El 7 de novembre d'enguany farà 350 anys de la signatura del Tractat dels Pirineus, tractat signat entre la corona hispànica i la corona francesa. Amb aquest tractat Catalunya quedava esqueixada entre dos estats hostils, Espanya i França, hostils entre ells i hostils amb Catalunya. Uns anys més tard, els francesos van prohibir que als comtats del nord es parlés el català. Cinquanta cinc anys més tard els espanyols farien el mateix amb el Principat. El decret de Nova Planta ens anul·lava com a estat i proscrivia la nostra llengua i la nostra cultura.
Són aquests uns fets que condicionarien la història moderna del nostre país al nord i al sud dels Pirineus, una barrera entre França i Espanya, però que mai no ho ha estat per als catalans. Les efemèrides com aquesta haurien de servir no només per al record, sinó com a estímol. L'any que ve hi ha eleccions nacionals al nostre parlament, el del Principat de Catalunya. Unes eleccions que els partits actuals ens voldran vendre com a una oportunitat per a perpetuar el govern de la Generalitat actual o bé a donar l'alternativa a un altre tipus de govern.
En uns moments difícils per al nostre país potser seria oportú d'encarar aquestes eleccions amb una altra òptica. Aquesta òptica podria ser la de la caducitat d'una Catalunya sotmesa a Espanya. Seria possible això? Jo penso que sí. Serà possible? Jo crec que no. Precisament per manca de voluntat política dels partits actuals. En els darrers temps s'han produït un debat sobre aquesta qüestió que ha tingut diverses conseqüències. Una d'elles ha estat la sortida del Dr. Carretero d'ERC. Això ha obert un debat interessant, però força silenciat. L'independentisme, diuen les enquestes, creix a Catalunya. Segurament per diversos i variats motius. Però sembla que creix.
Hi ha partits que es declaren obertament independentistes. Encara que, potser, no n'exerceixin gaire o costi veure-ho. Hi ha partits que no se'n declaren però que en flirtegen. Alguns dels seus militants o simpatitzants se'n declaren. Hi ha moviments sociopolítics que malden per aquest objectiu. L'independentisme català ha excel·lit sovint per la seva divisió i la seva feblesa.
Seria possible fer-hi alguna cosa seriosa? S'ha parlat de candidatures transversals. Podria ser una sortida. Partits, moviments cívics i socials podrien aglutinar-se sota un mateix sostre per aconseguir un objectiu comú, sense perdre cadascú la seva personalitat, però congelant-la temporalment. El seu objectiu hauria de ser el de la proclamació de la independència, ja sigui per la via parlamentària o bé per sufragi. Assolit l'objectiu, dissolució i convocar eleccions constituents de l'estat. Aquí cadascú podria anar ja amb la seva ideologia i bastir l'estructura i la constitució de l'estat en funció dels resultats electorals.´
És això un somni? Molt em temo que sí. Ens falten polítics, persones, amb talla suficient per a aparcar protagonismes, quotes de poder, etc. Avui llegia un estudi que ens parlava dels beneficis de disposar d'un estat propi. Per exemple les majors dotacions per als jubilats del nostre país, uns 170 euros més cada mes per pesionista. Pagaria la pena intentar-ho, no! Tenir personalitat jurídica pròpia en el conjunt de la comunitat internacional, en el conjunt de la Unió Europea. El país no hauria de desaprofitar aquesta ocasió. Però ai! Penso que ens agrada més discutir amb l'estat actual de coses com el finançament que ens volen donar, amb la feblesa de la nostra llengua, amb els pocs drets nacionals dels que fruïm. Un repte massa gran per una classe política massa mediocre.
