Acabo de veure aquest programa de TV3 sobre els paisatges de Catalunya. No sabria dir si la sèrie m'ha agradat o no. Segurament, el plantejament no m'ha agradat. Això de fer una competició entre paisatges no m'apassiona. El que sí que m'ha agradat és que a través d'aquest programa molta gent, n'estic segur, ha descobert un país que no s'imaginava. En el meu cas, podria dir que la majoria dels indrets que han sortit al programa m'eren coneguts. Però malgrat això, he de reconèixer que hi havia perspectives i matisos que l'ull humà, com a mínim el meu, no havia tingut l'oportunitat d'apreciar de la forma que ho ha fet en alguns dels episodis.

Com he dit, alguns dels paisatges els coneixia prou bé, d'altres més superficialment. Mirant de ser positiu, diria que el programa pot haver servit perquè molta gent se n'adonés i prengués consciència que el nostre país, el nostre petit país, condensa les meravelles que el planeta pot oferir a qualsevol persona. Civilització, amb les seves ciutats amb anys d'història. Natura, amb la muntanya i el mar, les planes i els boscos, els rius i rierols. Tot això en una superfície relativament petita i físicament propera. Diria que el nostre és un país amb ànima. Paisatge ve de país, i els paisatges que hem pogut observar estaven profundament integrats en la nostra idiosincràcia. Potser la sèrie haurà servit per a molta gent per a estimar-lo una miqueta més. No es pot estimar una pedra, una muntanya, un riu o el mar. Però quan tots aquests paisatges els sentim integrats en la nostra història, en la nostra cultura, en el nostre patrimoni, llavors sí que és possible d'estimar una pedra, una muntanya, un riu o un mar. I això seria bo que ho integréssim a les nostres ànimes, a la nostra essència com a individus i com a poble.

Bé, no m'ha agradat el concurs, però sí que m'ha agradat poder gaudir d'un paisatge espectacular, com tants d'altres hi ha al nostre país i al nostre planeta. Natura, civilització, cultura. Tot allò pel qual paga la pena de viure.