Aquests dies he llegit i escoltat diverses persones que ens han dit coses molt interessants i molt diverses sobre qüestions molt diferents. Aparentment, les coses que han dit no tenen cap mena de nexe comú, els temes són ben diversos, però en el fons, penso que sí que hi ha algun tipus de nexe comú entre elles, en el que elles diuen. Sobretot, des del meu punt de vista, són reflexions que sorgeixen de persones que no tenen interessos particulars als que servir.

En primer lloc, citaré la Teresa Forcades, monja del Monestir de Sant Benet, a Montserrat. Ella ha parlat de les vacunes de la Grip A. A part de fer un treball per escrit, ha presentat un vídeo de gairebé una hora on amb espontaneïtat va desgranant els seus arguments crítics amb la gestió que sobre aquesta malaltia han fet les autoritats sanitàries. Jo no sóc cap expert en temes mèdics, bé, de fet no sóc expert en res, però els seus arguments em semblen força ben plantejats i encara no he sentit ningú que rebatés argumentalment alguna de les seves reflexions. El que vull ressaltar de la Teresa, però, no és el seu domini sobre la temàtica de la salut pública, sinó les seves paraules finals. Diu que altres persones pensen com ella i que tindrien arguments d’autoritat per defensar la seva mateixa postura, però que no ho poden fer. Ella exposa que pot fer el que fa perquè no té res en l’àmbit personal per defensar. En altres paraules, se sent lliure. No li mancarà un plat a taula o un llit per dormir a causa de dir el que pensa. No perdrà una feina a causa de la seva actitud. He pogut llegir articles periodístics en diaris del nostre país, dels considerats seriosos, que han ridiculitzat la Teresa. M’han fet llàstima, però crec que quan ella ha fet el pas que ha fet, no ho ha fet improvisadament. Sap què pot passar, però s’arrisca. De pas, disculpa i entén els col·legues que pensen com ella però no se senten prou lliures per exposar les seves opinions perquè s’hi poden jugar les seves garrofes, la seva feina, el seu prestigi. La llibertat és un gran bé que molt poques persones poden exercir plenament.

Una altra persona que aquests dies he pogut escoltar és el doctor Anton Maria Badia i Margarit. Un dels més gran lingüistes de casa nostra. Va aparèixer en el programa (S)avis de la Televisió de Catalunya. Fa molts anys que conec, no pas personalment, el doctor Badia. He llegit força dels seus llibres i de sempre m’ha semblat un home íntegre i digne de respecte. En el repàs de la seva vida amb la tarragonina i ben maca Núria Solé, el doctor Badia va dir coses força interessants. Poques categoritzacions, que per mi és un dels símptomes per saber que estem davant un savi o sàvia. Una de les coses que va dir, gairebé amb timidesa o com sabent-li greu, és que els partits catalans semblaven servir-se més a si mateixos que no pas al país. Com qui no diu res, va posar damunt la taula una sensació que cada dia més ciutadans perceben i que els allunya de la cosa pública.

També he llegit aquests dies les paraules de l’alcalde de Seròs, al Segrià, queixar-se de les picabaralles que dins el moviment independentista s’estan produint per capitalitzar el moviment popular que impulsa consultes sobiranistes. La realitat s’imposa. És allò que deia el doctor Badia, servir-se de... enlloc de servir a... Les servituds i els interessos acaben apareixent gairebé sempre al voltant de causes nobles i en bé de tothom. Em ve al cap aquell paràgraf de Pau retraient aquesta actitud quan deia allò de “jo sóc de Pau, jo sóc de Pere”. Sembla que no ens podem desfer d’aquestes servituds i interessos. Ara també assistim a la subhasta Laporta. Ell es deixa estimar, com si busqués el millor postor, i tothom intentant comprar-lo. I al final sembla que perdem de vista la finalitat que hauríem de perseguir. Ara també he vist que CiU es despenja amb la llei de referèndums demanant que es puguin fer consultes sobiranistes sense permís de l’Estat, que és qui té les competències sobre referèndums, mentre els seus regidors d’Alpicat impedeixen que el seu ajuntament doni suport a una consulta sobre la independència.

En fi, estem tan mancats de persones lliures i sàvies que ens aportin llum i clarividència sobre tantes i tantes qüestions que no em convida pas a l’optimisme. I a fe de déu que el meu caràcter ha estat sempre d’un gran optimisme en tots els aspectes de la meva vida. L’alcalde de la petita població de Seròs demanava alçada de mires, però sembla que tots plegats ens entestem a no veure-hi més enllà d’un pam del nostre nas.