiós que ha impregnat la nostra cultura al llarg de molts segles i que ha arrelat en el nostre vocabulari, tot i que, mica a mica, anem perdent les referències. Avui, a la feina, un bon company a qui aprecio molt, m'ha estat explicant el mal moment que està passant. He quedat sorprès de la confiança que ha posat en mi per explicar-me certes coses que no s'acostumen a explicar a qualsevol. Confiant en la meva discreció. No puc fer res més que estar-li agraït per aquesta confiança. No sé si me la mereixo. L'he escoltat amb atenció, acompanyant-lo amb tot el que m'anava dient. Més escoltant que parlant, intentant només dir-li les paraules justes. Donant-li ànims i esperança. Intentant asserenar-lo. Posant-me als seu lloc i fent-me meus els seus problemes. Hem quedat que en seguiríem parlant.M'ha vingut al cap el sofriment de molta gent. Gent propera i gent llunyana. El patiment d'aquell company malalt i que lluita contra la malaltia o amb la malaltia. El sofriment de la seva família. He pensat, també en el sofriment que molta gent està visquent a Itàlia, a la zona d'Aquila, i que ha patit un terratrèmol que ha segat moltes vides i ha frustrat les expectatives de futur de moltes altres. No he pogut evitar fer-me una mica meu el seu calvari.
M'ha vingut al cap la passió dels milions de persones que al món moren de gana. Els milions de persones que al món pateixen malalties que pel fet d'haver nascut on han nascut no poden guarir o no tenen al seu abast els medicaments que els farien cronificar la malaltia i mirar amb esperança el demà. És la passió de molta gent al nostre món, al nostre voltant, i que sovint ignorem. És la passió quotidiana que de manera escandalosa deixem passar de llarg.
M'ha vingut al cap molta gent que al nostre primer món s'ho estan passant malament en època de crisi, que perden la feina, que es veuen sotmesos a pressions insostenibles al seu lloc de treball. O aquelles altres que han de fer una feina desagradable de comunicar un acomiadament, o que no poden evitar que la seva empresa s'ensorri. També passen la seva passió.
Veure les passions individuals i col·lectives ens fa humans. Ignorar-les ens deshumanitza. Si a més de veure-les, les vivim, llavors ens divinitzem.
Quan vaig la insensibilitat d'alguns personatges mundialment influents parlar de què s'ha de fer o no davant la SIDA m'horroritzo. Quan davant el sofriment i la passió algú enlloc de compadir es posa a moralitzar, m'escandalitzo. La influència de la setmana santa potser m'ha tocat massa avui. Però diversos fets, propers i llunyans, em fan adonar que el nostre món és ple de passions que no ens haurien de deixar indiferents. De fet, penso que en general no ens hi deixen. Però potser massa sovint les donem per inevitables, quan moltes d'elles sí que són evitables.
Vaja, ja em perdonareu. No volia amargar uns dies de festa a ningú. Però amargor i felicitat són dues sensacions ben humanes que acostumen a caminar aparellades. Basili el Gran deia que "el que tu guardes al rebost, pertany a l'afamat". Doncs, això. Que la compassió no ens abandoni. Que la nostra felicitat no reposi sobre la passió dels altres. Bona festa.
