No, no estic cridant a sometent, ni res semblant. Però amb aquest titular vull expressar que alguna cosa s'està movent davant la que sembla imminent sentència del Tribunal Constiutcional espanyol sobre el refrendat Estatut de Catalunya. L'Estatut de la traïció pactat per la porta del darrera entre els socialistes espanyols i els convergents. A mi aquest estatut ni em fu, ni em fa. Però és evident que la forma com es va pactar, la forma com el Congrés espanyol va passar-hi una mica més el ribot, el fet que fos refrendat pel poble de Catalunya amb una participació ben baixa, que el TC estigui tres anys a pronunciar-se, fa de la situació un cas ben especial.

Hi ha, des del meu punt de vista, moltes incògnites en el present i el futur de la nació catalana. Formar part de l'estat espanyol significa, entre altres coses, que les lleis que ens afecten estan sota la tutela del TC espanyol. És el que diu la Constitució espanyola del 1978. Per tant, la sentència que gairebé tothom preveu que passarà una mica més de ribot serà del tot legítima. La legislació espanyola no impedeix que el TC es manifesti i jutgi una llei encara que aquesta hagi estat refrendada pel poble de Catalunya, un poble que en l'actual statu quo no té sobirania reconeguda. Doctrinàriament parlant, segurament hi hauria dubtes de la licitud d'aquesta qüestió. Però la legislació espanyola, i per tant la que ens afecta, i la del TC, no va vetar que aquest organisme es pogués pronunciar sobre qualsevol llei, ni que hagi estat refrendada.

A mesura que s'acosta el mes de setembre, mes en el qual hom espera la sentència de l'esmentat tribunal, el rebombori mediàtic va creixent. Propostes de manifestacions, preventives o reactives, plans B o C, lideratge del govern, lideratge de la societat civil, articles a la premsa catalana, espanyola i internacional, com la del Financial Times, són botons de mostra que el desenllaç s'acosta.

Personalment, sempre he cregut que la via estatutària no era la que corresponia a Catalunya, però en la història moderna i la més recent és la que els nostres polítics i la societat en general ha escollit. Ara en tenim l'experiència. Trenta anys d'autonomia han donat pel què han donat. Avui tenim un país amb unes necessitats que l'espoli fiscal no ens deix cobrir. On la relació bilateral amb Espanya només existeix de boquilla, perquè tot ha de seguir essent consensuat en organismes multilaterals espanyols. Tenim un país que sembla que ha d'arrossegar un carro carregat de rocs que són la resta de comunitats autònomes que actuen com un fre alhora que aprofiten les migrades engrunes que recollim amb suors i treballs, enmig de campanyes difamatòries i mentides. 

En aquests trenta anys hem millorat, sí, només faltaria, però ha valgut la pena? Jo penso clarament que no. Massa costos, massa desgast per resultats tan minsos. I ara estem enmig d'un període d'involució, diuen que volem anar massa lluny. Com si anar massa lluny fos alguna cosa negativa. Jo crec que el que ens convindria és anar lluny del tot d'una vegada per totes. Assumir les campanyes difamatòries i els blasmes per una cosa que pagui la pena d'una vegada per totes i que no es preocupin de nosaltres. Ja ens en sortirem. Recordo que quan Txecoslovàquia es va separar amistosament, la majoria d'analistes deien que pobre Eslovàquia, com s'ho faria per subsistir. Eslovàquia ha viscut un avenç molt major que no pas la seva ja veïna Txèquia. I a més, ara, segur que són millors veïns que abans, veïns de debò. 

Parlem, de nou de manifestacions. Els catalans som especialistes a fer manifestacions impactants per, tot seguit, replegar-nos a casa de nou. Estem orfes de lideratges clars que ens donin sortides definitives. No sé quan, però sembla que es farà una manifestació que pretendrà ser un èxit. L'èxit no s'hauria de mesurar pel nombre de manifestants que hi assistiran, sinó per les conseqüències reals de la mateixa. Hi haurà forces polítiques que voldran recollir els anhels que s'hi expressaran, però de debò? La història recent em diu que no, les dades estadístiques diuen que no, però ja sabem allò que les estadístiques existeixen per ser rebatudes. Haurem après la lliçó? Algú agafarà el relleu i donarà continuïtat política a aquests objectius? Tindrà la base prou força per empènyer els líders cagadubtes a apostar ara ja per una sortida final? Per la sortida correcte?

Si no n'hem de ser capaços, més val quedar-nos a casa per no acumular més frustracions col·lectives. Però, pagaria la pena intentar-ho i aconseguir-ho. Si la societat civil i la majoria de ciutadans hi apostem ens en sortirem, sinó serà la fi d'un cicle i el principi de la fi. Europa està preparada per al desenllaç, si nosaltres volem, evidentment. Desaprofitarem l'ocasió? Farem riure com en els darrers anys? 

Els tambors de guerra sonen fort. Guerra pacífica, matiso perquè ningú pugui dir que faig apologia de res. Donar guerra és una expressió molt clara i habitual. I l'hauríem de guanyar, això també ho hauria de tenir clar qui ens hi porti. No servirà de res una manifestació si la manifestació és el punt final. La manifestació hauria de ser la primera d'un seguit de fases que ens duguin a l'objectiu final. Per tant, des del meu punt de vista, hi ha d'haver un full de ruta a seguir, si no deixem-ho córrer. Més d'una vegada en aquest bloc he apuntat el que a mi em semblaria adequat, però seguiré qualsevol full de ruta que democràticament i pacífica ens dugui a la plena sobirania nacional.